La consellera Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, 1975) ens cita en un cafè del centre de Brussel·les. Fa un mes que viu a la capital belga. Admet que tenia clar —com la resta de membres del Govern— que no volia anar a la presó, però que marxar no va ser una decisió fàcil. Un cop a Brussel·les, i després de les dificultats de les primeres setmanes, la consellera defensa la necessitat i les raons d'articular una estructura del Govern a l'exili a Brussel·les.
Com van decidir marxar a Brussel·les?
No es pot dir que tinguéssim una planificació perfecta de com hi aniríem ni molt menys. El que sí que vam acordar com a Govern és provar l’oportunitat que semblava que s’obria aquí a Bèlgica. La idea era que poguéssim venir tot el Govern. Després van pesar les circumstàncies personals de cadascú, la incertesa, el fet de venir aquí tampoc era una certesa absoluta que no ens acabarien extradint...
Tots teníem molt clar que no volem anar a la presó
Quines són les circumstàncies personals que pesen quan s’ha de prendre una decisió com aquesta?
En el fons tots teníem molt clar que no volíem anar a la presó. Ni els que avui en dia són a la presó ni nosaltres, però teníem assumit el risc, sobretot després de veure el que va passar l’1-O i amb el 20 de setembre. Quan prens aquestes decisions hi ha circumstàncies personals que pesen, qui té fills, la família, la distància... Vam haver de decidir sense poder consultar massa amb els familiars. En el meu cas, els meus pares no ho sabien, els germans tampoc... És complex, molt complex. És un instint, de supervivència i de responsabilitat també. En el fons sabíem que el fet de ser uns aquí i uns a fora també ens obria possibilitats. Mai estàs totalment convençut de la decisió. En poques hores has de decidir i dius: endavant. Intento no donar-hi massa més tombs.
Els meus pares no ho sabien, que marxava a Brussel·les, els germans tampoc
Quina vida tenen aquí, treballen conjuntament?
Això sí que ho hem tingut molt clar des de primer moment, som cinc i aquests cinc fem pinya. No és una dinàmica que tinguem des del primer dia, ni molt menys. Sobretot les primeres setmanes hi ha un impacte psicològic important, ens hem d’assentar, hem de trobar temes tan bàsics com és l’allotjament, començar a estructurar tot aquest entorn que t’acompanya.
Què ha estat el més difícil?
Tot és difícil, sobretot els moments de vertigen quan penses en les decisions que has pres i les possibles conseqüències, i les amenaces que si al final t’extradeixen, la justícia allà serà molt més dura pel fet que consideren que has fugit o si, per altra banda, no t’extradeixen, mentre perduri la situació, hauràs d’estar aquí i no podràs tornar. El vertigen que has pres una decisió que altera el futur de la teva vida. No saps per quant de temps, sis mesos, o sis anys. O vint anys. Ningú t’ho assegura. Però som aquí, tenim salut, hi ha molta gent que ens està ajudant. Som aquí per una causa justa, perquè no es pot permetre que guanyi el marc mental que s’està instal·lant, aquest càstig i aquesta criminalització que s’està fent del moviment independentista, del Govern, és antidemocràtic.
Hem de començar a organitzar-nos, estructurar-nos i construir l'entorn per adaptar-nos a aquest marc incert
La sensació de provisionalitat deu ser un dels aspectes més durs...
Sí provisionalitat absoluta. Tenies unes bases i ara ja no hi són. Tenies certeses, ja no hi ha certeses. Però hem de tenir la capacitat d’adaptació, i per fer aquesta adaptació, hem de començar a organitzar-nos, estructurar-nos i construir aquest entorn per adaptar-nos a aquest marc incert i alhora ser capaços de reforçar-nos i aprofitar l’oportunitat que hi ha, perquè hi és, per fer valer el nostre projecte polític i ser capaços de presentar una proposta de futur per al país, perquè és el que fa falta i el que teníem en ment fer.
Hem d'organitzar una estructura de Govern a Brussel·les. Tindrem pla de treball i activitat
Faran una estructura aquí a Brussel·les?
Necessàriament, ens hem d’organitzar i tenir una mínima estructura. Els membres del Govern, de per sí, ja som una estructura, i a partir d’aquí hem de tenir un mínim suport tècnic per poder vehicular la nostra activitat. Tindrem el nostre pla de treball i la nostra activitat aquí. Hem de ser capaços d’anar-ho construint. Evidentment no m’imagino organitzar aquí una estructura com un departament allà. No és l’objectiu ni té sentit. Ja tenim una Generalitat i el que hem de fer és preservar i recuperar les institucions que tenim allà.
Marta Rovira va parlar de la possibilitat que hi hagués un govern executiu i un govern legítim...
Forma part d’aquestes incertes, de com dibuixarem aquests escenaris a partir del 21-D. Mentre es mantingui el 155, la injustícia dels empresonaments, mentre l’Estat faci alguna cosa que en condicions democràtiques normals no ho podria fer, farà falta mantenir aquest govern a l’exili, o aquest govern legítim. El que tinc clar és que, malgrat em pesi moltíssim, difícilment podré exercir de consellera d’Agricultura estant aquí. Una altra cosa és que no pugui exercir amb accions de govern. Això és el que veurem com ho acabem de construir a partir del 21-D.
Es va intentar una llista transversal, tots junts, era la manera de no perdre suports
Molta gent no entén per què al final hi ha hagut diverses llistes independentistes...
