El tsunami del 155 de la tardor de 2017 va arrasar les delegacions que la Generalitat tenia desplegades a l'estranger. El govern de Rajoy les va tancar totes. Tan sols una va resistir. Situada al cor de la UE, la de Brussel·les va quedar dempeus. Això sí, només van aguantar els fonaments. La diplomàcia espanyola va suspendre l'activitat de la quinzena de treballadors i va tallar tots els seus contactes i comunicacions. Vuit mesos més tard, Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, 1975) assumia el repte de reconstruir la delegació del Govern a la capital belga. El seu nomenament va indigestar Madrid. Un fugida-de-la-justícia-espanyola exercint un càrrec de representació a Europa, on és una ciutadana lliure. Fa tres anys que la consellera d'Agricultura del govern de l'1-O i de la DUI viu a l'exili. Mentre mig món s'exclama perquè enguany no podrà celebrar el Nadal com sempre, per a Serret ja és tradició passar-lo lluny de la família, per força. En aquesta conversa amb ElNacional.cat narra com la vida li ha canviat, com és la relació amb la resta d'exiliats, com ha evolucionat la percepció del procés independentista entre els socis europeus i defensa que cal seguir negociant amb Madrid malgrat la revocació del tercer grau als presos.
El Suprem acaba de revocar el tercer grau als seus companys presos. Es pot seguir negociant amb l'Estat malgrat aquesta decisió?
Sí, necessàriament sempre, perquè som nosaltres qui portem la bandera de la democràcia i de la pau; nosaltres no deixarem mai de treballar per una solució política. Ho hem de fer sempre, per coherència amb els valors que defensem i l’objectiu que perseguim. Aquest conflicte polític només es pot solucionar a través de la política i la democràcia, per això hem d’estar tots compromesos a dialogar i negociar per trobar-hi una sortida el més aviat possible. I per això mateix defensem l’amnistia per poder avançar realment cap a la solució política, que per nosaltres és l’exercici del dret d’autodeterminació per tal que la ciutadania decideixi lliurement.
Sí, s'ha de seguir negociant amb l'Estat, necessàriament sempre
Ja han passat tres anys des que va arribar a Bèlgica. A títol personal, com ha canviat la seva vida des d'aquella tardor de 2017?
La meva vida ha girat com un mitjó. Ha canviat absolutament tot, i jo també he canviat. Al final, encara que no ho sembli, ens volem imaginar sempre com si fóssim allà, però no, els anys passen, els cabells blancs hi són, i l'experiència també et fa evolucionar com a persona. Em quedo amb la part positiva sempre. M'ha fet avançar i madurar més amb plantejaments que no m'hagués imaginat mai. I l'oportunitat de ser a la delegació m'ha fet créixer, desenvolupar-me professionalment i relacionar-me amb gent molt interessant. Vaig omplint l'alforja de les coses positives per seguir tirant endavant.
Quina relació té amb la resta d'excompanys de Govern que són a Bèlgica, Puigdemont, Puig i Comín?
Amb el que més ens veiem és amb en Lluís, perquè ell està aquí a la delegació amb el seu programa d'internacionalització de la cultura. Amb el Toni i la Clara anem quedant algun cop de tant en tant, i segurament amb el Carles és amb el que ens veiem menys. Segurament perquè les dinàmiques són també més complicades. Però en qualsevol cas, podem tenir discrepàncies en l'àmbit polític, però humanament tenim un vincle, un lligam, que va per davant. L'estima personal va per davant de les discrepàncies polítiques. Per tant, li trec ferro a moltes de les escenografies, sorolls i altaveus que a vegades es fan com si ens estiguéssim matant. Penso que al final el que importa és la coherència i el sentit de les propostes que es fan. A ERC som clars.
Trec ferro al soroll i als altaveus que fan com si ens estiguéssim matant
Quina feina ha fet al llarg d'aquest temps al capdavant de la delegació?
Quan em van nomenar sortia just del 155. Va ser una intervenció molt dura per al personal. Es va cessar el delegat però, a més, als treballadors no se'ls permetia establir contactes ni assistir a reunions. Hi havia una supervisió absoluta de què es feia, de qualsevol tipus de comunicació. Quan vaig posar-me al capdavant de la delegació, la primera feina va ser reconstruir dinàmiques, refer la confiança de l'equip perquè tornessin a tenir la seguretat que podien fer la seva feina sense sentir-se amenaçats. Calia revertir l'estratègia que hi havia en aquells moments molt dura, i que encara cueja, d'aïllament per part de la diplomàcia espanyola. Hi havia l'amenaça constant que hi hauria problemes si algú parlava amb nosaltres. Va tocar reconstruir a poc a poc les xarxes de confiança internes i després amb tot l'entorn, a la cuina de les altes institucions. Fer feina per reforçar la nostra posició. A part, ha coincidit amb l'aprovació del nou pressupost europeu 2021-2027. Calia treballar molt bé amb els eurodiputats la negociació. Amb la Covid ha canviat el dia a dia, s'ha imposat la virtualitat a les xarxes europees i la feina s'ha centrat al voltant dels fons europeus de resiliència. En aquest sentit hem fet molta feina per veure com s'acaben concretant. D'aquí neix l'aliança amb les diferents 23 regions europees per posar en comú inquietuds dels governs que no som als espais de decisió.
