La història dels quatre anys en què l'Estatut de Catalunya va quedar atrapat al Tribunal Constitucional van marcar una inflexió en la vida política, però també en la imatge d'aquesta institució clau de l'estructura de l'Estat. El text va quedar en mans d'un Tribunal polititzat fins a l'extrem, amb una part dels seus membres amb el mandat esgotat i impossible renovació pel bloqueig dels partits, i exposant-se sense rubor amb filtracions i imatges que van escandalitzar l'opinió pública catalana. El resultat final va fer evident que els membres del tribunal compartien la voluntat de desactiva el text i només discrepaven en la forma com fer-ho. Després de gairebé quatre anys van trobar finalment la fórmula i el 28 de juny del 2010, el TC hi va propinar el cop de gràcia. Pel camí, un relat de recusacions, canvis de bàndol i fins i tot una mort, van determinar un resultat que acabaria regirant el devenir de la política catalana.
L'Estatut havia entrat a la sala de plens del TC el setembre del 2006 i ja arrossegava les sacsejades d'una tensa legislatura al Parlament, cavalcant en el que es va popularitzar com el Dragon khan, i una repassada implacable a cop de ribot al Congrés dels diputats. Aquella estela ja havia fet saltar pels aires el tripartit de Pasqual Maragall i havia desembocat el 18 de juny del 2006 en un referèndum sense entusiasme, que no va arribar al 50% de participació, però va ratificar el text. El setembre del 2006 en què el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs del PP, feia tot just cinc setmanes que l'Estatut havia entrat en vigor. El del PP no va ser l´únic recurs. N'hi havia més, un del Defensor del Poble i sis de comunitats autònomes.
La sentència va quedar en mans d'un joc d’equilibris entre PSOE i PP, que es repartien els membres del tribunal a parts iguals. Sis cadascun, en el benentès que la presidenta, Maria Emília Casas, del sector progressista, disposava d'un vot de qualitat per al desempat. Socialistes i populars mantenien bloquejada la renovació d'aquest òrgan i el tribunal que va dictar la sentència contra l'Estatut tenia una tercera part dels magistrats amb el mandat esgotat.
Una recusació i una mort
L'arribada del text al TC va provocar una cursa de recusacions per part d'uns i altres. D'aquestes, es va acceptar la del PP contra el magistrat progressista Pablo Pérez Tremps, argumentant que havia redactat un informe -quan encara no era membre del TC- per encàrrec de la Generalitat en els treballs preliminars de l'Estatut. Perez Tremps va ser apartat de les deliberacions i l'equilibri es va trencar: 5 magistrats del PSOE i 6 del PP.
Hi va haver, però, una altra baixa. El maig del 2008 moria d’un atac de cor Roberto García Calvo, un dels magistrats conservadors més bel·ligerants, procedent de sectors afins al franquisme, va ser responsable provincial del Movimiento a Almeria i governador civil de la província en el darrers anys del règim. El bloqueig polític va impedir substituir-lo.
Un magistrat del PSOE, amb els del PP
De nou, les forces quedaven equilibrades. Però això era damunt del paper, perquè a l'hora de la veritat, un dels magistrats progressistes, Manuel Aragón, es va alinear amb la tesis dels conservadors. El magistrat va situar en el seu punt de mira la definició de Catalunya com a nació que es feia al preàmbul de la llei. Aquesta al·lusió que s'havia mantingut en el preàmbul, desprovist de valor normatiu, precisament per esquivar al TC, era un dels acords polítics en què havia intervingut personalment el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero.
La ponència va quedar en mans de la magistrada progressista Elisa Pérez Vera, que va redactar fins a cinc propostes, que van anar sent rebutjades, una rere l'altre. Els magistrats progressistes buscaven una sentència que frenés l’Estatut a partir d’una interpretació restrictiva del text, però evitant retallar articles d’una norma que ja havia estat ratificada en referèndum pels ciutadans. No obstant, els conservadors reclamaven mesures més dràstiques.
El trio de la Maestranza
Davant la impossibilitat de tancar un acord, l’abril del 2010 un cop es va rebutjar la darrera proposta de Pérez Vera, la presidenta va decidir deixar la ponència en mans d’un conservador, el vicepresident del tribunal, Guillermo Jiménez.
