Ni mòbils ni ordinadors poden entrar a Soto del Real. Ho saben tots els visitants habituals. La presó és una mena de bombolla que atrapa els interns en el temps i en l'espai, els arrenca de la seva vida quotidiana i els aïlla. En això consisteix la pena. Mòbils i ordinadors estan prohibits. Fins i tot a les visites. 

Els habituals de Soto del Real ho saben prou bé. Un cop accedeixen dins del perímetre d'aquest centre construït enmig d'un paisatge inhòspit a 48 quilòmetres de Madrid saben que no podran passar la porta de l'edifici amb aquests dispositius. Abans d'entrar a les instal·lacions i travessar els minuciosos controls s'han de desprendre dels aparells. Just a l'entrada, al costat de la porta de vidre i a la intempèrie, hi ha uns armariets numerats per guardar-los junt amb tot allò que el visitant porta al damunt. A Estremera, aquestes taquilles funcionen amb monedes, l'usuari escull la que vol, hi diposita la moneda i tanca. A Soto del Real es guarda en l'armariet que assigna una funcionària que és qui s'encarrega de proporcionar la clau.

Quan divendres, 29 de desembre, en plenes vacances de Nadal, Jordi Pina i la seva esposa, també advocada, van anar a Soto del Real duien els mòbils a la butxaca. Els advocats es disposaven a visitar l'expresident de l'Assemblea Nacional, Jordi Sànchez, amb qui no només mantenen vincles professionals sinó també personals. Habitualment Pina evita presentar-se al centre amb el seu telèfon, però aquell divendres els duien i van haver de demanar una clau. La funcionària els va donar la de la taquilla número 18.

En el moment de deixar el mòbil no hi havia ningú a la porta de Soto del Real. Estaven sols. Van dipositar els telèfons al caseller, van tancar amb la clau i van accedir a l'edifici on van poder fer la visita sense més problema. El que ja no va ser tan normal va ser la sortida. En abandonar l'edifici i anar a recuperar els mòbils, l'armariet havia estat rebentat i els telèfons havien desaparegut. Hi havien més casellers ocupats i tancats, però l'únic que va ser forçat va ser el número 18.

Els robatoris als visitants dels centres penitenciaris no són habituals, ja sigui per solidaritat cap aquells que arrosseguen la pena de tenir algú tancat a la presó o per una senzilla lògica que no convida a delinquir en un centre fortament custodiat pels cossos policials de l'Estat. Per tant, cap càmera ni dispositiu de vigilància controlava els casellers. Tant se val que estiguin a l'exterior de l'edifici i que siguin els responsables dels centres els qui obliguen els visitants a deixar-hi allà les seves pertinences, de les quals se n'haurien de fer responsables.

Els robatoris no són habituals i així ho va assegurar als advocats el comandament de la Guàrdia Civil que es va presentar per respondre de l'incident i per escoltar les seves queixes. Tan poc habituals que el Ministeri de l'Interior els va fer arribar uns dies més tard una carta lamentant l'incident. Tan poc habitual que el centre no disposa de cap assegurança per cobrir la pèrdua econòmica que representa la sostracció de dos telèfons. Molt menys encara per protegir-los del risc a què havia quedat exposada la informació que contenen els dispositius. De poc va servir, per tant, la denúncia que els lletrats van presentar davant de la policia. 

La presó no està preparada per a robatoris als visitants. O potser no està preparada per acollir acusats de sedició, d'un suposat alçament públic i tumultuari, encara que sigui de manera preventiva. Soto del Real i Estremera tenen uns interns molt especials i hi passen coses estranyes que no acostumaven a passar.

Dies després de l'incident va aparèixer a Soto del Real una càmera que custodia els casellers on les visites deixen els seus mòbils i pertinences.