Els discursos sobre immigració dels partits catalans acostumen a quedar desdibuixats entre vagues declaracions grandiloqüents. Per a la majoria de les formacions resulta més còmode patinar damunt la superfície que endinsar-se en uns conflictes d’enunciats enverinats i solucions complexes. I l’extrema dreta s’atrinxera en aquest buit farcint-lo de demagògia. ElNacional.cat ha volgut plantejar a representants dels grups del Parlament algunes d’aquestes qüestions que la correcció política —i la comoditat— dels partits prefereix mantenir en segon pla. Tània Verge (Reus, 1978) és catedràtica en Ciències Polítiques i va ser la primera consellera d'Igualtat i Feminismes en la darrera legislatura. Ara, és diputada d'Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit que és català tothom qui ve a millorar Catalunya. Per Esquerra Republicana, qui és català?
Els 8 milions de persones que vivim actualment a Catalunya hem de poder tenir exactament els mateixos drets i les mateixes oportunitats per desenvolupar el nostre projecte vital, lliures de tota mena de discriminació de desigualtats o de violències.
Una persona que ve a viure a Catalunya s'ha de sentir català?Les persones fan les seves decisions vitals per múltiples circumstàncies. En general, per motius econòmics, fugint de persecucions personals, de situacions de guerra o per qüestió de fam, de pobresa econòmica extrema en els països d'origen. Per tant, aquí hem de preguntar-nos també com la societat d'acollida ens esforcem i dediquem recursos per facilitar que totes les persones que arriben a Catalunya se senten incloses en aquesta societat i no assenyalades; que els prejudicis que es puguin tenir envers les persones immigrades, certs països d'origen, colors de pell, identitats etnoracials, es treballen per erradicar-se. No hi ha res que generi més alienació que aquest assenyalament continu, aquests estereotips i prejudicis.
Si la gent llistés quins són els seus problemes en el dia, serien les condicions laborals, l'educació, l'habitatge, no les persones immigrades
Cada cop més catalans, segons l'enquesta del CEO, situen la immigració com a principal problema del país, quan anys que enrere aquesta tenia un paper molt residual. A què es deu aquest canvi?
En aquesta pregunta clàssica de les enquestes de quins són els principals problemes del país, el que s'acostuma a recollir són els temes que estan més en el debat polític, que no vol dir que després siguin els que preocupen més per l'impacte directe que pugui tenir en la vida de la ciutadania. Si tens uns partits d'extrema dreta que contínuament parlen d'aquesta qüestió i d'una manera molt específica, estigmatitzant, criminalitzant tota la població immigrada, i tens altres partits que d'alguna manera s'han sumat a aquest discurs populista i demagògic, associant la migració a qüestions de seguretat, això genera de manera artificiosa, una major preocupació a l'hora de respondre a la pregunta. Estic segura que si la gent llistés quins són els seus problemes principals en el dia a dia, estaríem parlant potser de condicions laborals, d'accés a l'habitatge, d’educació...
Altres enquestes apunten al fet que un 44% dels catalans estarien a favor de controlar l’entrada de migrants. Hi estan d’acord?
Les migracions són un fet, no són un problema. Fins i tot en aquesta “Europa fortalesa” que externalitza les fronteres i que ha convertit el Mediterrani en una fossa comuna, i l'Atlàntic segueix el mateix camí, les arribades de les persones continuaran passant. Al final és una qüestió de supervivència. Evidentment, com a país i com a independentistes que som, voldríem totes les competències, voldríem participar de les decisions respecte als contingents de concentració en origen i poder fer polítiques migratòries que permetessin que les persones que arriben puguin tenir tots els drets garantits i amb condicions que facilitin que la societat d'acollida estigui més preparada, també. Aquest controlar les persones que arriben crec que s'ha d'entendre amb la voluntat de poder gestionar de la manera més adequada, eficient i respectuosa amb els drets humans.
La percepció de la quantitat de migrants que viuen a Catalunya és molt més elevada entre els catalans que la xifra real. Per què?
Com més es parli de la migració en els termes que plantegen l'extrema dreta i els partits que s'han sumat a fer discursos vinculant la migració amb qüestions de seguretat, més alarma social es genera respecte d'aquells que són percebuts com a diferents. I aquesta inflació entre la realitat i la percepció està clarament motivada per totes aquestes alarmes socials, desinformacions, notícies falses, boles, que contínuament s'estan emetent des de l'extrema dreta i tot el seu ecosistema mediàtic. Tenim la responsabilitat de fer pedagogia per donar les dades adequades.
Els partits que suposadament volen defensar la igualtat de les dones musulmanes no defensen mai les polítiques d'igualtat. Són hipòcrites i falsos
Hi ha altres països d'Europa on s'ha prohibit que les nenes o les adolescents portin el vel musulmà, el hijab, a les escoles. S'hauria de fer el mateix aquí?
