Alguna llum vermella es va encendre a la sala de màquines de la Moncloa ara fa deu dies. El no d’ERC a la pròrroga de l’estat d’alarma va ser un toc d’atenció pel govern de Pedro Sánchez, que va veure trontollar la majoria que el va fer president, i perillar així tota la legislatura. Malgrat que finalment el PSOE la va aconseguir tirar endavant amb el suport de PNB i Ciutadans a l’últim moment, Sánchez és conscient que la geometria variable és fràgil i ha decidit reactivar tota l’artilleria pesant per reconduir la situació. No es pot permetre una situació semblant en la votació de dimecres que ve.
Després d’haver aconseguit tirar endavant tres pròrrogues sense negociar, i ja entrant en fase de desescalada, alguna cosa va canviar. Diversos grups de l’oposició, des del PP fins a ERC, van decidir abandonar els xecs en blanc i fer valdre els seus vots. Feia dies que avisaven i denunciaven un mal funcionament de l’estat d’alarma. El comandament únic, a través d’imposició i unilateralitat no agradava a les comunitats, tampoc la improvisació mostrada per Sánchez durant tota la crisi, però des de la Moncloa es feien els sords.
Sánchez s’havia atrinxerat en el fet que l’estat d’alarma era l'"única manera de salvar vides" i demanava a l’oposició un suport gratis per "responsabilitat". Fins que no va veure perillar realment la pròrroga, no va cedir. Davant un PP que semblava molt enrocat, Sánchez va aixecar el telèfon i va trucar al líder extramurs dels republicans, Pere Aragonès, però de res va servir. Els republicans necessitaven, aquest cop, més que bones paraules i les concrecions no van arribar.
Amb Ciutadans i el PNB, Sánchez va salvar la bola de partit. Però ha vist que tot era molt més complex, que la majoria que va fer possible la moció de censura i la investidura es podria trencar, amb conseqüències irreparables. Ha arribat finalment la rectificació, dos mesos després.
Reactivació de tota l’artilleria: els negociadors de la investidura
Davant d’aquest panorama, la Moncloa ha decidit refer els ponts amb ERC. El primer intent el va fer la vicepresidenta Carmen Calvo, però, davant la impossibilitat d’avançar per aquesta via en l’anterior pròrroga, aquest cop s’ha optat per reactivar l’equip negociador que va fer possible la investidura. A una banda, els socialistes Adriana Lastra, José Luis Ábalos i Salvador Illa; a l’altra, els republicans Gabriel Rufián, Marta Vilalta i Josep Maria Jové, en permanent coordinació amb Aragonès i Junqueras. Les hores passades junts per la negociació de la investidura i l’èxit d’aquella operació són una garantia de cara a un nou pacte.
Ja hi ha hagut algun intercanvi de documents i almenys dues trobades telemàtiques aquesta setmana. Els equips volen mantenir discreció en aquesta fase, però no es descarta que hi hagi algun nou contacte abans de dilluns, quan ERC reuneix la seva executiva i podria debatre un canvi en el vot. A l’espera de veure com s'acaben de concretar els nous moviments de Pedro Sánchez, els republicans celebren que el PSOE s’hagi començat a moure i que estigui "predisposat" a canvis, però aquest divendres encara avisaven que l'acord estava "molt verd" i que de moment es mantenien en el 'no'.
Foto: Els vicepresidents Pere Aragonès i Carmen Calvo en la primera reunió de la mesa de negociació | EFE
Els dirigents independentistes insisteixen que, per modificar la seva posició, s’han de donar tres condicions. La principal és acabar amb el comandament únic i que es retornin les competències, un aspecte que consideren "clau i vital" per canviar el sentit del vot. També demanen que s'implementin algunes mesures socials, com ara el permís retribuït per garantir la conciliació laboral i familiar, i que es permeti als ajuntaments disposar del superàvit per lluitar contra el coronavirus.
A més, reclamen desbloquejar la mesa de negociació sobre el conflicte català, paralitzada pel coronavirus, i celebrar una reunió en les properes setmanes. Deixar-ho per l’octubre no és una opció pels republicans que, amb la vista posada a Catalunya i en unes possibles eleccions, necessiten poder jugar la carta d’haver aconseguit fer seure el PSOE en una taula de negociació i debatre sobre autodeterminació i amnistia, més enllà de la primera trobada inicial. Encara no són taxatius en aquest punt perquè l'objectiu principal és la gestió de la pandèmia, però sí que aposten per anar-ne "parlant" i per això també han volgut activar el trident de la investidura que la va fer possible.
Moncloa, disposada a una codecisió més horitzontal
Des de la Moncloa traslladen una voluntat real de modificar el decret de l’estat d’alarma. Són conscients que, fins ara, la seva aplicació ha generat molt malestar entre governs autonòmics de tots els colors, però sobretot a Catalunya i el País Basc. En aquests moments el comandament únic ja és un instrument amortitzat, i que genera més conflicte que altra cosa. Per això, a partir de la cinquena i última pròrroga, Sánchez promet una "desescalada institucional". Deixarà com a una única autoritat competent el ministre de Sanitat, apartant els ministres de l'Interior, Transports i Defensa.
Estan disposats a establir mecanismes de codecisió molt més horitzontals, amb més protagonisme de les autoritats locals. La fase 0,5 de Barcelona en pretén ser l’avantsala, en els termes que demanava la Generalitat. En paral·lel, el govern espanyol ultima una reforma de la legislació en matèria de salut pública perquè, en cas d’haver de tornar a confinar la població per un rebrot, no sigui necessari recórrer a l’estat d’alarma, i sobretot no afectar les competències transferides a les autonomies.
Els límits de la geometria variable
Durant les últimes setmanes, la Moncloa ha dibuixat un escenari diferent, afavorit pel canvi d’estratègia del Ciutadans d’Inés Arrimadas: la geometria variable. El mateix que va fer en el seu moment el president Zapatero. Però, en el cas de Sánchez, aquesta aposta té molt límits i riscos. Començant perquè en aquest govern hi ha un segon partit, Unidas Podemos, que es troba a les antípodes de Cs. Són dos partits amb orígens i projectes contraposats: els “antisistema” i la formació del sistema, els que van néixer del 15-M i els que ho van fer de l’Ibex35. Les tensions no trigarien a arribar. La incomoditat és màxima a totes dues bandes.
Tampoc no ajuda un Ciutadans que viu immers en les seves pròpies contradiccions. Inés Arrimadas ha enterrat el llegat polític d’Albert Rivera, amb un gir de 180 graus en l’estratègia mirant cal al PSOE, però la fotografia de Colón encara els persegueix. No debades, si encara governa en comunitats o ajuntaments importants és gràcies al Partit Popular. Són les úniques quotes de poder que conserven, a remolc de Casado i amb el cop de mà de l’extrema dreta. El gir de guió d’Arrimadas ja ha aguditzat les tensions en institucions clau, com el govern de la Comunitat de Madrid.
Una legislatura de geometria variable, encara amb quatre anys per davant, abocaria Pedro Sánchez a negociar cada llei, decret i mesura. Estaria immers en la inestabilitat, el gran mal de la legislatura anterior. No és moment per muntanyes russes amb la major depressió econòmica de les últimes dècades.