Pocs dies abans de votar-se la seva proposta, Jiménez va aparèixer a la portada de El País en una imatge a la Maestranza de Sevilla, el 27 d'abril del 2010, amb el també conservador Ramón Rodríguez Arribas, i el progressista alineat amb els conservadors, Manuel Aragón. Jiménez i Aragón, cigar havà en mà, observant la corrida des d’un burladero de la plaça, es van convertir en una metàfora del que s’estava coent dins del TC.
Portada El País del 27 d'abril del 2010, amb la imatge dels tres magistrats Guillermo Jiménez, Manuel Aragón i Ramón Rodríguez Arribas.
El projecte de Jiménez encara no va acabar de satisfer el sector més radical dels conservadors. Va caldre una darrera empenta. Definitivament, va ser la presidenta del tribunal qui va acabar assumint la proposta.
Davant la impossibilitat d’un acord, la sentència que va sorgir el 28 de juny va quedar dividida en quatre blocs. Només un imposava retallades explícites, però la mutilació del text original va ser igualment demolidora -si no, més- en la reinterpretació de la sentència que tenia els magistrats progressistes com a abanderats.
Nació, sense eficàcia jurídica
El primer bloc es referia al preàmbul i havia de servir per deixar clar que “no té eficàcia jurídica interpretativa" les referències del preàmbul de l’Estatut a “Catalunya com a nació” i a “la realitat nacional de Catalunya”.
“El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”, s'afirma al text.
Aquest primer bloc va rebre sis vots a favor, dels cinc magistrats conservadors junt amb Rodríguez Zapata, que havia fet d'aquest punt el seu cavall de batalla. Els altres quatre magistrats progressistes van votar en contra.
14 articles nuls
El segon bloc declarava inconstitucional, “i, per tant, nuls”, 14 articles referits a la llengua, als dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries, que deixaven de ser vinculants; el Síndic de Greuges, que deixava de tenir competència exclusiva davant l'administració de Catalunya; diferents articles referints al Consell de Justícia de Catalunya, que va quedar desarmat; competències compartides; i caixes d'estalvi.
Les retallades dels 14 articles es van aprovar amb 8 vots a favor, que incloïa els cinc magistrats progressistes i tres de conservadors. Els dos més radicals, Rodriguez Zapata i Javier Delgado, van trobar que la retallada es quedava curta, com van explicar en els seus vots particulars.
Nou ribot progressista
Finalment, gràcies al vot dels magistrats progressistes i un de convervador, Guillermo Jiménez, el Tribunal Constitucional va mantenir en el text 23 articles i 4 disposicions impugnats però el va sotmetre a una interpretació molt restrictiva. Tot i preservar-ne la lletra, aquest part de la sentència va anar taponant les vies que el nou Estatut plantejava per desplegar i blindar qüestions sobre l'àmbit competencial o el finançament.
En aquest punt el TC adverteix que els estatuts no poden delimitar el contingut i abast de competències, ni estatals ni autonòmiques, la qual cosa correspon en exclusiva a la Constitució i al Tribunal Constitucional. Pel que fa el finançament, punts com la famosa disposició addicional tercera on s’estableix un percentatge d’inversió en infraestructures, s’interpreten com a simples compromisos polítics que no poden condicionar la política d’inversions de l’Estat.
El rasclet del constitucional va matisar la referència als “símbols nacionals”, sobre els quals se subratlla que es refereixen a una nacionalitat dins de la indissoluble unitat de la nació espanyola. Pel que fa el català, capítol en què la sentència va obrir la porta a conflictes posteriors, es va mantenir com a llengua vehicular, però no única, i no s'admet el deure de conèixer el català com una obligació jurídicament exigible.
La interpretació del TC va subratllar que les vegueries no suposen la supressió de les províncies, i que les competències sobre la convocatòria de consultes populars està totalment en mans de l'Estat.
Entre retallades i interpretacions el text, que havia centrat el treball parlamentari de tota una legislatura a Catalunya i havia estat retallat pel Congrés i votat pels ciutadans, va quedar literalment desactivat. La voluntat d'aprofundir en l'autogovern que havia guiat els treballs del Parlament va anar quedant fet miques a cop de votació.