Amb quin objectiu? Crec que és la pregunta que ens hem de fer i quins drets són els que volem garantir. El dret a l'educació? És un dret fonamental. I ara algú em pot dir, "el dret a la igualtat de dones i homes també", d'acord. Però imposicions que xoquen frontalment amb un altre dret no necessàriament garanteixen la igualtat, perquè el que s'ha vist en els països que han fet aquestes imposicions és més abandonament escolar. El que volem és que les noies, vinguin d'on vinguin, tinguin garantit el dret a l'educació i que també sigui a partir de l'educació que puguin prendre decisions autònomes. Això no impedeix que s'hagi de treballar des de l'àmbit de polítiques de prevenció, des de l'àmbit comunitari, per detectar situacions en les quals les noies no poden triar o viuen en entorns que dificulten la seva presa de decisions. Les dues coses són compatibles, però generar imposicions que el que fan és exclusió de certs espais o profunditzen en la guetització, en la segregació, no són polítiques adequades. I, a més, els partits que més posen l’èmfasi en les dones musulmanes i suposadament fent bandera de la igualtat, no han defensat les polítiques d'igualtat, sinó tot el contrari: quan governen, una de les primeres coses que fan és retallar els pressupostos. Hem de ser molt conscients que l'abús que fa l'extrema dreta, i cada cop més partits de dretes, respecte a aquesta suposada protecció de les dones musulmanes és hipòcrita, és falsa i és totalment instrumental. No són creïbles.
Consideren que el vel musulmà o el nicab (vel que cobreix la cara) són un símbol de masclisme o d'opressió?
Hi ha també molta desinformació respecte als diferents tipus de vel i les restriccions que pot suposar en les dones a l'hora de fer vida quotidiana, pràctica esportiva... Un hijab no és el mateix que un burca i hi ha molta intencionalitat política en barrejar-ho tot. Identificar directament una peça de vestir com a opressora pot no tenir en compte molts altres elements que són una expressió d'una identitat cultural. El que hauríem de veure és què comporta o que pot comportar associat en l'àmbit d'altres restriccions i treballar sobre allò. Però una peça de vestir no ens pot suposar una antagonització d'aquest tipus.
En alguns casos s’ha denunciat que hi ha famílies que no deixen participar els seus fills en activitats extraescolars com ara natació o en colònies de l’escola. S’hauria de permetre?
Els nens i les nenes tenen dret a participar de tot allò que estigui destinat a millorar i a garantir el seu benestar, el seu desenvolupament. Aleshores, quan hi hagi una situació en què no s’està permetent o en el resultat és que la criatura no participa en una activitat es pot fer un treball comunitari amb aquella família. Hi ha exemples en què tothom participa quan les colònies es fan a l’escola i no fora. Moltes exclusions tenien a veure amb manca de recursos econòmics per pagar activitats extraescolars o per pagar colònies, o casos de famílies que han arribat fa poc temps i potser encara no tenien confiança en els professors o en el desenvolupament de les activitats. Quan posem l'èmfasi en el treball comunitari volem dir això, facilitar la inclusió vol dir també fer esforços per donar conèixer l'entorn, per facilitar la participació i perquè siguin agents actius també de totes les activitats.
Quines polítiques d’inclusió o d’integració s’haurien de seguir?
Un exemple claríssim és la feina que es pot fer des de les escoles i no només amb les aules d'acollida, que s'haurien de potenciar i de repensar. Les escoles s'han de convertir en espais més comunitaris. El Govern republicà vam començar-hi a treballar amb els plans educatius d'entorn, en el que hi ha vinculades activitats extraescolars també dirigides a les famílies, cursos d'alfabetització per qui en pugui necessitar, o classes de llengua. És més fàcil generar aquest vincle efectiu amb la llengua quan es vehicula a través de l'escola perquè l'aplicació directa després serà que les tutories amb el professor del teu fill les faràs en català. També fer polítiques dirigides a erradicar totes les traves burocràtiques fruit de la llei d'estrangeria, que generen molta alienació. Un dels elements que també plantegem és un pla d'acció contra el racisme, que no es pot deslligar de les migracions. S’han de detectar tots els prejudicis i tots els casos de segregació que no passen només per la discriminació que pateixen moltes persones immigrades en anar a llogar un pis o en sol·licitar un lloc de treball, sinó també en els espais d'oci, el fet que entren en una botiga i ja són sospitosos de voler-hi robar. Ens hi juguem la cohesió social.
El racisme és estructral a Catalunya i s'ha fomentat en prejudicis respecte a totes les persones que no són blanques
Hi ha un problema de racisme a Catalunya?
