El president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, fa un al·legat polític en la sentència del judici al procés: “Els il·lusionats ciutadans que creien que un resultat positiu de l'anomenat referèndum d'autodeterminació conduiria a l'anhelat horitzó d'una república sobirana, desconeixien que el dret a decidir havia mutat i s'havia convertit en un atípic dret a pressionar". A pressionar els jutges, s'entén.
En el punt 14 dels fets provats de la sentència, Marchena furga en la ferida. Diu que "tots els acusats eren conscients de la manifesta inviabilitat jurídica d'un referèndum d'autodeterminació que presentava com la via per la construcció de la República de Catalunya". Que "sabien que la simple aprovació d'enjudiciaments jurídics, en oberta contradicció amb les regles democràtiques previstes per la reforma del text constitucional, no podria conduir a un espai de sobirania", i que "eren coneixedors que el que s'oferia a la ciutadania catalana com l'exercici legítim del dret a decidir, no era més que l'esquer per a una mobilització que mai desembocaria en la creació d'un estat sobirà".
En poques paraules diu que els acusats van jugar amb la il·lusió de la gent i que es van inventar un país, una nova llei i una república catalana: "Sota l'imaginari dret de l'autodeterminació s'amagava el desig dels líders polítics i associacions de pressionar el Govern de la Nació per a la negociació d'una consulta popular".
La sentència és dura en aquest sentit i diu que "malgrat tot, els acusats van propiciar un entramat jurídic paral·lel al vigent, desplaçant l'ordenament constitucional i estatutari i van promoure un referèndum que mancava de totes les garanties democràtiques". El text parla d'engany a la ciutadania i d'utilització: "Els ciutadans van ser mobilitzats per demostrar que els jutges a Catalunya havien perdut la seva capacitat jurisdiccional i van ser, a més, exposats a la compulsió personal mitjançant la qual l'ordenament jurídic garanteix l'execució de les decisions judicials".