Les portades d’avui són de les que expliquen de quina pasta està fet cada diari, el seu caràcter i tremp. Una manera d’examinar-les és retratar les actituds que les inspiren a la llum dels editorials respectius, a risc de fer una anàlisi més acostada a la quiromància que una avaluació científica.
Hi ha tres menes de diaris en funció de la portada, potser quatre. D’una banda, els que veuen en la sentència del Tribunal Suprem un fracàs, atès que es basa en uns fets fabricats a la mida del càstig que es volia imposar, el més alt possible, que s’ha pactat en un tipus penal inversemblant —la sedició— que no existeix en les democràcies amb què Espanya diu que comparteix drets i llibertats.
És el cas de l’Ara i d’El Punt Avui. Per a aquests diaris, la sentència no és un punt final a un enfrontament desigual entre un Estat espanyol cec i sord que fa perdre el nervi a una Catalunya que s’aboca a una desafiament final fallit. La sentència és un esvoranc —”una derrota”, en diu l’Ara: de les dues finalitats que clàssicament s’atribueixen a la justícia, la medicinal i regeneradora fa mutis i la punitiva i penal ocupa tot l’espai. L’opció exclusiva pel càstig s’adoba amb el sotmetiment del reu a tota humiliació que vingui a mà, raonen aquests dos papers.
Un i altre s’inquieten per les conseqüències. En aquest cas, venen a dir, no només les paga el perdedor del moment, sinó qualsevol a qui s’apliqui en el futur aquesta manera de fer justícia. Avui, l’independentisme. Demà, qualsevol dissident. Una justícia mediatitzada pels seus propis prejudicis polítics i més enllà accepta una ficció —la rebel·lió— per traslladar la causa al tribunal que més li convé i per perjudicar la posició dels acusats amb presons provisionals i inhabilitacions, sense vergonya d’interferir en tres eleccions i l’activitat del Parlament. En fi, la llista de trapelleries seria llarga i els experts d’El Nacional ja van començar ahir a explicar-les fil per randa.
Aquests dos diaris han triat un recurs molt semblant per expressar-se i resumir la complexitat de la situació: vestir la portada de negre. El Punt Avui no ha volgut ni titular, sabent que avui no era dia d’explicar res a la seva parròquia sinó de compartir un sentiment: la frustració i la impotència. L’Ara, amb un públic variat que va més enllà del sobiranisme, hi afegeix una mica de lletra i gràfica per donar-li un caràcter menys emocional. L’efecte, però, és molt semblant o el mateix. Amb aquest recurs tan eficaç diuen moltes coses. No calen paraules.
Molta lletra i poc fons
Una segona variant són els diaris que proven d’explicar-ho amb molta lletra, sense entrar al fons de la sentència. Són El País, La Vanguardia i El Periódico. Els tres proposen el mateix, amb matisos lligats al seu origen.
La sentència és dura, però justa, obligada i necessària, ve a dir El País, amb la típica arrogància pomposa i inflexible de diari de l’establishment del 78, que dona doctrina més que raons. La sentència és dura, però justa, venen a dir La Vanguardia i El Periódico —i podia haver estat pitjor!, avisen amb recança.
Per fer-ne la caricatura, El País actua com el diari dels amos, que sempre tenen raó, perquè són els amos, i l’altre parell —són catalans— fan de servent que vol posar-s’hi bé i cercar un espai per guanyar alguna cosa, amb permís de l’autoritat i si no és molèstia, ja sabrà perdonar-me, pobre de mi.
Els tres veuen la sentència com un divisor d’aigües que permetrà tornar a començar, tot deixant espai a la política. L’empatia amb els condemnats i amb els ciutadans que se senten agredits o humiliats, o que consideren les penes una desmesura guiada per la política és gairebé zero: dura lex, sed lex, ve a dir El País —sí, sí, i gràcies que no ens peguen més, reblen La Vanguardia i El Periódico. Cal un nou estatut i un altre finançament, conclouen.
Destralerisme barroer
L’últim tipus de portada està marcada pel destralerisme barroer dels que amb mala bava es queixen i remuguen perquè s’ha perdut l’oportunitat d’esclafar l’enemic independentista i els seus companys de viatge, tant se val si són dos o quatre milions. Són El Mundo, l’ABC i La Razón. Estan enrabiats, perquè el règim penitenciari dels condemnats està en mans de la Generalitat, com estableix la llei, una llei que no els agrada i, com saben bé que no se la poden saltar, proven de desacreditar-la.
El Suprem s’ha estovat massa, s’ha acoquinat i ha bescanviat un delicte menor —amb menys pena— per guanyar unanimitat. A sobre, si l’aplicació de les penes no depèn de la tropa victoriosa, com volia el fiscal Zaragoza, sinó dels nadius en què s’ha delegat la gestió del càstig, tot queda en no res, perquè els nadius afavoriran els seus i rebaixaran els costos de “l’aventura secessionista”.
Aquests tres voldrien fins i tot una humiliació física dels condemnats, empresonar-los ben lluny de casa. La seva actitud de revenja recorda la rebequeria dels diaris fanàtics del Brexit, que van titllar “d’enemics del poble” els tres jutges que van obligar al Parlament britànic —com allí és de llei— a validar el resultat del referèndum abans que el govern comencés a aplicar-ne el resultat. Ara s’estan menjant el Brexit amb patates.
