El Tribunal Constitucional ha fet públiques les dues sentències en què avala per unanimitat l'aplicació del 155 a Catalunya. Amb aquests textos, on es desestima en la seva pràctica totalitat els recursos presentats pel Parlament de Catalunya i per més de 50 diputats d’Unidos Podemos contra l’acord del Senat, el TC ha marcat la jurisprudència en què es fonamentarà qualsevol futura aplicació de la suspensió de l'autogovern. Els magistrats subratllen que la utilització del 155 ha de ser una "via d'últim recurs" i ha de tenir un "límit temporal".

La sentència deixa clar que es tracta d'un mecanisme de control de l’activitat de les comunitats autònomes “extraordinari”, per fer front a “incompliments constitucionals extraordinàriament qualificats” i com a “últim recurs de l’Estat davant de l’incompliment flagrant de les obligacions constitucionals imposades”.

“El 155 no és un fi en ell mateix, sinó un instrument per garantir la validesa i eficàcia de la Constitució en aquells supòsits en què sigui manifest que només a través d’aquesta via és possible restaurar l’ordre constitucional”, adverteix el text. Per aquesta raó, subratlla que “la finalitat última que el precepte consent no pot ser cap altra que la de restablir l’ordre constitucional i, amb ell, el normal funcionament institucional de la comunitat autònoma en el si d’aquest ordre”.

La sentència deixa clar també que el 155 té límits i “de cap manera pot donar lloc a la suspensió indefinida” ni tampoc “consentiria limitar o excepcionar el patrimoni comú dels ciutadans, constituït pels drets fonamentals”.

Igualment adverteix que es tracta d’una “via d’últim recurs”, que exigeix que les vies ordinàries hagin resultat infructuoses.

La suspensió de l'autogovern ha de tenir un “límit temporal”, expressament determinat o determinable, que haurà de quedar establert pel Senat, a partir de la proposta del govern, tot i que és possible aplicar pròrrogues o renovacions en la seva aplicació.

 

La sentència recorda que la Constitució no especifica les mesures de coerció estatal que es poden aplicar i atorga als òrgans constitucionals un “marge de discrecionalitat” per determinar-les. Entre aquestes mesures, n'hi poden haver de caire substitutiu mitjançant les quals la Cambra “apoderi” el govern per subrogar o ocupar el lloc de l’autonomia.

Amb tot, assenyala diferents apreciacions sobre l’abast i límits de la intervenció que autoritza el 155. Entre aquestes, insisteix en què la intervenció estatal està “estrictament al servei de la reconducció de l’autonomia al seu propi marc constitucional, estatutari i legal”, la qual cosa impedeix la derogació de l’Estatut o la suspensió indefinida, així mateix la “coerció estatal” únicament serà possible sobre aquelles actuacions dels quals guarden relació amb el supòsit que ha determinat l’aplicació del 155. Així, les mesures han de ser adequades i el menys costoses per a l’autonomia. 

Serà el govern qui s’encarregarà de l’adopció, compliment i execució de les mesures d’intervenció acordades pel Senat, però la Cambra alta pot encunyar “regles específiques” per a l’ocasió, entre les quals hi podria haver regles per ordenar les condicions i facultats d’acció del govern.

En qualsevol cas, els magistrats avalen en la seva sentència sense cap mena de dubte l'aplicació del 155 que va acordar el Senat per a Catalunya. A parer seu, el procés independentista català va suposar “una gravíssima ruptura del marc constitucional, en pretendre situar a la comunitat autònoma com un ens sobirà”.

La sentència qualifica aquest incompliment de “molt greu” perquè “trenca els principis constitucionals d’unitat i igualtat, trenca el model autonòmic i menyscaba la sobirania nacional que resideix en el conjunt del poble espanyol”.