Previsible. La Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem avala la negativa de Pablo Llarena a amnistiar Carles Puigdemont i Toni Comín. Després que fa un mes, en la vista pública, tots dos instessin el tribunal a acatar la decisió del legislador, el Suprem fa com si sentís ploure (també a la Fiscalia), secunda el criteri del jutge d’instrucció i deixa la malversació atribuïda a Puigdemont i Comín fora del perímetre de la norma de l’oblit penal. Ara, tenen via lliure per recórrer contra aquesta decisió al Tribunal Constitucional a través d’un recurs d’empara, que és el camí que els ha de servir per aconseguir l’amnistia plena (els de Junqueras, Romeva i Bassa han estat admesos a tràmit i el de Turull està a l’espera). “La literalitat del precepte no estableix un significat inequívoc i, menys, el que propugnen els recurrents”, argumenta la interlocutòria signada per Eduardo de Porres, Vicente Magro i Susana Polo, que consideren que la interpretació de Llarena “no contradiu el tenor literal de la norma”, sinó que “precisa” el seu “veritable contingut” i la “interpretació autèntica del concepte d’enriquiment que el legislador ha plasmat en el text de la llei”. Així doncs, el Suprem manté en vigor l’ordre de detenció contra Puigdemont i Comín al·legant que, com que el seu criteri és que l’amnistia “no és aplicable als investigats pel delicte de malversació”, els indicis existents en contra seu “no s’han vist modificats o debilitats” per l’entrada en vigor de la llei.
🔎 El Suprem examina l’amnistia a Puigdemont abans d’obrir el camí cap al Constitucional
“Van fer servir fons públics per a una activitat particular i il·legal que, en principi, haurien d’haver sufragat amb fons propis. En la mesura que no ho van fer, no van reduir el seu patrimoni i van obtenir un benefici personal i patrimonial que no s’hauria produït si haguessin fet servir els seus fons personals en l’empresa política que van liderar i van dur a terme pel seu compromís exclusivament personal”, esgrimeix la interlocutòria, que presenta el procés independentista com un “afany personal” i com quelcom “completament aliè a les seves responsabilitats de govern”. “Els costos derivats d’aquest projecte es van sufragar amb els fons públics que administraven i en el seu benefici personal en tant que no van utilitzar fons particulars per a tal finalitat, aconseguint que el seu patrimoni no disminuís”, afegeix.
Així mateix, el Suprem reitera que “l’augment de riquesa” es produeix “no només quan s’incrementa el patrimoni, sinó quan s’endossen al patrimoni públic els costos de serveis o prestacions que haguessin d’anar a càrrec del patrimoni personal”. “Aquesta Sala ha anat flexibilitzant de manera progressiva el concepte d’ànim de lucre, de manera que en l’actualitat arriba a qualsevol aprofitament o satisfacció, encara que no tingui significat econòmic”, conclou. I també aprofita per disparar contra els arguments jurídics de Gonzalo Boye: “Fa al·lusió a l’arbitrarietat de la decisió de manera contumaç, probablement per emfatitzar la seva queixa, però per més que es repeteixi l’expressió una vegada i una altra, no per això es justifica la solidesa de la crítica. [...] El fet que discrepi d’aquesta interpretació no suposa que sigui arbitrària o que encobreixi una deliberada intenció d’inaplicar la voluntat legislativa”.
“La interpretació de Pablo Llarena no és extravagant”
Al llarg de 42 pàgines, els tres magistrats comparteixen el raonament de Pablo Llarena. “No hi ha cap arbitrarietat”, subratllen. I esgrimeixen que la interpretació de l’instructor “no és extravagant”, sinó que, a parer seu, té “sòlid agafador en la interpretació dels termes literals de la norma conforme a criteris de normalitat lingüística”, “no és contrària a cap valor o principi constitucional” i no està en “contradicció” amb “l’orientació material de la norma, en tant que va establir una excepció singular per a les persones investigades per possibles delictes de malversació”. A més, considera que l’aplicació de l’amnistia “no es regeix” pel principi in dubio pro reo (que estableix que, en cas de dubte, s’afavorirà l’imputat o acusat), sinó pel “principi de legalitat i seguretat jurídica que obliga a la interpretació de la norma”. És el mateix que va justificar la Sala Penal el setembre quan va negar l’amnistia a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva.
