La relació d’Espanya amb les mocions de censura ha estat de posar-hi més pa que formatge. De provocar un foc d’encenalls abans que inflamar el Congrés dels Diputats. D’anar més de cara a la galeria que substituir presidents elegits a les urnes. Aquest estricte mecanisme constitucional, concebut per desbancar un govern i posar-ne un altre, s’ha convertit amb el pas dels anys en una eina potentíssima de pressió i desgast, ha servit per confrontar models de país, per fer de rampa de llançament per a líders incipients, ha anticipat canvis de cicle i sovint ha transformat la cambra baixa en una mena de judici polític d’uns contra els altres amb altes dosis d’espectacle entre parlamentaris.
Pel que fa a la moció de censura, la redacció de la Constitució Espanyola és breu i concisa. En l’article 113 s'hi estableix que “el Congrés dels Diputats pot exigir la responsabilitat política del Govern mitjançant l’adopció per majoria absoluta de la moció de censura”. El segon punt de l’articulat dictamina que “haurà de ser proposada almenys per la desena part dels Diputats i haurà d’incloure un candidat a la Presidència del Govern”. Si ho acotem al reglament de la cambra baixa, en l’article 177, s’hi especifica que el candidat proposat podrà intervenir “a efectes d’exposar el programa polític del govern que pretén formar”. És a dir, que serveix per canviar la presidència a través de 176 vots (majoria absoluta) sense canviar la configuració del Parlament. Es tracta d’una fita parlamentària gairebé impossible d’assumir. De fet, és un dels objectius de la Constitució del 78: que sigui molt difícil que triomfi.
“A la pràctica la moció de censura està feta per no triomfar mai perquè és molt improbable que el Congrés canviï d’opinió en dos o tres anys”. És el resum que en fa el professor de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Alfredo Ramírez, en declaracions a ElNacional. Subratlla que, amb la moció de censura, queda demostrat que la Constitució Espanyola té “un esperit de continuïtat i estabilitat”. “És una carta magna que permet que s’obrin moltes portes, però que no quedin gaire obertes. Que s’hagi de fer molta força per obrir-ne una. És a dir, es pot tocar qualsevol part del text, però algunes són tan difícils de reformar que, a la pràctica, és com si fos impossible”, sintetitza Ramírez fent un símil molt casolà.
En qualsevol cas, segons indica el professor, històricament les mocions de censura han tingut el paper d’impulsar canvis polítics que estaven al caure. “Fins la moció de Pedro Sánchez [2018] es feien amb la mentalitat i la perspectiva que hi hagués un canvi de govern en poc temps. No tant perquè guanyés, sinó que fos una empenteta final i ajudar a crear un ambient de canvi de cicle”, explica Ramírez. D’aquesta manera, el fet que la proposta hagi de ser constructiva requereix d’un teixit de pactes i aliances extremadament complex per no comprometre l’estabilitat política d’un país massa avesat a les sotragades institucionals.
El "troleig" de Tamames i Vox
En aquesta ocasió, Vox s’ha inclinat per posar un candidat que no milita al partit. L’economista Ramón Tamames s’ha posat d’acord amb Santiago Abascal per sortir al faristol i fer l’anàlisi de l’estat de les coses. “Tinc llibertat absoluta per dir el que penso”, va assegurar aquest exmilitant comunista després d’acceptar l’oferiment de l’ultradreta, a qui no li fan por els plantejaments que pugui deixar anar. El discurs de Tamames és el secret més ben guardat a aquestes alçades de la pel·lícula perquè ningú en vol desvelar res. Al ser un perfil independent i d’origen comunista, Vox confia que deixarà l’esquerra desarmada per contrarestar-lo. El que segur que no farà és projectar un programa polític. En aquest cas hi ha una anomalia perquè, en el cas utòpic que prosperi, el també fundador de Izquierda Unida (IU) té el compromís de convocar eleccions generals el més ràpid possible.
En aquest sentit, Abascal, que espera que Meritell Batet posi data al debat, somia amb un súper diumenge el 28 de maig coincidint amb les municipals i les autonòmiques. Lluny d’intentar una alternativa de govern, Tamames acabaria en sec la segona legislatura de Pedro Sánchez. “La moció de Vox és una mena de troleig i està feta amb una manifesta irresponsabilitat perquè el partit que la presenta no és el principal de l’oposició i el candidat no és un polític en actiu”, critica el professor Ramírez, que afegeix que està concebuda per “fer un teatre polític” i “un espectacle per cridar l’atenció de la gent del carrer” a partir del qual “s’arrossega cap al fang una institució democràtica”. Per això defensa que “la postura més sensata és fer el buit i no participar del debat”, tal com planteja Esquerra Republicana.
