Cap canvi. El Tribunal Suprem ha desestimat els recursos de cassació interposats pels dos principals processats i per víctimes contra la sentència de la sala d'apel·lació de l'Audiència Nacional, que va condemnar Driss Oukabir (36 anys de presó) i Mohamed Houli Chemlal (43 anys) com a autors dels delictes de pertinença a organització criminal amb finalitat terrorista, fabricació i tinença d'explosius amb aquesta finalitat i d'estralls i lesions imprudents, i a Said Ben Iazza com a cooperador en el delicte d'organització criminal amb finalitat terrorista, segons ha comunicat el tribunal aquest dilluns. Familiars i agents dels Mossos reclamaven repetir el judici per poder-los acusar dels 16 assassinats a Barcelona i Cambrils el 17 d'agost del 2017.
De Ben Iazza, el Suprem n'estima parcialment el recurs, ja que considera que "va ser comès per imprudència greu", en deixar la furgoneta als assassins, per la qual cosa la seva condemna passa de 8 anys a 18 mesos de presó, que ja ha complert. Precisament, el Ministeri de l'Interior volia expulsar Ben Iazza de l'estat espanyol, i l'Audiència Nacional ho va aturar perquè la sentència no era ferma. Ara sí.
Dubtes de col·laboració
En concret, el tribunal, presidit per Manuel Marchena, estima parcialment el recurs de Ben Iazza, perquè entén que "hi ha dubtes raonables que el recurrent conegués o es representés amb prou detall que, amb els seus actes objectivament cooperatius, col·laborava amb una organització criminal amb finalitat terrorista" i afirma: “No identifiquem prou prova que permeti concloure més enllà de tot dubte raonable que el recurrent es representés finalment que amb la seva aportació coadjuvaria als fins terroristes d'una organització criminal. Ni, tampoc, considerem prou acreditat que comptés amb una sospita qualificada que l'obligués a activar deures d'indagació i que, en lloc de complir-los, desplegués una estratègia conscient d'ignorància deliberada amb la finalitat d'eludir els seus deures d'evitació i aprofitar-se'n per eludir la seva responsabilitat.”
Per això, el tribunal en rebaixa —i força— el càstig, perquè el condemna "com a autor d'un delicte de cooperació amb organització criminal terrorista per imprudència greu, perquè amb el seu comportament, cedint l'ús d'un vehicle i el seu document d'identitat que els terroristes de Ripoll van utilitzar per comprar precursors d'explosius, va incomplir greument deures objectius de cura".
Dret a la veritat "no lesionat"
Pel que fa als recursos de les acusacions, el Suprem desestima la petició de nul·litat del judici celebrat i "descarta lesió del dret a l'exercici de l'acció penal". A la sentència, afirma que "l'objecte del procés es va configurar conforme a les regles que el disciplinen i les parts van poder exercitar els instruments de control de les decisions no inculpatòries estipulades a la llei processal". Per al tribunal, "no hi ha prou indicis que els acusats poguessin haver ideat o participat en els assassinats consumats i intentats comesos per altres integrants de l'organització criminal", que eren germans i amics radicalitzats amb l'imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty.
El tribunal també descarta que el procediment penal hagi lesionat el dret a la veritat invocat per alguna de les parts recurrents, en considerar que les actuacions seguides de recerca i posterior enjudiciament, “per la seva minuciositat, extensió i control jurisdiccional des de la mateixa arrencada han complert, sense ambages, amb els estàndards de protecció que es deriven de l'article 2 de la Convenció Europea de Drets Humans on se situa, per lògica extensió, el dret invocat per les víctimes a la veritat”.
Es-Satty "no és viu"
I, enfront del criteri d'un dels recurrents, la sala descarta la conjectura que Es Satty continuï viu, responent puntualment a tots els dubtes suggerits, des que no se n'ha trobat el mòbil, sobre les restes enterrades a l'estat espanyol i si l'imam era un confident de la policia espanyola. En aquest sentit, el tribunal explica que "es desacrediten els fets declarats provats (…) I es fa, a més a més, partint, sembla, de la idea que el procés és un mecanisme omniscient pel qual qualsevol ombra d'incertesa només pot interpretar-se com a producte d'una voluntat deliberada d'ocultació o de no recerca, tot i que, alhora, no s'identifiqui per part de qui”.