El conseller de Cultura Santi Vila fa ràbia al processisme perquè navega bé en l’entorn de misèria autonomista que els partidaris de la independència no han sabut superar fins ara. Nascut a Granollers el 1973, Vila va començar la carrera política a ERC quan el partit republicà estava controlat per Àngel Colom. El 1991 es va presentar a les eleccions municipals a Figueres, en el número 5 de la llista, i el 1995 ja era president local. Quan es va fer militant de CDC el 1999, la fama de no tenir una ideologia clara i d’anar sempre a la seva ja donava ales al seu personatge.

Fins aleshores, el conseller havia combinat la política amb la vida universitària. Després d’acabar història va fer els cursos de doctorat sota la batuta de Jordi Canal. Qui llegeixi els papers acadèmics que va escriure sobre el protagonisme de l’església en la construcció de la Catalunya moderna veurà que és un home intel·ligent i pràctic, sense interès per explorar camins incerts o anar al moll de l’os dels problemes. El fet d’haver estudiat el segle XIX espanyol deu haver contribuït, tant o més que el fet d’haver crescut a l’Empordà, a donar-li agilitat a l’hora de moure’s en la frontera entre l’independentisme i l’unionisme. 

Vila té una relació utilitarista amb l'unionisme i amb el nacionalisme català

Per criticar les seves postures polítiques, alguns periodistes han remarcat que Canal va ser mentor seu. Canal és un historiador recalcitrant, que fa llibres sobre Catalunya que no s’entenen, i que ara treballa en un institut de recerca de París gràcies a la FAES. No crec que Vila tingués amb Canal cap relació que no fos utilitària, igual com la té amb el nacionalisme català. Vila és un animal polític, com ho va ser en el seu temps Duran i Lleida. A diferència de l’estadista, que pensa a llarg termini, per acostar-se al poder constituït Vila especula amb el valor social dels símbols, els gestos i les paraules.

Així com en el temps de la Transició tenia un valor que Duran hagués estat batejat amb el nom de José Antonio, la figura de Vila no s’explica sense l’associació que s’ha establert entre la llibertat i l'homosexualitat en les societats post-modernes. Vila apuntala el discurs legalista de Mas de la mateixa manera que Duran jugava a ser més pujolista que Pujol. Si s’analitzen els personatges, els paral·lelismes són fascinants. Vila és un home que es presenta com un polític jove i trencador però ara mateix és el màxim valedor de la santíssima Trinitat de l’autonomisme: pactisme, moderació i això que se’n diu la feina ben feta.

Si la premsa fes amb Vila el que va fer amb Laporta el seu discurs no ho resistiria

Com Duran, la imatge d’home prudent i convencional que projecta amb tanta insistència amb l’ajut dels mitjans de comunicació és una façana purament institucional. Si la premsa fes amb Vila el que va fer amb Joan Laporta, no sé si la carrera i el discurs del conseller ho resistirien. Fins ara, Vila ha distingit molt bé el dia de la nit. Tot i així, el fet que alguns diaris li facin entrevistes com aquelles d’en Duran, en comptes de publicar fotografies de les seves festes a We Party, només s’ha d’atribuir al talent que té per representar el sistema de matisos que desplega l'Estat per aturar l’independentisme. (La vida privada ja se sap que és més o menys privada i s’explica amb més o menys cura segons els interessos polítics.)

El fet que Vila potenciés les relacions amb la ministra Pastor com a conseller de Territori i Sostenibilitat en plena escalada de tensió entre Madrid i Barcelona, va donar-li molt protagonisme en la passada legislatura. Des d'aleshores, molts diaris el presenten com un indepe rara avis, aprofitant la fama que en aquest país de gent apallissada tenen les actituds aparentment originals. Ell mateix també s’ha definit alguna vegada en aquests termes: “Des del punt de vista ideològic alguns m’han qualificat com un “personatge de frontera”: catalanista però ciutadà del món; liberal però sensible a la sort dels més febles; modern però a l’hora conservacionista.” 

Andreu Mas Colell el va definir com un polític atrevit i gens convencional

Els conceptes que posa en contradicció il·lustren com el seu discurs juga amb els prejudicis que han mantingut controlada la catalanitat des de la Transició. En la conferència que va donar la setmana passada al Palau de la Música, Andreu Mas Colell també el va definir com un polític “atrevit i gens convencional”. Llavors, el conseller va sortir a l’estrada i va dir solemnement: “La cultura no ha de ser el braç armat de cap projecte polític ni de cap ideologia”. Tota persona llegida sap que, des de la segona meitat del segle XX, la cultura és el braç armat dels països civilitzats; ho va assenyalar Gramsci, i ho recorden contínuament els sociòlegs de la globalització i del desenvolupament urbà. 

Tot i que el seu discurs contraposa la raó amb els sentiments, hi ha un fons força irracional en la seva idea que la cultura catalana ha de ser l’única del món capaç d’absorbir la literatura d’una segona llengua de 500 milions de persones. Vila es presenta com un polític postmodern, i com una novetat en el panorama català, però el discurs que va fer al Palau de la Música sobre la cultura semblava una revisitació dels experiments fallits de Pasqual Maragall.

Durant les consultes populars no va facilitar gaire la vida als organitzadors

Repassant el currículum de Vila és fàcil arribar a la conclusió que tot ho ha anat fent amb la vista posada a forjar-se una reputació com a home de poder, al marge dels valors que aquest representés. Durant els primers anys a CDC no sols va combinar la política municipal amb la docència a l’Escola La Salle i a la Universitat de Girona. També va publicar un parell de llibres: Un camell en el Garatge i Elogi de la memòria. El primer venia prologat per Francesc Marc Álvaro i portava per subtítol La mirada eclèctica d’un jove en la política. El segon va guanyar el premi d’assaig Joan Fuster. 

Quan va ser escollit diputat el 2006, va deixar el càrrec de director de l’àrea de benestar social del Consell Comarcal de l’Alt Empordà i va treure el llibre Què pensa Santi Vila. Un any més tard ja era alcalde de Figueres amb l’ajut de la família Miquel i de la seva hiperactivitat i capacitat executiva. Entre 2010 i 2012 va combinar l’alcaldia amb l’acta de diputat i la presidència de la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En aquella època em va presentar el llibre El nostre heroi Josep Pla. Em va cridar l’atenció perquè va fer un notable discurs de cortesia, es va disculpar i va marxar a un altre acte.

Durant les consultes populars no es va destacar per facilitar les coses als organitzadors. El 2012 va deixar l’alcaldia per ser nomenat conseller de Territori i Sostenibilitat, càrrec que només es dóna a polítics amb una bona relació amb els poders econòmics que tallen el bacallà. Com a conseller va fer diversos viatges a l’estranger. Quan els polítics europeus li preguntaven pel procés català explicava que hi hauria eleccions, que guanyarien les forces independentistes i que aleshores CiU i ERC negociarien amb Madrid no pas la independència, sinó un canvi de relacions entre Catalunya i Espanya.