Tatxo Benet (Lleida, 1957) explica tot representant els personatges de la seva narració, en refà els diàlegs, els gestos. La conversa és directa, agraïda, graciosa, però difícil de transcriure. Benet és periodista. Ha passat pel Diari de Lleida, El Periódico i El Pais. L’experiència que el marca, però, és ser a l’equip fundador de TV3. D’allí va marxar amb en Jaume Roures per fundar Mediapro, avui una multinacional de l’audiovisual on hi treballen 8.000 persones en més de 30 països. Fan coses com produir a Woody Allen, desenvolupar un sistema de retransmissió automàtica d’esdeveniments esportius —incloses curses de camells al Golf Pèrsic— i gairebé tot el que hi ha entremig. Home de molts interessos, gairebé tot el que fa li causa problemes: ser soci gestor de Mediapro (n’és propietari del 12,5%), declarar-se independentista, nedar en aigües obertes, comprar peces d’art censurades, la llibreria Ona o un planter de fruita de pinyol al Baix Segre… Al març el va atrapar la Covid-19. Va estar a punt de morir. Ho explica i hi reflexiona a La travessia més difícil (Viena Edicions).

Ha dit que és el primer i últim llibre que escriu.
Es que no tenia intenció de fer cap llibre. Aquesta circumstància tan especial de la pandèmia em va moure a fer-ho, però suposo que no es repetirà.

No hi haurà unes memòries, doncs?
No ho crec. Sóc una persona que viu molt el present i pensa molt poc en el passat i en futur. Pensar que algun dia escriuré unes memòries em sembla totalment llunyà. Tota labor d’escriptura d’aquesta mena té un punt de voler guanyar reconeixement i a mi això em fa molta vergonya i molta por. Al llibre faig referències a La Divina Comèdia. Quan surto de la UCI dic que he deixat la foscor i he arribat al segon cel, que és un cel petit on hi va la gent que ha fet el bé per la fama que els ha donat. Vinc a dir que és un lloc a la mida de gent com jo, bona gent que necessita escriure llibres com aquest per fer-ho saber o per què li reconeguin.

Si ha fet aquest llibre sobre la malaltia en pot fer un altre sobre com es va fer Mediapro.
La meva història i la meva vida són una cosa personal i no veig com pot interessar ningú fora de la gent més propera. Tota la por que tenia a l’hora d’escriure La travessia, tots els dubtes, eren per això. Per tant, la idea d’escriure unes memòries està totalment allunyada de mi. D’escriure La travessia em va convèncer l’editorial. Em van dir: Tens una història que no té ningú —era al març/abril—, la història de la Covid com una malaltia molt greu que et deixa al caire de la mort. Per això la vaig escriure. Però si la meva vida em sembla la cosa més anodina i monòtona del món, imagini's què en pot pensar altra gent.

No crec que l'Alfons Quintà aconseguís la feina a TV3 perquè va fer xantatge a Pujol amb el tema Banca Catalana. Això és una llegenda urbana

Persones com vostè no tenen la responsabilitat d’explicar el que han viscut? Per exemple, aquests dies ha aixecat polseguera El fill de xofer, sobre l’Alfons Quintà, TV3, el pujolisme… i vostè hi surt un parell o tres de cops. Una perquè va aconseguir un helicòpter per agafar imatges aèries de la manifestació en favor de Jordi Pujol quan la fiscalia el va acusar pel cas Banca Catalana…
Això a la gent li ha fet gràcia, m’ho han comentat. No ho sé si el vaig aconseguir jo, l’helicòpter. No me’n recordo. És possible. No he llegit el llibre però, pel que en diuen les ressenyes, sembla que TV3 va ser només Quintà, que no hi va haver res més. Trobo a faltar l’opinió d’algú com en Joan Granados, per mi la persona més important en la història de TV3. L’antítesi d’Alfons Quintà en tots els sentits. Quintà era un imbècil, una persona molt dolenta. Sé com era perquè el vaig conèixer i tractar, un desgraciat que va matar la seva dona. Jo no crec que Quintà aconseguís la feina a TV3 perquè va fer xantatge a Pujol amb el tema Banca Catalana. Això és una llegenda urbana. Només calen tres segons per analitzar-ho. Si Quintà tenia tanta informació tan extraordinària de Pujol que es va guardar a la butxaca per què el nomenessin director de TV3, com és que el van fer fora al cap d’un any i mig? Com és que al cap d’un any i mig no va explotar tota aquesta informació?