Hem entès que el masclisme és estructural. No ens faríem la pregunta de si hi ha masclisme a Catalunya perquè la resposta és que sí, a Catalunya i arreu del món. Amb el racisme passa el mateix. És estructural i s’ha fonamentat en una sèrie de prejudicis respecte a totes aquelles persones que no són blanques. I això impacta en les condicions materials, si agafem de referència la taxa Europea que és la que calcula el risc d'exclusió social, les persones immigrades tenen una taxa que és del doble respecte la població que té DNI. Hi ha molts factors que provoquen que tinguin menys oportunitats econòmiques, com ara el tipus de llocs de treball que se'ls ofereixen. També hi ha racisme institucional. La llei d'estrangeria amb les seves traves burocràtiques, les sospites contínues, que una persona amb DNI hagi de presentar un sol document per fer un tràmit mentre que qui no en té n’ha de presentar 40.000... tot això genera un missatge molt clar als migrants de “tu no ets com nosaltres”. Necessitem un canvi cultural i de revisió de pràctiques de les mateixes institucions que estiguin perpetuant aquest racisme. Si no en parlem o si considerem que el racisme només és una qüestió moral de persones dolentes, de grups neonazis, si nosaltres no ho som pensarem “com he de ser jo un racista?”. Però tenim el dia a dia ple d’expressions racistes que ens hem de treure de sobre. Vam aprovar un pla d'acció amb 70 mesures per a aquesta transformació social, però també institucional, que exigirem que el govern socialista hi doni continuïtat, perquè és imprescindible. I lamentem que les polítiques de migració s'hagin traspassat del Departament d'Igualtat i Feminismes al de Drets Socials i Inclusió en aquesta nova legislatura.
Per què?
Si havíem incorporat aquestes polítiques a Igualtat i Feminismes és per emfatitzar que és una qüestió de drets, que és una lluita contra totes les discriminacions i contra els sistemes d'opressió. Si ho passem a Drets Socials estem reforçant aquest imaginari que les persones immigrades viuen dels ajuts socials quan, de fet, la realitat també ho desmenteix.
La islamofòbia també és estructural?
Sí, perquè el racisme és el sistema en si d'opressió, que té múltiples expressions. També ho és l'antisemitisme, l'antigitanisme o la xenofòbia de manera més àmplia cap a totes les persones estrangeres.
Les persones immigrades no volen integrar-se o és que no els estem posant fàcil participar en la vida col·lectiva?
Hi ha un problema d’integració de les persones nouvingudes a Catalunya?
Un dels exemples més recents és el volum de persones estrangeres que han volgut apuntar-se a classes de català i el Consorci de Normalització Lingüística no ha aconseguit cobrir les places. Per tant, la voluntat de participar de la societat d'acollida, en aquest cas a través de la llengua, és molt evident. Però tenim segregació residencial. L'accés a l'habitatge afecta el conjunt de la societat a les persones joves especialment, però a les persones immigrades també i acaben sovint en barris on es concentra molta població immigrant. “És que no volen viure en altres llocs, no volen barrejar-se”, potser és que les opcions que tenen són aquestes. O quan busquen un pis de lloguer i per telèfon els han atès amb normalitat, però quan arriben allà i veuen el seu color de pell o la seva indumentària es troben que “el pis ja està llogat”. Aquesta discriminació també existeix, la segregació residencial, ocupacional, laboral, educativa... No volen integrar-se o és que no els ho estem posant gens fàcil aquesta participació en la vida col·lectiva? Per això mateix, a nosaltres el concepte integració ens resulta una mica aliè i preferim parlar d’inclusió, que té tot aquest component de garantir unes condicions materials de vida, unes possibilitats de participar activament en aquest futur del nostre país, que hem de fer els 8 milions.
Creu que el català hauria de ser obligatori per a les persones que volguessin venir a viure a Catalunya?
La situació que tenim ara mateix, amb les competències que ara té Catalunya, és que s'exigeix a un cert nivell de català per obtenir la residència a través de l'arrelament social. Amb els altres tipus de permisos l'Estat és qui posa els criteris i no s'exigeix el coneixement de la llengua catalana. Dit això, en lloc d’obligació abans de venir, el que hem de facilitar és que un cop siguis aquí tinguis totes les eines per poder aprendre català fer. Això no només vol dir més oferta dels cursos del Consorci de Normalització Lingüística, també s’ha d'avançar cap a un model on els centres de treball facilitin l'aprenentatge de la llengua. Una persona que acaba d'arribar no pot tenir necessàriament un nivell de català, també perquè tindrà més dificultats per aprendre’l en el seu país d'origen. Però quan sigui aquí hem de poder-ho facilitar en els centres de treball i espais comunitaris, per millorar la flexibilitat horària i també d'accés. És una voluntat de país generar un vincle afectiu amb la llengua i el problema de l’ús social del català el tenim també amb persones que són competents i no l’utilitzen.
