Les solucions immediates no existeixen per a gairebé res. Tampoc per lluitar contra la sequera. Combatre l’escassetat hídrica és un repte majúscul, segurament el major dels reptes que ha d’afrontar la nostra societat a mitjà termini. Venim de més d’una dècada de sequera inversora en les infraestructures del cicle de l’aigua, especialment en l’àmbit de l’abastament en alta.

L’Agència Catalana de l’Aigua, l’ens públic que ha de garantir la disponibilitat d’aigua a la ciutadania, va patir una greu crisi econòmica a l’inici de la dècada de 2010 que va causar un retard de 7-8 anys en les inversions que eren necessàries per fer més resilient l’abastament d’aigua a les conques internes de Catalunya. Tanmateix, l’ACA, amb les seves finances sanejades, ja fa anys que té un pressupost anual de 400 milions d’euros per a actuacions en l’abastament i el sanejament en alta.

Ja fa gairebé una dècada que l’ACA situava el dèficit hídric a la regió metropolitana en 60 hectòmetres cúbics anuals, tres vegades la capacitat de la futura dessaladora del Foix. Actualment, el dèficit hídric al sistema Ter Llobregat és de 85 hectòmetres cúbics i s’estima que l’any 2040 aquest dèficit serà pràcticament de 240 hectòmetres cúbics. Per tant, si no es posen més recursos en el sistema, pròximament s’haurà de començar a prioritzar l'ús domèstic d’aquesta aigua en detriment dels usos ambientals i agrícoles.

El canvi climàtic afecta d’una forma contundent la disponibilitat d’aigua i això ja fa anys que ho sabem. Llavors, per què l’administració hídrica catalana no ha prioritzat les inversions per fer front a aquesta manca estructural d’aigua? Què hauria d’haver fet?

Què s'hauria d'haver fet?

En primer lloc, comptar amb les aportacions d’aigua regenerada com una font de subministrament no condicionada només als períodes de sequera. L’ús sistemàtic d’aquest recurs permetria desembassar molta menys aigua en períodes de normalitat. Però l’aigua regenerada és, a més, la solució per garantir l’aigua als regants i per fer recàrrega d’aqüífers en períodes en què hi hagi prou aigua als embassaments, de forma que l’aigua regenerada no estigui competint amb l’ús de boca o domèstic. Només a l’àrea metropolitana de Barcelona es podrien estar regenerant cada any 90 hectòmetres cúbics d’aigua més, que equival al consum anual de gairebé dos milions de persones.

En segon lloc, calia construir la ITAM del Foix, que havia d’aportar 20 hectòmetres cúbics al sistema d’abastament. En l’àmbit de dessalatge portem també retard en l’ampliació de la ITAM de la Tordera, que actualment aporta 20 hectòmetres al sistema i que n’hauria d’estar aportant 60. En total parlem de 60 hectòmetres cúbics d’aigua dessalada addicionals que, amb la paralització de les inversions durant 14 anys, no tenim i que ens haguessin permès afrontar amb moltes més garanties l’escassetat de pluges.

L’administració hídrica catalana i el Govern de la Generalitat són els responsables de garantir la seguretat hídrica als catalans i catalanes. Superades les dificultats econòmiques de l’ACA cal que acceleri les inversions i sobretot cal que el Govern vulgui aprofitar l’oportunitat que suposen els fons Next Generation i traccioni perquè es pugui executar el projecte de Racionalització de l’ús de l’aigua a Catalunya tal com es va aprovar el febrer de 2021.

Tanmateix, no sembla que l’actitud d’aquest Govern sigui la de donar solucions. Prova d’això és el decret de sequera, que a diferència del que es va aprovar l’any 2007, aquest no incorpora actuacions d’emergència, tan sols el règim sancionador als ajuntaments que no compleixin amb les dotacions d’aigua autoritzades.

Sembla que la ciutadania ho té clar i com que no veu el seu Govern actuar, prefereix recuperar antigues tradicions i encomanar-se a l’església per invocar la pluja.

 

Imatge principal: pantà de Siurana que no arriba al 8% de la seva capacitat total a causa de la situació de sequera / ACN