On volia anar és a que hi ha protagonistes de la vida pública que no surten mai per raons com les que vostè ha dit, legítimes i comprensibles. Ara, potser també tenen la responsabilitat de dir la seva, a més de que la diguin altres.
Però fer unes memòries… no. A més, si jo em destaco per alguna cosa és perquè no callo el que penso. Aquest dimarts vaig anar a Catalunya Ràdio a hablar de mi libro i el titular que en van fer és “Una Catalunya independent seria més pròspera”. No tinc cap problema per explicar-ho, per dir-ho. La travessia és un llibre molt personal. És un relat en primera persona del que vaig viure amb molt de detall. I és un relat d’una malaltia, cosa que aquí a Catalunya passa poc. Jo explico què passa amb els meus fills, amb la meva dona, què em va passant a mi, què penso en cada moment. Hi ha reflexions meves a l’hospital sobre la mort, la vida, Déu… i també tota una feina de periodista de parlar amb metges, infermeres, personal sanitari…

Quines coses han canviat la malaltia? L’ha deixat igual?
No ho crec. Però és difícil que jo sigui capaç de adonar-me’n.

Li ho ha dit algú?
Alguns cops, una mica… Pel que fa a les reflexions que hi faig sobre Déu, la mort… no he canviat en absolut. Pel que fa a la forma de comportar-me amb els altres o de fer la meva vida, crec que visc com vivia. Visc molt el present, en això no he canviat. Ara reconec que m’ha anat bé escriure aquest llibre. Quan l’editorial m’ho va oferir els vaig dir que no. Però m’ha anat bé. He aconseguit reflexionar sobre el passat, cosa que en altres circumstàncies hauria perdut, per la meva actitud de viure en el present. M’ha anat bé per reviure-ho i recordar-ho per sempre.

No aniré pel Barça ni tampoc per l'Ateneu Barcelonès. Jo no vull tenir influència. Faig les coses que m'agraden

Més enllà de Mediapro, vostè és un activista de moltes coses: la llibreria Ona, el planter de fruita, l’art censurat… Va pel Barça?
No.

I per l’Ateneu Barcelonés?
No. Tampoc hi aniré.

Vol transformar el seu capital empresarial en capital polític i social, en influència?
No. Jo no vull tenir influència. Faig les coses que m’agraden. Cada un d’aquests projectes què esmenta sorgeix sense un pla. Jo comprava llibres a la llibreria Ona des que vaig venir a Barcelona. Quan [Ona] va marxar a Gràcia, seguia comprant-hi. La Montse [Úbeda, la directora de la llibreria], sempre em parlava de les dificultats que tenia, li dic: Escolta, per què no et compro la llibreria, acabem amb els problemes i tu te’n quedes una part? Vaig fer-ho així. Després la meva dona em va dir: Si fas una llibreria, per què no ho has ben fet? Doncs vinga, fem-ho ben fet i tirem endavant [la nova Ona és un espai prèmium de mil metres quadrats per llibres i esdeveniments]. Això no sembla l’objectiu d’algú que diu: Ara que he arribat a un estatus, què podria fer? Doncs agafo una llibreria… No seria la cosa més raonable. Però no és planificat en absolut.

Em fan ràbia tots aquests comentaris de que si jo volia demostrar que els espanyols són molt dolents i els catalans molt bons. Em fan molta ràbia

I la col·lecció d’art censurat?
També neix de la casualitat. [Al 2018] vaig comprar la peça dels presos polítics a l’Espanya contemporània abans que la censuressin. Dues hores abans. L’havia vista als diaris i, com que aquell any no podia anar a ARCO [la fira anual d’art contemporani de Madrid], perquè havia de ser a París, truco a un galerista amic meu i li dic: “Hazme un favor, cómpramela. Pero cómprala ya, que no me la quiten”. Dues hores després em truca: “Ja la tinc”.