Al llarg de 2017 el govern espanyol va intensificar la campanya de pressió internacional per silenciar la veu de l'independentisme a l'estranger. Continua sent així?
Crec que hi ha hagut canvis. No sé fins a quin punt ells continuen fent pressió o no, però el que és clar és que a través de l'activitat i l'acció del Govern de la Generalitat davant les institucions europees fa que cada dia tinguem la capacitat de ser vistos com un soci proactiu, en el qual es pot confiar. Moltes regions volen tirar endavant amb nosaltres projectes de cooperació.
I això és perquè s'ha deixat de parlar d'independència?
No s'ha deixat de parlar d'independència, però el que es fa és posar en comú el que tenim en comú. La millor manera d'evitar que hi pugui haver intromissions de pressions diplomàtiques és moure'ns en l'àmbit on podem facilitar aquests contactes i cooperacions. Perquè els governs que volen seguir cooperant i relacionant-se amb Catalunya puguin fer-ho amb facilitat i en sintonia, sense pors d'ingerències. És el que ens està anant més bé.
Públicament seguirem sense que hi hagi cap mandatari europeu que digui que Catalunya ha de ser independent. El que sí que hi ha és un reconeixement que és un projecte polític legítim
Una de les mancances que van quedar al descobert la tardor de 2017, amb la DUI, va ser que les aliances internacionals no estaven prou treballades. Els estats van mirar cap a una altra banda. Al llarg d'aquests tres anys, s'ha pogut treballar més aquesta complicitat per trobar simpatia i aliats cap al procés independentista?
Hem de tenir clar que l'opció independentista és una opció catalana. És a dir, el que no fem ni farem és demanar als actors internacionals que defensin el que és la nostra causa, l'hem de guanyar democràticament a Catalunya. El que sí que hi ha és un reconeixement, almenys no ens han dit el contrari, que és un projecte polític legítim i que tenim el dret a defensar-lo democràticament i a guanyar-lo políticament. I respecte als episodis de repressió de presos, exiliats i a altres, siguin declaracions públiques o no, en les converses que hem tingut, ningú ha entès gaire la sentència, la sensació és que és desproporcionada. I la violència de l'1-O, també. En diplomàcia, a vegades, és més important el que no es diu que no pas el que es diu. Públicament continuarem sense que hi hagi cap mandatari europeu que digui que Catalunya ha de ser independent, jo no hi aspiro, perquè tampoc és l'objectiu de la meva feina aquí, sinó que respectin, que crec que sí que es va aconseguint cada vegada més, que és una opció política legítima i que hi ha el dret a defensar-la i a guanyar-la democràticament.
Hi hauria un canvi de xip si el 14-F l'independentisme supera el 50% dels vots?
Evidentment en l'àmbit internacional ja es deia abans i s'ha dit després. La democràcia és la gran llei que impera internacionalment. Cal que hi hagi una majoria social consistent i persistent a favor, més quan el que reivindiques és un canvi d'estatus polític tan contundent com és el de ser un estat nou.
Persistent vol dir que amb una sola victòria pel 50 % no n'hi hauria prou per tirar pel dret?
Tampoc no diu que persistent siguin 100 anys. La qüestió és que es vegi que és una majoria sòlida. De fet, a partir dels fets d'octubre de 2017, el fet que les diferents eleccions que hi ha hagut -municipals, espanyoles i europees- el conjunt del vot independentista hagi seguit augmentant, fa que es vagi veient com un moviment sòlid i consistent, però cal superar aquest llindar i demostrar que hi ha majoria social.
La meva situació és un llimb. No puc tornar però tampoc em busquen
Ara que han passat tres anys i ja ha tingut temps per pair les coses, com veu amb perspectiva tot el que va passar l'octubre de 2017? Què s'hauria d'haver fet diferent?
En el seu moment les decisions es prenien amb la informació i el context del moment. Jo no diré que hauria fet res diferent del que vaig fer. Tinc la consciència molt tranquil·la. Mai hi va haver intenció d'anar contra ningú ni d'excloure ningú. No ho sé. Amb la informació que hi havia aquell moment, no veig quines decisions podrien haver sigut diferents. Evidentment a partir de l'experiència i amb perspectiva, segurament sí que diria que no vam ser capaços de valorar prou certs elements de context. Per part d'ERC, per exemple, s'ha fet l'anàlisi i s'ha publicat un llibret on es reflecteix i diu quines van ser les mancances i les debilitats, allò que no vam acabar de calibrar bé i quins són ara els punts forts que convé que apuntalem.
