Sona un telèfon en una oficina de Madrid a les 7:45 del matí de l’11 de març del 2004. “Ha arribat ja el meu marit? Diuen que han explotat bombes a Atocha i estic preocupada”. L’Eulogio penja el telèfon i comprova a internet que la trajectòria dels trens atacats coincideix amb la que el seu fill fa cada matí per anar a la universitat. El truca al mòbil, sense resposta. El busca a l’exterior d’Atocha, enmig del caos, sense èxit. I visita en un dia tots els hospitals de la ciutat, però no apareix en cap llista de ferits. Finalment, al recinte ferial d’IFEMA —convertit aquell fatídic dia en una morgue improvisada— li diuen que tenen el cos d’un nano que coincideix amb la descripció del seu fill de vint anys. Al cap de cinc dies, les proves d’ADN confirmen la tragèdia. A en Daniel l’incineren sis dies després de l’atemptat.
La història de l’Eulogio —que des del 2016 presideix l’Associació 11-M Afectats pel Terrorisme— és una més de les que comparteixen desenes de persones al barri madrileny de Santa Eugenia. Amb un sol viatge, s’entén ràpidament per què les famílies d’aquesta zona de la capital espanyola foren les més mutilades en aquella matança. És una petita ciutat-dormitori de classe treballadora, sense metro, amb l’estació de tren com l’única connexió ràpida i directa amb el centre de Madrid. Els islamistes radicals van introduir aquell dijous del 2004 una desena de bombes a quatre trens que passaven per l’estació d’Alcalá de Henares en direcció al centre de la ciutat. Entraven dins del comboi, deixaven les motxilles detonadores, i en sortien. Aquells trens passaven primer per Santa Eugenia i després per El Pozo. A totes dues estacions es van produir explosions. En Daniel va perdre la vida a El Pozo.
L’Eulogio presideix l’associació d’afectats des del 2016. Va succeir en el càrrec la seva exdona, Pilar Manjón, la cara més visible de les víctimes, coneguda pel seu demolidor discurs a la comissió d’investigació dels atemptats, en què va renyar els diputats del Congrés per haver fet “política de pati d’escola” amb la tragèdia. “Els retrec les seves actituds durant algunes compareixences; de qué se reían, señorías?”, assenyalava davant d’uns diputats del tot emmudits el desembre del 2004. Vint anys després de la massacre, l’Eulogio explica a ElNacional.cat que una de les tasques més importants que encara fa l’associació és preservar la memòria i evitar que la teoria de la conspiració s’imposi en el relat.
En la seva conversa amb aquest diari a la seu de l’entitat —que es troba al barri de Santa Eugenia— l’Eulogio assevera que “les teories de la conspiració creen una segona victimització”. Està fart dels relats que apunten a ETA, impulsats pel PP i pels seus mitjans de comunicació afins. Preguntat per com estan les víctimes vint anys després d’aquell 11-M, explica que hi ha casos de tot tipus. Des de persones que s’han recuperat del tot fins a casos en què, amb els anys, un impacte de bomba a l’oïda els ha acabat de deixar sords. “També és complicat de demostrar càncers que han aparegut, molt probablement, a causa de l'estrès; o gent que ha acabat perdent la feina i ara necessiten ajuda per pagar l’aigua o la llum de casa”, relata.
L’Eulogio ens assegura que, si preguntem pel barri, no ens costarà gens trobar persones que tenen històries vinculades a aquell dia. No falla. Al segon intent, un matrimoni ens explica una història que, afortunadament, pertany a l’altra cara de la moneda de la tragèdia. Al seu fill, que sempre agafava aquell tren per anar a la universitat, se li van enganxar els llençols aquell matí i va salvar-se. En Julio Sánchez i l’Ángela Infante afegeixen un detall encara més important: el seu fill José Luis acostumava a agafar el tren amb una companya de classe. A l’amiga li va salvar la vida arribar uns segons tard a l’estació: va veure amb els seus ulls esclatar el tren.
Encara és viva la ferida a Santa Eugenia. La Nati, que actualment té 45 anys, estava embarassada del seu fill quan va passar la tragèdia. Explica que ha vist molts veïns de la zona marxar del barri a causa del trauma. I quan va néixer la seva criatura, li va impactar veure que alguns nens de la llar d'infants eren orfes. La Loli, 50 anys actualment, va haver de passar bona part d’aquell dia consolant la seva veïna, animant-la a confiar que el seu marit li agafaria en algun moment el telèfon. A ell també el van matar.
L’Antonio, un home d’uns cinquanta anys, també lamenta la rumorologia que es crea en un barri tan petit, on tothom es coneix: “En aquest edifici d’aquí al costat vivia una dona que sempre explicaven la història que aquell dia havia castigat la seva filla fent-la agafar el tren, en comptes de dur-la a l’escola en cotxe; a mi sempre m’ha sonat a llegenda urbana; però després la gent anava explicant a tothom que la senyora havia intentat suïcidar-se”.
L’última història que ens expliquen també és de les que acaben bé. Una dona avui dia ja jubilada, relata que, en el seu cas, si es va salvar era perquè ella encara matinava més. La Fátima es dirigia cada dia al costat del Santiago Bernabéu amb aquella línia de tren. Les explosions es van produir quan ella ja era a la feina. Ara ja ho ha superat, però durant anys va continuar anant al mateix lloc de feina havent de fer múltiples transbords amb autobús.
Marxem de Santa Eugenia i ens dirigim a Atocha. Ho fem en tren. En arribar a l’estació, vint anys després dels atemptats, és impossible visitar el monument en record a les víctimes de l’11-M. La Comunitat de Madrid està fent obres al metro, cosa que ha obligat a retirar el cilindre translúcid situat en una de les rotondes al costat de l’estació. Isabel Díaz Ayuso, a més, vol aprofitar l’ocasió per substituir el memorial. Vol un monument més visible i més accessible. Es pretén que el projecte estigui consensuat amb les associacions de víctimes.