De violència, poca. De rebel·lió, gens. La majoria de mèdia espanyols estan decebuts i tristos —o s’ho fan— perquè la sentència del Tribunal Suprem sobre l'1-O ha estat menys dura del que volien. Altres lloen la contenció dels jutges i proclamen la benvolença de l'Estat amb els seus ciutadans trapelles.

Mostra exemplar del primer cas n’és el director adjunt d’El Mundo, que fa el ploricó a La débil unanimidad de Marchena y el turrón de Junqueras, en casa, on s’inventa els seus propis fets (“van derogar la Constitució amb les seves pròpies normes, la van substituir arbitràriament per un règim alternatiu de poder autoritari i van utilitzar la força de la massa…”) sense entendre que la sentència descarta aquest kit perquè ja té els seus propis fets. El seu homòleg a l’ABC es lamenta de la poca contundència judicial, però els excusa perquè hi ha “un buit legal” que cal cobrir, doncs la resolució d'avui "no acontenta als que ens preocupa la unitat nacional". I així la resta de la dreta mediàtica.

Els mèdia madrilenys —fora d’alguns digitals, com eldiario.es o Publico— havien mantingut calenta la rebel·lió fins l’últim moment. Hores després de publicada la sentència, El Mundo encara tenia aquesta peça en portada: “el Suprem aprecia violència pero no prou per a la rebel·lió”, amb un deix com de de pena. El País entretenia el mateix argument fa uns dies.

S'entén perfectament. Tants mesos fabricant el relat de la violència i el cop d’estat, escampant una interpretació que havies de creure amb fe, i resulta que el Suprem, després de 52 sessions de la vista, diu que nah. Més encara, descarta els testimonis dels policies i dels guàrdies civils espanyols per “excés d’emocionalitat”, justament la part del judici que van cobrir amb més afany (algun diari, l'única). Tants mesos d'esforç per seguir el ritme dels atestats policials, la instrucció de Lamela-Llarena, la fiscalia, les declaracions anònimes de policies i guàrdies civils xocats per les mirades d’odi i el perill del fairy. Totes aquelles cròniques del judici, especialment les d’El País, explicant cada dia, tants dies, que la violència i la rebel·lió es veien claríssimes. Tot a la brossa.

Periodisme d'Estat

Doncs no. Què va. Ben al contrari. Tot segueix molt ben sincronitzat entre policia, justícia i periodisme d’Estat. El relat de la violència (l’equiparació “als pitjors anys del país basc”, etcètera) i del cop d’estat era útil mentre s’instruïa i es jutjava l’1-O: desacreditava els líders independentistes, especialment els Jordis, i deshumanitzava el mateix moviment. A més, era perfecte per justificar a posteriori els assalts del 20-S, les garrotades de l’1-O, les presons provisionals, el 155, les euroordres, la repressió. També avaluava fins on resistien el periodisme i la societat espanyoles la reescriptura de la història —molt bé, gràcies— i la recuperació d’un boc expiatori clàssic.

No és que la violència caigui fora del llenguatge de la sentència. La paraula apareix 89 cops als 493 folis de la cosa. Hi ha molts exemples. Un dels millors és dels ciudadanos apostados en actitud tàctica als punts de votació. Apostado va sempre amb “franctirador”, “assaltant”, “lladre” com pertinaz va amb sequía. En actitud táctica al·ludeix a alguna operació armada. Un davanter centre mai està apostado a l’àrea ni un alumne està en actitud táctica al seu pupitre.

És el romanent de conceptes que s’han fet servir i encara es fan servir als diaris per evocar en el lector la violència, la hostilitat, l’agressió. Ciudadanos apostados en actitud tàctica per descriure gent que feia xocolatades, veia cine o cuinava galetes. És el tipus de llenguatge que la premsa espanyola ha fet servir des de l’inici de la vista al Suprem. Un llenguatge retroalimenta l’altre i els dos fabriquen la història de la violència.