Sobre la contraposició entre la voluntat del legislador i de l’instructor, la Sala d’Apel·lacions reconeix que “no hi ha cap dubte” que l’objectiu del legislador va ser amnistiar totes les persones que van participar en el procés. Ara bé, lamenta que “no és tan senzill desxifrar aquesta voluntat en algunes particularitats del seu articulat”. “Sent cert que va existir la voluntat política d’amnistiar els responsables, també hi va haver una voluntat sobrevinguda de limitar l’amnistia en el delicte malversació, [...] per això el desafiament interpretatiu no pot aturar-se a indagar la voluntat del legislador, ja que aquesta voluntat no és una referència hermenèutica suficient”, argumenta la interlocutòria.
“Una antinòmia lògica que la tasca judicial ha de desentranyar”
En aquest sentit, la interlocutòria considera que hi ha una “antinòmia [contradicció] lògica que la tasca judicial ha de desentranyar” en relació amb la malversació. “Primer disposa que seran amnistiables les malversacions realitzades en ocasió del projecte d’independència, però, a continuació, exclou l’amnistia quan els fons públics hagin estat utilitzats per tal d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial”, relata. I la seva justificació és la següent: “En una primera aproximació, si els fons s’utilitzen amb un propòsit de benefici personal no estarien destinats a les finalitats polítiques. Per tant, des d’aquesta posició, l’excepció sobraria, ja que la norma ja exclou l’amnistia quan la utilització de fons sigui aliena a les finalitats polítiques abans esmentades”. Ara bé, el Suprem creu que aquesta conclusió no és “admissible” perquè l’excepció “es va introduir durant el tràmit parlamentari i manca de sentit afirmar la seva irrellevància”. “Hi pot haver subjectes que, perseguint la consecució de les iniciatives polítiques al·ludides, també hagin actuat per tal d’obtenir un benefici patrimonial personal”, rebla.
“No pot qualificar-se d’imprevisible la interpretació simplement per no ser coincident amb les aspiracions dels investigats”
Més arguments. Davant les queixes de Puigdemont i Comín que no restringir el concepte d’enriquiment a un increment tangible directe i material lesiona els principis de previsibilitat en la interpretació de la norma i de seguretat jurídica, la Sala d’Apel·lacions replica que el principi de seguretat jurídica “no garanteix una determinada interpretació de la llei”. I argüeix que “no tota interpretació d’una llei que pugui ser qualificada de nova pels seus destinataris pot considerar-se imprevisible i contrària al principi de seguretat jurídica”. “No pot qualificar-se d’imprevisible la interpretació realitzada simplement per no ser coincident amb les aspiracions dels investigats”, prossegueix. I incorpora una crítica política: “Per més que hagin tingut una important intervenció en la decisió legislativa”, en relació amb el paper de Junts en la negociació, elaboració i aprovació de la llei al Congrés.
Finalment, per justificar que la decisió de Llarena “no era de cap manera imprevisible per als seus destinataris”, afirma que en els 200 anys de jurisprudència del Suprem “no hi ha una sola sentència” en la qual “no s’equipari a efectes d’il·licitud penal l’augment injustificat dels actius patrimonials a compte dels cabals públics i als que hagin obtingut qualsevol benefici o avantatge també a costa d’aquests cabals per més que no hagi suposat un increment del seu capital o dels seus actius patrimonials”.
“El fet que no es produís la independència no permet concloure que no va existir una alta probabilitat que així passés”
Sobre l’afectació en els interessos financers de la Unió Europea, reitera les argumentacions fetes per Pablo Llarena. En aquest sentit, sosté que els objectius polítics perseguits “van comprometre els ingressos i les despeses” de la UE, ja que el “naixement d’aquest nou estat tindria repercussió immediata en els ingressos compromesos” per Espanya en el pressupost comunitari i que “va existir la pretensió que els ciutadans de Catalunya deixessin d’ingressar les seves obligacions tributàries a la hisenda espanyola”. “El fet que finalment no es produís la independència no permet concloure que no va existir una alta probabilitat que així passés. Tot el país va ser testimoni de la greu crisi institucional que va tenir lloc, no pot minimitzar-se el desafiament que es va produir ni tampoc la greu crisi de l’ordre constitucional que va tenir lloc”, conclou.