L’historial de mocions de censura a Espanya arrossega uns quants fracassos i un únic èxit. En 45 anys de Carta Magna, se n’hauran proposat sis – comptant l’actual de Vox – i només hi ha un cas aïllat de triomf. Quatre intents en els últims sis anys. Però que les mocions no tirin endavant no implica que no serveixin de res. Al marge de la que va ungir Pedro Sánchez com a president sobtat, la resta han estat campanyes de pressió per agitar el vesper de la política espanyola, intentar arraconar el president de torn davant l’opinió pública, provar de desgastar l’oposició, alimentar l’atmosfera de canvi de cicle, començar a engegar la maquinària preelectoral assegurant retransmissió mediàtica o intentar promocionar un líder polític que no és diputat. De fet, la llei permet als sol·licitants proposar un candidat que no formi part de l’arc parlamentari escollit a les urnes, com passa en el cas de Tamames. L’ultradreta li havia començat a agafar el gust a censurar a finals del 2020, quan tot just feia un any que s’havien estrenat al Congrés. El candidat era Santiago Abascal, que va plantejar un desafiament, no contra Pedro Sánchez, sinó contra Pablo Casado, del Partit Popular. Allò va acabar com el rosari de l’aurora entre els dos líders de la dreta, amb dures acusacions creuades a la vista de tothom. Vox es va quedar sol, amb els seus 52 diputats.
L'illa solitària de Pedro Sánchez
L’únic triomf parlamentari se’l va apuntar Pedro Sánchez, qui el 2018 es va aplicar un altre cop el seu manual de resistència i, consultant les cròniques periodístiques de l’època, va guanyar una moció “que semblava perduda”. Va ser una petita illa enmig d’un mar de frustracions. L’avui president del govern va fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa després de confirmar-se la condemna pel cas Gürtel contra el Partit Popular. El PSOE es va aferrar a la corrupció demostrada per convèncer les forces d’esquerres, sobiranistes i independentistes i desbancar el gallec. Aquell govern entrant, sustentat per només 84 diputats, va acabar cedint pocs mesos més tard tan bon punt els independentistes catalans es van negar a aprovar els pressupostos. Justament la corrupció va ser un dels pilars fonamentals de Pablo Iglesias (Unides Podem) per mirar de deposar Mariano Rajoy, que també tremolava per la tensió en augment pel procés independentista i la desigualtat social. Era el juny de 2017 i la tardor més calenta estava al tombant de la cantonada. Tot i el suport dels independentistes catalans i bascos, el PSOE no va pujar al carro d’Iglesias, que va aglutinar 82 diputats. Insuficients.
Sigui com sigui, el primer intent dels socialistes per foragitar un president de la nit al dia va ser una derrota amb aires de victòria, el 1980. Amb la Constitució Espanyola acabada de sortir del forn, Felipe González va estrenar aquesta eina contra Adolfo Suárez (Unión de Centro Democrático), que estava assetjat per la crisi econòmica, la relativa a la construcció de l’Estat de les autonomies i la sang que provocaven els anys de plom d’ETA al País Basc. En un hemicicle emboirat pel fum del tabac, González es va quedar a 14 diputats de la majoria absoluta, però es va presentar com una alternativa sòlida, es va confirmar com un bon orador i se li va veure fusta de president. Va perdre aquella batalla, però va començar a guanyar les eleccions de 1982, en les quals va arrabassar un càrrec que va mantenir durant 14 anys.
En la història democràtica, el capítol més decebedor el protagonitza Antonio Fernández Mancha. Alianza Popular acabava de perdre a les urnes un baluard, l’exministre franquista Manuel Fraga, que va deixar espai per al desconegut Fernández Mancha al capdavant de la formació conservadora. Tant poc conegut que aquest senador andalús va reptar Felipe González a un combat dialèctic frontal al Congrés el 1987. El resultat: fracàs estrepitós d’Hernández Mancha davant d’un govern socialista amb majoria absoluta que va aixafar la moció. A més, González ni hi va intervenir i va enviar a l’arena el seu vicepresident Alfonso Guerra.