El nou relat

El relat que s’obre pas ara és un altre. D’una banda, diuen, la sentència prova la generositat d'Espanya. Un columnista de l’ABC, parla de sentència “magnànima —com sol ser Espanya—”, educativa i medicinal, que obre una oportunitat a la política, etcètera. 

El director adjunt de La Vanguardia considera que la sentència és “una lliçó per tothom”, també “per a aquells que es van amagar darrere les togues dels jutges per no abordar un problema estrictament polític”. Es fa estrany que no esmenti que uns aprendran la lliçó empresonats i altres com a alts càrrecs al govern d’Andalusia, a la comandància de Madrid o al despatx de registrador. Una lliçó per tothom, va. Doneu-vos una abraçada i no us baralleu més. També es dol per “la ciutadania, que majoritàriament reaccionarà, goso escriure, amb indignació i dolor”. Molt delicat el “goso escriure”.

El seu homòleg d’El País es felicita perquè els magistrats "coloms" —moderats, de mirada llarga, etcètera— “han derrotat” als "falcons" que promovien un càstig en forma de rebel·lió i presons més altes. Lloat sigui el tribunal. Altres com aquest destaquen la bondat del Suprem en deixar el règim de presó normal, descartant una petició molt intensa del fiscal Javier Zaragoza per endurir-lo.

La unanimitat

L’altra cara del nou relat és la unanimitat. Fa dies que sona. El Mundo en fa un bon resum, en una peça publicada avui però escrita abans que es publiqués la sentència: “Un tribunal fet de jutges de sensibilitats diferents, magistrats d'un prestigi inqüestionable, que en el decurs de tot el judici i les deliberacions de la decisió del Procés han provat de mantenir la unanimitat en les seves decisions”. El País publica un perfil del jutge Marchena tipus Santo subito! on ni tan sols s’esmenta l’afer que va beneficiar la seva filla per canviar de la carrera fiscal a la judicial, i defineix com a “casos mediàtics” algunes actuacions polèmiques del magistrat.

El to i l'estil encomiàstics són una mica el Pravda parlant de Vishinsky, el fiscal de Stalin, però això és anecdòtic.

La unanimitat, en sí, no té cap valor jurídic. No millora ni empitjora la sentència, ni fa més justes o injustes les condemnes. És un tret atípic de la justícia —de les deliberacions se sol seguir una decisió per majories, rarament unànime. Políticament, però, convé vendre aquesta narrativa: jutges de diverses sensibilitats coincideixen en la mateixa sentència, com volent dir que t’ho miris com t’ho miris —tant si t'ultratja la duresa o t'enràbia la lenitat—, la sentència és justa, inatacable. Si set magistrats justíssims i professionalíssims, tan diversos i heterogenis, la signen sense discrepar-ne, per què n’has de discrepar tu, siguis qui siguis?

Que no hi hagi vots particulars que discordin de la majoria i proposin una argumentació jurídica diferent no és només una manera d’evitar la crítica i la discrepància en un afer d’alt impacte social i polític. També és una targeta de presentació —i un desafiament— al Tribunal de Justícia Europeu: aquesta sentència representa qualsevol jutge i doctrina jurídica, atreviu-vos a esmenar-la.

Els diaris expliquen tot això sense qüestionar-se res. Ni el concepte restrictiu de les manifestacions que defineix la sentència. Ni la descripció i elogi dels encausats com a gent no violenta que, alhora, promou “fets de violència”, o que “l'absència de violència en convocatòries multitudinàries afegia un senyal d'identitat que reforçava, si és possible, la seva capacitat de convocatòria” —una petició de principi. Ni la valoració política de la pàgina 60, en acabar la relació de fets provats. Ni tan sols els sorprèn que set magistrats tan diferents i tan professionals arribin tots plegats a les mateixes i unànimes conclusions sense ni un bri de diferència. Tots en primera posició de saludo davant l’amo bo.

Foto: un moment de la pel·lícula Dotze anys d'esclavitud