Havent vist que el Suprem ha condemnat només per desobediència els seus companys de Govern a qui, com vostè, no s'acusava de sedició, es planteja tornar? Segueix pensant que la millor opció era marxar?
Prens les decisions amb la informació que tens al moment i amb els bons consells que t'intenta donar la gent del teu voltant. En les circumstàncies que estem no pots estar lamentant-te i amb més incerteses. Hem de mirar endavant sempre. Tots els que som a l'exili el que estem pensant és a veure com ho podem fer per tornar. Per tant, és evident que aquest desig, aquesta intenció, no l'abandonem mai. Ara mateix la meva situació judicial és un llimb, una incertesa. En l'àmbit espanyol se'm manté l'ordre d'arrest acusada de malversació, prevaricació i desobediència, i en canvi no hi ha una euroordre d'àmbit internacional perquè com que no se'm cita a la sentència, Llarena no veuria com sustentar una ordre d'arrest per malversació. No puc tornar però tampoc em busquen. Anem estudiant possibilitats de cara al futur per veure com es pot desencallar la situació. Espero poder desencallar-ho algun dia i tornar.
Aviat?
Si alguna cosa he après des que va començar tot això és a no generar-me expectatives. Ni a mi ni a la meva família. És tot prou complex com per generar expectatives i alimentar frustracions i dolors.
Votar des de l'exterior és una odissea. M'encantaria que es pogués garantir que tots els catalans a l'estranger podran votar
En dos mesos i mig hi ha eleccions al Parlament. Creu que es pot garantir que el vot dels catalans a l'estranger no tornarà a ser un calvari?
No. M'encantaria que es pogués garantir que tots els catalans a l'estranger podran votar però sabem que hi ha tot un sistema de vot pregat que si no s'aconsegueix canviar i agilitzar serà molt complicat. Em consta que el Departament d'Exteriors ho està intentant. Tant de bo puguin votar com a mínim més que en les anteriors cites electorals. És una odissea votar des de l'exterior.
Però confia que podrà canviar alguna cosa per evitar l'odissea?
Torno a les expectatives: hem d'anar amb compte. No ho gestiono directament, però em consta que s'estan fent propostes i intentant fer canvis. Però al final l'última paraula la té l'Estat i la Junta Electoral.
Ja que parlem d'eleccions, com viu i com veu des de la distància la batussa permanent entre els socis de Govern?
Des de la distància i amb perspectiva, vull recordar que soc a Bèlgica, on han estat gairebé dos anys negociant per tenir un govern federal, crec que és normal que hi hagi debats. És el més sa. És a partir de la crítica constructiva que som capaços d'avançar. Però sempre des del respecte, això sí. El que correspon no és que hi hagi unitat en les opinions sinó respecte. Quan hi ha una coalició de govern, implica la responsabilitat de respecte mutu i de respecte a la institució. Més en un moment en què hi ha qui vol atacar el que representa la institució.
La discrepància és sana, sempre que sigui amb respecte i esperit constructiu
Entén que a la ciutadania li costi d'entendre que JxCat i ERC puguin tornar a governar plegats Catalunya de manera eficaç? Vist com ha anat la legislatura, no estan massa malmeses les relacions?
Primer hi ha d'haver eleccions i veure l'aritmètica. Des d'ERC hem dit sempre molt clarament quines seran les aliances preferibles. Tothom tenim clar que haurà de ser un govern que no serà d'una sola força. La discrepància és sana, sempre que sigui amb respecte i esperit constructiu. Quan toqui fer acords de govern caldrà tornar a afinar relacions. Des d'ERC tenim claríssim amb qui podem tirar endavant un govern coral i amb qui segurament serà molt difícil construir aquests consensos.
Vol dir el PSC?
Evidentment.
Vostè anirà a la llista d'ERC?
D'entrada no m'ho he plantejat. Mentre sigui aquí és molt difícil que pugui ser membre del Parlament de manera activa. Tant de bo.
Bèlgica ha estat un dels països més castigats per la segona onada del coronavirus. També han hagut de tancar activitats i imposar toc de queda...
Estem amb les restriccions de toc de queda, bars i restaurants tancats, botigues i centres comercials excepte els serveis bàsics, bombolles reduïdes... Duraran fins a mitjans de gener. S'espera que per Nadal es flexibilitzi la part comercial i una mica els horaris els dies clau. Per passar les festes mínimament en família i amb una mica d'alegria, si es pot.
I vostè podrà passar el Nadal en família?
Probablement no. Els pares també són de risc, millor que es quedin a casa, com els germans que tenen canalla, és més complicat que agafin transports per venir fins aquí. Hauria de fer viatjar tota la família, perquè jo no puc viatjar a Catalunya. Paciència.