La setmana que ve, el PSOE i el Partit Popular encaren una prova de foc per a la governabilitat de l’Estat amb la constitució de la Mesa del Congrés dels Diputats. L’òrgan rector de la cambra baixa es vota el mateix dia que se celebra la sessió constitutiva de les Corts espanyoles, que tindrà lloc el dijous 17 d’agost. La votació de la presidència del Congrés, figura que representa la tercera autoritat de l’Estat, donarà pistes de les possibles aliances que puguin bastir Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo per intentar arribar a la presidència del govern, així com mostrarà si ja hi ha blocs definits.
Ambdues forces aspiren a liderar l’òrgan de govern del Congrés dels Diputats, però els urgeix la complicitat d’altres grups per poder aconseguir-ho. El Partit Popular (137) té lligats els suports de Vox (33) i Unió del Poble Navarrès (1), suma a la qual s'afegirà molt probablement Coalició Canària (1). Aquests 172 vots serien insuficients per a la majoria absoluta, barrera que cal superar per escollir un president de la cambra en primera votació. Ara bé, amb aquests números, el PSOE (121) requeriria els vots afirmatius de la resta de partits amb representació a l’hemicicle —Sumar (31), ERC (7), Junts (7), Bildu (6), PNB (5) i BNG (1)— per revalidar el càrrec que fins ara ha ostentat Meritxell Batet, sent decisiu el paper dels juntaires. Les negociacions, que s’estan duent a terme amb discreció i que s’han intensificat des del dijous —el ministre de la Presidència en funcions, Félix Bolaños, va interrompre les seves vacances a Mojácar per arremangar-se i tancar els suports per una Mesa progressista—, evidencien que tot és a les mans del sobiranisme.
Els pronunciaments de Sumar sobre la configuració de la Mesa del Congrés
A principis de la setmana, s’obria la possibilitat d’incorporar a l’òrgan rector de la cambra baixa algun membre d’una formació sobiranista. Sumar, el soci amb qui previsiblement el PSOE intentarà repetir un govern de coalició, ha defensat la incorporació de forces nacionalistes a la Mesa i, dins de la confluència, també hi ha sensibilitats que han anat més enllà i s’han mostrat partidàries que la presidència sigui per a algun d’aquests partits i no per als socialistes. Els exemples més clars són Pablo Echenique (Podem) i Joan Baldoví (Compromís), mentre que Enrique Santiago (PCE) tampoc ho va descartar. En canvi, el portaveu del partit de Yolanda Díaz, Ernest Urtasun, donava per fet que el lideratge de la cambra l’ha de tenir un socialista, com també va fer Teresa Jordà (ERC) el dijous, dia en què quatre dels set diputats republicans van entregar les credencials per completar el tràmit per ser diputats. Aquell mateix dia també van anar al Congrés a fer el mateix els set representants electes de Junts —que no van voler fer cap pronunciament ni declaració als mitjans— i també Félix Bolaños (que es va reunir amb els juntaires) i Rafael Simancas, que s’ha trobat amb Esquerra i el BNG.
Al Partit Popular se segueixen resistint a les reiterades negatives del PNB a investir Feijóo. Segueixen sense veure impossible que els jeltzales votin en blanc a l’hora d’escollir un president del Congrés per fer un toc d’atenció a Pedro Sánchez, un fet que els aproparia a presidir el Congrés —el Senat el lideraran segur perquè tenen majoria a la cambra alta—. Els diputats del PNB apuraran el tràmit per completar les credencials per ser diputats i aniran al Congrés el 16 d’agost, el dia abans de la votació clau. A Génova també necessitarien els vots en blanc o nuls de Junts per aconseguir-ho. El dijous, el coordinador general de la formació conservadora, Elías Bendodo, obria la porta a “parlar amb tots”, però “sense empassar-ho tot”. Davant el supòsit que a partir del dijous hi hagi presència d’algun diputat sobiranista a la Mesa, val a dir que no seria la primera vegada que es produeix aquesta circumstància. De fet, que els partits nacionalistes estiguessin a la Mesa era recurrent fins a l’any 2015: de les 15 meses que hi ha hagut en les legislatures des de la Transició, Convergència i Unió n’ha format part de nou d’elles i el PNB, de tres.