Entenc que tothom vol explicacions, i a vegades es poden explicar clarament i a vegades no tan clarament. En aquestes eleccions el que ens interessa és arribar al màxim de vots i de ciutadans. No sé si hi ha una millor manera. Es va intentar una llista absolutament transversal que permetés aquesta potencialitat del fet de dir tots junts els que anem contra el 155 i que abastés realment tot l’espectre polític, era la manera que segur que no es perdien suports perquè teníem capacitat d'atracció en tot l'espectre polític. Això no va ser possible. Em consta que des de Catalunya es va intentar. Per falta de temps, per problemes tècnics, per qüestions polítiques,... no sé els detalls exactes i penso que ara ja som on som i el que hem de fer és tirar endavant.
Compta prendre possessió de l’acta de diputada?
Aquesta és una d’aquelles incerteses. En funció dels resultats i les reaccions i sempre amb assessorament jurídic, veurem si som capaços o no.
Vostè vol assumir l'acta?
Sí, evidentment. Si no, no ens ficaríem en llistes electorals, la voluntat és poder continuar exercint el que és normal, que és defensar un projecte polític per una via democràtica.
Consellera, s’hi veu molt de temps a Brussel·les. Ha deixat clar que no contempla l'alternativa de la presó...
No. No ho vull.
En cas que no hi hagi una altra sortida, seguirà aquí, a Brussel·les?
Sí, perquè mentre no s’arregli, voldrà dir que no hi ha una normalitat democràtica a Catalunya.
I els advocats què els han dit?
Els advocats ens diuen que evidentment no és símptoma de normalitat democràtica el que està passant. El dia 4 tenim vista davant del jutge. En funció de com surti aquesta vista, tenim opció per recórrer i continuarem fent el trajecte. Ens diuen que no encaixa amb la normalitat democràtica, el que estipula tant el mandat d’arrest incondicional com la pròpia querella i els delictes que ens imputen, sabem que no hi ha fets que ho avalin i, per tant, ens fan ser fins a cert punt optimistes que aquesta via té possibilitats d’èxit i no l’abandonarem fins que es restableixi la normalitat.
Té constància de com està funcionant la seva conselleria?
Em consta, perquè em van explicant una mica com va. Estem en les mateixes, hi ha decisions que es podrien estar prenent que no es prenen perquè amb la intervenció no segueixen els ritmes. Teníem tot un seguit de projectes, tot això ha quedat parat. La sensació de pèrdua d’oportunitat sí que hi és.
Ara és quan més hem de reivindicar la via democràtica i la negociació i el pacte. És com més els posem contra les cordes
Un dels debats presents en aquesta precampanya és si es deixa de banda la via unilateralitat i s’aposta per bilateralitat.
Si alguna cosa sabíem a partir de l’1-O és que al final hi havia d’haver una negociació, ni que s’avancés per la via unilateral sempre hi havia al final una negociació i que no renunciàvem mai a assumir drets i deures a l’hora de veure com s’articula amb l’Estat la relació i com es feia aquest divorci. El que hem après des de l’1-O i 20 de setembre és que l’Estat altera les regles, la via democràtica salta pels aires. Per tant entenc que ara és quan més hem de reivindicar la via democràtica i aquesta negociació i aquest pacte. És com més els posem contra les cordes.
També ha atiat la polèmica la denúncia de Marta Rovira sobre l’amenaça de violència, li constava?
A mi directament, no. Aquestes converses anaven per via president, vicepresident, i altres entorns. El que sí que ens arribaven era pel Govern. Com a Govern se’ns feia avinent i havíem d’assumir que hi havia aquesta amenaça. La via de la violència només la pot exercir qui té el control militar i qui està disposat a saltar-se la via democràtica perquè pot articular un marc d’impunitat com estan fent ara.
I es parlava de l’exèrcit?
Sí.
Manté contacte amb els membres del govern que són a la presó.
No, directament, no hem pogut. A través d’altres persones i d’intermediaris. És trist i fa recança.
No pots engrescar-te a construir projectes d’àmbit individual o col·lectiu amb un rerefons de violència
Quan va assumir la responsabilitat de la conselleria va pensar que seria com ha estat?
No. Sabíem que no seria senzill, que hi havia riscos, però sempre en aquest marc democràtic. El tomb el fa a partir del 20 de setembre i s'acaba de fer l’1-O. De cop, et fa adonar que allò que t’havien explicat, d’abans que jo naixés, el 1975, de cop i volta reapareixia. T’han educat en una societat amb uns valors, amb una manera d’entendre, t’expliquen el passat com una cosa que ja no torna que s’ha mort i se’t plantifica al davant d’aquesta manera tan crua i tan freda... No ho havíem previst tot? No. No m’esperava la violència gratuïta contra la gent. No. Sabia que intimidarien. Però no entrava aquest escenari. I ara el que no es pot fer és donar-ho per normal. No pots engrescar-te a construir projectes d’àmbit individual o col·lectiu amb aquest rerefons.
Hi ha molta gent, càrrecs i funcionaris que el que intenten és que no s’acabi de desmuntar l'autogovern
Molta gent a Catalunya es pregunta. I això quina solució té, mig govern a l'exili, mig a la presó, la institució absolutament desmuntada, intervinguda...
Jo no diria absolutament desmuntada, perquè hi ha molta gent, càrrecs i funcionaris que el que intenten és que no s’acabi de desmuntar. Perquè en el fons rere aquesta actuació de l'Estat espanyol i el govern espanyol i d’aquests que donen suport al 155, a part d’anar contra l’independentisme, hi ha la intenció de desmantellar l’Estat de les autonomies. La reivindicació el 78 era llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. La llibertat ja l’estem reivindicant, l’amnistia ja no es diria amnistia, se’n diria indult, potser o d’una altra manera, i si fos per ells d’aquí quatre dies estaríem reivindicant també l’Estatut d’Autonomia, perquè ens el van tombar el 2006 i ara ens volen treure les competències que encara queden. Aquesta involució democràtica tan bèstia es fa absolutament evident ara més que mai.