Carles Puigdemont i José Luis Rodríguez Zapatero. Són dos noms propis que aquesta setmana s’han pronunciat en diverses ocasions a Madrid. L’equip de Pedro Sánchez ha utilitzat aquestes dues cartes en la seva pugna electoral contra el PP; una en sentit ofensiu i l’altra per a defensar-se dels embats dels populars i de l’ecosistema mediàtic madrileny. El PSOE ha trobat a Barcelona i en la figura de Xavier Trias un bon terreny per picar el crostó a Feijóo. I han utilitzat l’expresident del govern espanyol com a altaveu per dir algunes de les coses que no poden sortir de la boca de Sánchez ni de cap ministre socialista del seu executiu.

Els dos noms apareixien de forma gairebé simultània a primera hora del dilluns. I marcaven, en bona part, l’agenda de la setmana que tot just començava. Per una banda, José Luis Rodríguez Zapatero va vestir-se amb l’armilla de missioner del PSOE i va anar a fer dues coses que Pedro Sánchez no pot fer: ser entrevistat a la cadena COPE i sortir a justificar els pactes del govern espanyol amb l’independentisme, especialment amb Bildu. A l’altra banda, la portaveu del govern espanyol instaurava el concepte —en to força despectiu— “independentistes de Puigdemont” per referir-se a Xavier Trias i pressionar el PP per convertir Jaume Collboni en el pròxim alcalde de Barcelona.

La COPE, la segona cadena més escoltada a l’estat espanyol, és territori hostil per a Pedro Sánchez, i més encara quan queda poc més d’un mes per a les eleccions generals, uns comicis en els quals el PP és el favorit i la dreta mediàtica madrilenya ja ensuma sang. És per això que, per reivindicar l’estratègia del president durant la passada legislatura, el PSOE hi va enviar Zapatero. Bona part de l’entrevista va girar al voltant de Bildu i d’ETA, un tema que el PP va aconseguir colar satisfactòriament en la campanya del 28-M i que va desgastar notablement el PSOE. Zapatero va presumir d’haver acabat amb el terrorisme d’ETA i va ser molt contundent en aquesta qüestió, reiterant que no té cap problema en posar-se medalles en aquest aspecte.

No hi ha hagut un final més imperiós, en termes democràtics, més net, que el final d’aquell terrorisme”, va asseverar, a més de treure pit que en altres societats, l’Estat ha hagut d’entregar alguna cosa a canvi de posar punt final a una lluita armada. Va ser això el que va poder armar de més valor els seus arguments en defensa dels pactes de Pedro Sánchez amb Bildu. L’expresident del govern espanyol va afirmar que el partit de l’esquerra abertzale és una formació que compleix amb tots els “requisits democràtics”. Tot i admetre que Bildu encara ha de fer “moltes passes en l’exigència ètica”, va defensar la legalitat de la formació i la legitimitat de pactar amb el partit d’Arnaldo Otegi.

El mateix va fer amb Esquerra Republicana. I és per això que va defensar els indults als presos polítics catalans, perquè fou “una mesura de pacificació”. De la mateixa manera, va justificar pactar amb l’independentisme català perquè el Procés “s’ha acabat”. En aquesta mateixa línia, va opinar que el lema ‘ho tornarem a fer’ no arribarà mai a materialitzar-se perquè “la societat catalana ha comprovat que aquesta aventura no duia enlloc”.

Zapatero, un expresident “motivador” i “conciliador” proper a Sánchez

José Luis Rodríguez Zapatero és de la mateixa corda que Pedro Sánchez. És per això que en els darrers mesos tots dos han coincidit en alguns actes, i l’expresident s’ha bolcat en favor de la campanya dels socialistes. Fonts de La Moncloa argumenten la introducció aquesta setmana de Zapatero en el taulell polític de les eleccions generals perquè és un expresident “motivador i “conciliador”.

Com que durant l’etapa de Zapatero es van aprovar importants lleis en favor de la igualtat, Sánchez ha utilitzat la seva figura durant el darrer any per escudar-se de la polèmica oberta amb el seu soci de govern, Podemos, al voltant de la reforma de la llei del ‘només sí és sí’. I, convençut que l’expresident és respectat a Catalunya, va participar en l’acte de tancament de campanya del 28-M a Barcelona.

Pedro Sánchez i José Luis Rodríguez Zapatero en un acte del PSOE / Foto: EFE

“Partido Popular de Puigdemont”: pressió al PP per fer Collboni alcalde

Amb el pacte de govern entre Xavier Trias i Ernest Maragall per a l’alcaldia de Barcelona, la pilota és ara a la teulada del PP i d’Ada Colau. Si tots dos voten a favor de Jaume Collboni, el socialista obtindrà la majoria absoluta barcelonina i es convertirà en l’alcalde de la capital catalana. Essent els comuns més fàcils de convèncer que els populars, el govern espanyol ha centrat bona part de la seva maquinària electoral aquesta setmana per pressionar el PP i alhora desgastar la seva imatge.

Com? A través de Carles Puigdemont. Si els populars no mouen cap dit aquest dissabte, Xavier Trias, candidat de Junts per Catalunya, es convertirà en batlle de Barcelona. El nom del president de la Generalitat a l’exili s’ha pronunciat diverses vegades a Madrid aquests darrers dies, i en una forma força despectiva. La primera a fer-ho va ser la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, que, en un to despectiu, va acusar el PP de voler avalar “un govern d’independentistes de Puigdemont”.

Miquel Iceta seguia la mateixa línia en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres de dimarts, i lamentava que Alberto Núñez Feijóo preferís d’alcalde de la ciutat “a un independentista” i “el candidat de Puigdemont” abans que a un socialista. La cirereta del pastís la va col·locar el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, que aquest dijous va advertir als populars que, per culpa del que pugui fer a Barcelona, pot convertir-se en el ‘PPP’: “Partit Popular de Puigdemont”.

Imatge d'arxiu de Carles Puigdemont en un acte de Junts per Catalunya / Foto: Europa Press

Més usos del llenguatge: “El partit del maltractador”

Un bonus track: Bolaños ha demostrat aquesta setmana en una segona ocasió ser conscient de la importància del llenguatge. En una intervenció d’uns cinc minuts davant dels mitjans de comunicació aquest divendres, va arribar a referir-se a la formació de Santiago Abascal com el “partit del maltractador” fins a deu vegades, i ficava el PP dins del mateix sac dient a continuació “i el partit de Feijóo”, en relació amb el pacte al País Valencià, que inclou un condemnat per maltractament. En cap moment va dir el nom real del partit: Vox.