I és després que la censurin?
Sí. Al cap d’una hora em torna a trucar i em diu que l’han despenjat. Jo vaig pensar que era perquè l’havia comprat jo. Li dic: Escolta, que no cal que la treguin fins que no s’acabi la fira. No, no, diu ell, si això ja ho saben… ha vingut un senyor i se l’ha emportat… I a partir d’aquí es va armar tot aquell enrenou. Però l’havia comprada just abans. El que encara és més divertit és que, aquest estiu, a Formentera, ve un senyor molt simpàtic i em pregunta “Tu eres Tatxo Benet? Yo soy nosequién nosécuantos, no me conoces. Yo soy el que censuró la pieza de ARCO”.

Es va presentar així sense més ni més?
Sí, i tant. I em va explicar la història, com el van trucar, com la va fer treure. Tan tranquil. La van col·locar la nit anterior i algú del seu equip, a les 11 o les 12 de la nit el va avisar: “Han puesto una pieza donde está esto y lo otro”. I ell: “Oye, que la quiten mañana por la mañana”. Jo la compro i, com em fan ràbia tots aquests comentaris de que si jo volia demostrar que els espanyols són molt dolents i els catalans molt bons —això em fa molta ràbia— m’interesso per dues peces més que havien estat censurades aquí a Barcelona i també les compro. No pensava fer res més. Era per quedar-me tranquil i prou. Llavors vaig veure una peça a França, collonuda, que es diu Silence, una instal·lació molt bonica d’unes catifes amb unes sabates de dona…

…unes catifes de pregària musulmana…
…sí. Una peça que havien censurat a França. Em va agradar molt. És preciosa. Això va ser un salt, perquè ja no és comprar tres coses aquí i ja està. No. Va ser comprar això a França i preguntar-se on més havien censurat coses i n’he anat comprant. Ja veu que tot plegat tampoc no és un pla predeterminat o que vulgui ser el defensor de les arts censurades. Són coses que han sorgit poc a poc.

Ens van pressionar. Van buscar a les persones que podien arribar a nosaltres perquè ens diguessin: Escolteu, heu de marxar a Madrid, perquè aquí a Barcelona no és segur

Aquestes activitats l’han posat sota el focus. Abans no hi era.
Sí, això sí.

I passa això de la operació Volhov, on el jutge fa pública una conversa seva amb en David Madí.
L’explicació d’això és que Mediapro és una empresa molt gran. Primer, té la seu a Barcelona i és molt atípic que una empresa d’aquesta mena estigui a Barcelona i no a Madrid. Que no va traslladar-se mai a Madrid malgrat les pressions que vam rebre, com tothom. A més, tenim unes idees divergents de les que se suposa que haurien de tenir els que tenen una empresa com Mediapro. A sobre, les expressen lliurement, cosa que suporten encara menys. Crec que és això el que molesta.

Diu que els van pressionar per traslladar Mediapro a Madrid?
Sí. Ens van preguntar per què no traslladàvem la seu a Madrid en aquell moment [la tardor del 2017]. Sí, sí. Ens van pressionar amb els recursos amb què podien pressionar-nos que, per sort, no eren gaires. Van buscar a les persones que podien arribar a nosaltres perquè ens diguessin: Escolteu, heu de marxar a Madrid, perquè aquí a Barcelona no és segur i que l’empresa no sé què…

Parla d’accionistes que ja no hi són?
No dic res més.

Tot això el coarta? Se sent vigilat?
Imagino que puc tenir el telèfon punxat, no sé si permanentment o de tant en tant o en funció de qui parla. El que s’ha demostrat és que quan parlava amb el David Madí el tenia punxat. Diuen que era el telèfon del Madí. A mi això ningú m’ho ha demostrat. Podia ser que fos el meu. O els dos. Això no ho sap ningú.