Qui reparteix carnets de puresa entre catalans viu en un altre món i només genera odi
Hi ha qui defensa que l’augment de la immigració posa en risc la identitat nacional catalana. Hi estan d’acord?
Aquesta és un mantra de l'extrema dreta i estar valorant contínuament els seus discursos d'extrema no sé si ens fa cap favor. Els elements identitaris excloents de puresa que fa l'extrema dreta són part del seu ideari supremacista, del seu nacionalisme excloent, del seu model de societat on només caben unes poques persones. En quin país del món les identitats són estàtiques? Som la identitat de Jaume I, de Ramon de Berenguer...? Tenim aquella identitat que teníem fa uns quants segles o ha anat evolucionant perquè el país evoluciona? Qui vulgui repartir carnets de puresa sanguínia viu ancorat en un altre context que no tornarà mai més i que no serveix absolutament per res. El que genera són moltes pràctiques d'exclusió, discursos d'odi i suposen una amenaça a la democràcia perquè no es pot construir absolutament cap projecte polític o social que aposti per una vida compartida a partir de repartir carnets de puresa identitària.
S’haurien de tancar els CIE que a Catalunya continuen oberts?
Esquerra sempre ho ha defensat. Una infracció administrativa, com pot ser no tenir els papers en regla, sovint per incompetència de l'Estat a l'hora de gestionar les cites a les oficines d'estrangeria, no pot suposar una privació de llibertat. Això és una vulneració de drets fonamentals molt greu. Quan hi ha partits que reclamen les competències en migració vinculant-ho a polítiques de seguretat, nosaltres el que diríem és, si les tinguéssim, el que faríem és tancar els CIE.
Itàlia proposa enviar els migrants que arriben de manera irregular fora de la Unió Europea. Com ho valoren?
És una vulneració flagrant dels drets humans i així li han dit tribunals de justícia del seu propi país, que han deixat clar a Giorgia Meloni que això no ho pot fer. Implicaria recloure a persones immigrades, simplement per la seva situació, privant-les de llibertat sense haver comès cap mena d'infracció, i tractant-les com a criminals, perquè aquí restringeixes la llibertat. Tot plegat sense haver pogut passar cap mena de procediment administratiu o judicial, vulnerant també el dret d'asil.
Ja ha avançat que ERC vol que Catalunya tingui totes les competències en immigració. Què s'hauria de fer diferent respecte al que ha fet l'Estat espanyol en els últims anys en aquest sentit?
D’entrada, uns quants incompliments de l’Estat: transfereix un total de zero euros als governs dels territoris per a polítiques d'acollida. Tampoc dels fons europeus per a l’acollida de persones immigrades i refugiades que estan destinats a totes aquestes polítiques i que són els governs dels territoris qui tenim competències. L'Estat gestiona el programa estatal de refugi o de protecció internacional, no només de manera que genera denegacions massives de les sol·licituds i això comporta que molta gent queda en irregularitat administrativa i sense llar, però després ja és problema del municipi on està ubicat el centre de primera acollida d'emergència o de la comunitat autònoma a través dels serveis públics que gestionem. Llavors, què faríem de diferent? Una molt millor acollida, de base molt més comunitària, territorialitzada, que posés les persones al centre, no tractar les persones immigrades com si fossin homogènies. Hi ha necessitats diferents segons el tipus de família, els nivells d’estudi, les vulnerabilitats i les potencialitats.
La Generalitat ha de poder fixar quotes en el repartiment de migrants?
Ja està reconegut que les autonomies haurien de participar en les decisions a l'Estat respecte de les polítiques migratòries i les distribucions, però això no passa mai. El model centralista de l'Estat és que imposa unes determinades quotes i des d'ERC no hem rebatut les quotes en si sinó com la manca de planificació conjunta, quan es carrega sobre una mateixa franja en el territori aquesta distribució. És cert que hi ha ajuntaments amb més capacitat que estan ubicats a la costa, però no fer-ho amb una distribució territorial més proporcionada pot acabar impactant en serveis públics o pot acabar desbordant alguns municipis. També hi ha hagut alcaldes de Junts al Maresme que fan escarafalls per onze persones que s'havien quedat amb una problemàtica molt concreta, però que les administracions podien acompanyar cadascuna. I això és estar abonant al racisme, la xenofòbia, discursos d'extrema dreta i tots els partits de tradició democràtica n'han de ser molt conscients. Poden utilitzar-ho de cara unes eleccions, però el cost social de fer això és molt elevat.