Les meses del Congrés que CiU i el PNB han integrat
Tal com s’ha explicat, la Mesa del Congrés es configura el mateix dia que es fa la sessió constitutiva de les Corts. L’òrgan rector de la cambra l’integren nou persones: el president o presidenta, quatre vicepresidents i quatre secretaris. Primerament, es vota la presidència, per a la qual es necessita arribar a la majoria absoluta (176 vots). Si no s’arriba a aquest llindar, se celebra una segona votació amb els dos diputats que hagin obtingut més suports a la primera com a únics candidats. Resulta escollit aquell que reuneix més vots, de manera que és suficient amb una majoria simple. Seguidament, s’elegeix de manera simultània els quatre vicepresidents. Cadascun dels 350 diputats només pot escriure un nom a la papereta per votar i surten aquells quatre que han obtingut més suports per ordre successiu. Més tard, se segueix el mateix procediment per triar els quatre secretaris. Això fa que habitualment formin part de la Mesa els quatre grups parlamentaris amb més escons, o bé que hi hagi algun acord perquè algun dels principals grups cedeixi alguns vots a un dels més petits perquè entrin en aquest òrgan. Per exemple, a la Mesa d’aquesta darrera legislatura, la vicepresidència tercera la tenia Unidas Podemos (35), que va quedar per darrere de Vox (52), partit que va tenir la vicepresidència quarta. Per poder avançar el partit d’extrema dreta, el PSOE (120) va dividir el vot: el seu vicepresident primer va ser elegit amb 108 vots i la vicepresidenta tercera va arribar als 77.
Durant les dues primeres legislatures (1977-1982), cap formació nacionalista va formar part de la Mesa, ja que es distribuïa entre els principals grups d’aleshores: Unió de Centre Democràtic (UCD), el PSOE, Aliança Popular i el Partit Comunista d’Espanya. A partir del 1982, però, Convergència i Unió es va convertir de manera habitual en el tercer o quart grup parlamentari amb més diputats, fet que els apropava a la possibilitat de formar part de l’òrgan de govern del Congrés, així com alguns acords amb el PSOE o el PP. I així va passar el 15 de juliol d’aquell any, quan Josep Maria Trias de Bes es va convertir en el secretari quart de la Mesa. A la següent legislatura (1986-1989), va repetir en aquesta responsabilitat. Trias de Bes encara va ascendir més entre el 1989 i 1993: CiU va ser el tercer grup amb més escons (18) i això li va permetre assolir la vicepresidència quarta de la cambra.
Les dues legislatures posteriors (1993-2000), sense majoria absoluta per part del PP ni del PSOE, van permetre tenir dues de les meses amb més presència nacionalista: a més de mantenir-s’hi CiU amb la vicepresidència tercera amb Josep López de Lerma i Ramón Companys (del febrer del 1999 al gener del 2000), hi va entrar el PNB a la secretaria quarta amb Emilio Olabarría fins al 1996 i, després, amb Joxe Joan González de Txabarri. L’any 2000, la majoria absoluta d’Aznar va fer que el PP tingués cinc dels nou llocs de la Mesa, però CiU s’hi va mantenir amb la vicepresidència tercera en mans de Josep López de Lerma.
Quan CiU va tenir la vicepresidència segona
La legislatura del 2004 al 2008, quan José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa, va ser la que va marcar una fita. Els sobiranistes no havien arribat mai a un rang tan elevat dins la Mesa del Congrés: CiU ostentava la vicepresidència segona, de la qual n’era titular Jordi Vilajoana. Més endavant, entre el 2008 i 2011, es recuperava l’escenari de dos membres nacionalistes dins la mesa: Jordi Jané (CiU) com a vicepresident quart —lloc que va ocupar, també, durant la legislatura de la majoria absoluta de Mariano Rajoy— i José Ramón Beloki (PNB) com a secretari segon.
Des del 2015, però, no ha tornat a haver-hi cap diputat sobiranista a la Mesa del Congrés dels Diputats. Principalment, s’explica per la irrupció de Podemos, Ciutadans i Vox, que han tingut més diputats que les formacions nacionalistes, fet que els ha permès entrar en aquest òrgan. Amb tot, en l’històric de membres que han tingut les diverses formacions a les 15 meses del Congrés des de la Transició, CiU ocupa la quarta posició amb 9, només superat per UCD/CDS (11), AP/PP (42) i el PSOE (48). Per la seva banda, el PNB té la vuitena posició amb tres membres. Entre CiU i els jeltzales, hi ha l’espai d’Unidas Podemos (9), Ciutadans (6) i Izquierda Unida (4). Ara, però, tant el PP com el PSOE depenen del que facin les formacions sobiranistes per tenir la presidència del Congrés i la del govern espanyol. Sense aquestes, no hi ha governabilitat. El primer assalt arriba el dijous i deixarà més clarificades les posicions.