"Ens han faltat al respecte"
“Als catalans ens han fet un tort en mutilar, censurar i interpretar l’Estatut, però, a més, per la manera com ho han fet, percebem que se’ns ha menystingut, que ens han faltat al respecte”, va denunciar José Montilla, durant la seva intervenció al Parlament durant el ple específic sobre la sentència del 16 de juliol.
Juristes com Javier Pérez Royo no han dubtat des del primer moment a titllar aquella sentència de cop d'Estat. I això no obstant, cap dels magistrats va aixecar la seva veu per alertar contra el moviment que feia el Tribunal Constitucional, contra un text que ja havia estat ratificat en referèndum pels ciutadans i abans pel Congrés i el Parlament.
Dels quatre vots particulars que es van emetre, tres van ser de magistrats conservadors per denunciar que la retallada s'havia quedat curta. Ni tan sols l'únic magistrat català, Eugeni Gay, va expressar cap reticència per la metòdica forma com es va arribar a trinxar el text i el debat democràtic que acumulava. El vot particular de Gay es va limitar a insistir que el preàmbul no té valor normatiu i arriba a comparar la definició de Catalunya com a nació a l'expressió "patria andalusa" que apareix en l'Estatut d'Andalusia. Malgrat aquests silencis, els partits espanyols van haver de canviar la llei per evitar que un text votat pels ciutadans en referèndum pogués ser retallat com ho van fer aquests deu magistrats.
"Som una nació. Nosaltres decidim"
Els magistrat van voler tallar d'arrel l'aspiració de l'autogovern català d'anar més enllà, fins i tot anul·lant preceptes que s'acceptaven en altres estatuts de comunitats autònomes espanyoles, però en realitat, el pretès morrió es va convertir en benzina. Més d'un milió de persones, segons la guàrdia urbana, es van manifestar al carrer dues setmanes més tard rere el lema Som una nació. Nosaltres decidim. La protesta va reunir tots els partits del Parlament, tret del PP i Ciutadans, i l'encapçalava el president de la Generalitat, José Montilla.
Manifestació Som una nació. Nosaltres Decidim / Òmnium Cultural
Un dels pares de la Constitució espanyola, Miquel Roca, advertia des de les pàgines de La Vanguardia que el Tribunal Constitucional havia “comès un greu error". "S’ha tancat una porta i amb això tota una etapa històrica. El poble de Catalunya ja ha expressat la seva voluntat i aquesta no canvia perquè la porta es tanqui; altres s’obriran o hauran d’obrir-se perquè la voluntat col·lectiva no pot conformar-se en renunciar a una legítima ambició que 30 anys de normal i progressiu desenvolupament autonòmic avalen i protegeixen”.
Amb els anys, fins i tot figures de perfils durs del PSOE com l'exministre Alfredo Pérez Rubalcaba van acabar admetent l'error d'aquella sentència. L'any 2015 titllava de "nyap major del regne" i "sentència disparatada". "Els espanyols han de saber que l'Estatut de Catalunya té articles declarats inconstitucionals que estan en vigor a l'Estatut d'Andalusia, perquè el PP els va votar i els va recórrer a Catalunya. Això és el regne del disbarat", recorda.
Això va ser, però, després de constatar l'efecte real que va tenir. Si des del 2006, el via crucis de l'Estatut per la política espanyola ja havia marcat una inflexió en el suport a l'independentisme, la sentència, no va fer més que disparar aquest suport, que va passar del 14% de suports que tenia el 2006 a arribar a superar el 48% el 2014 i quedar situat des d'aleshores per damunt de les propostes autonomista o federalista, segons l'enquesta del CEO.
Deu mesos després de la sentència contra l'Estatut es va crear l'embrió del que acabaria sent l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). L'11 de setembre del 2012 es va fer la primera gran manifestació independentista rere el lema Catalunya, nou Estat d'Europa. Va ser la primera de les grans manifestacions independentistes que van desembocar, primer el 2014 en la consulta del 9-N i, tres anys més tard, en el referèndum de l'1-O.
Manifestació de l'11 de setembre del 2012 sota el lema Catalunya, nou Estat d'Europa / Òmnium