Estic en el punt de mira perquè vivim en un estat, entre cometes, una mica policial… Però la conversa amb en David Madí no té cap interès públic, ni judicial, ni policial, ni social

La conversa s’escolta molt bé.
De meravella. En fi. Estic en el punt de mira perquè vivim en un estat, entre cometes, una mica policial… Però la conversa no té cap interès públic, ni judicial, ni policial, ni social.

El jutge diu que no hi veu espionatge il·legal.
En un país normal haurien de ser molt restrictius a l’hora de punxar trucades o posar micròfons a la casa o al cotxe de la gent. En aquest cas, segons diuen ells, el que convenç al jutge d’autoritzar aquestes escoltes són unes gravacions que troben al telèfon de [Víctor] Terradellas [un antic quadre de CDC], que ell nega, on diu allò dels 10.000 [soldats] russos. Amb aquesta bajanada absoluta troben l’excusa per punxar un any i mig a determinades persones. Això vol dir punxar a centenars de persones, els interlocutors dels punxats. El jutge hauria de ser molt restrictiu i no ho ha estat, no ha estat gens garantista. A més, la policia o la Guàrdia Civil han de descartar i llençar tot allò que no té cap interés per la investigació. El jutge també. En aquest cas no ha passat, això. Jo parlo d’uns documentals sobre el Procés. Si parlés d’una pel·lícula de Woody Allen, haguessin fet pública la conversa? No. Per tant, la motivació de fer-la pública és pura i simplement que els documentals són documentals polítics.

No és un escàndol que es facin negocis d’aquesta manera amb diners públics?
És que jo no faig cap negoci amb el David Madí. No li venc res. Li explico, perquè ell m’ho pregunta, com tinc la venda dels documentals. Jo contesto a una persona que em truca i em pregunta. Li explico una operació comercial que faig amb Televisió de Catalunya. Res més. També diuen que 800.000 euros és massa. Perdona, qui ha de dir si és massa o no és el comprador. El venedor pot demanar el que li sembli, només faltaria. Em sembla tot tan fals i tan de farsants… En un article, un consumat lobbista català s’esquinça les vestidures i es permet extraure d’aquesta conversa d’un minut tot un mon d’influències i de no se quantes coses. De veritat? Els lobbistes de tota la vida m’han de donar lliçons a mi? Com els fariseus, donen lliçons els que més han de callar.

Potser el Govern de la Generalitat hauria de mirar amb ambició de quina manera ha de viure el català als actuals mitjans de comunicació audiovisuals

Què li passa a TV3? Gent que en sap diu que estan desubicats, que han perdut el món digital, el de la canalla. És així?
En això dels nens tenen tota la raó. És una equivocació no mantenir les 24 hores del dia un canal com el Super 3 i no donar-li més recursos. Crec que això és un error greu. Però hi ha una manca de recursos econòmics enormes, i no només a TV3. Ara sembla que estigui malament dir-ho, però l’escanyament econòmic de Catalunya és monstruós. I quan dic escanyament econòmic de Catalunya em refereixo a la manca de recursos per a la seva població, per donar serveis als més vulnerables. La pandèmia ha demostrat que l’autonomia, quan de veritat la necessites, serveix de molt poc, perquè l’única autonomia de veritat és l’autonomia econòmica, i nosaltres no sols no la tenim, sinó que patim una dependència absoluta precisament de qui ens vol escanyats.

…li preguntava per TV3.
TV3 és importantíssima. S’hauria de veure més com una política general de la Generalitat entesa com a estat sobre els mitjans audiovisuals per veure quina és la millor manera de preservar el català. Al 1983 estava molt clar. Havíem de fer una televisió en català perquè en depèn la subsistència de la llengua. Es va fer una televisió, llavors el mitjà de comunicació més important, perquè això tirés endavant. I es va fer posant-hi recursos i ambició. Potser ara el Govern hauria de mirar amb ambició de quina manera ha de viure el català als actuals mitjans de comunicació audiovisuals.

Parla d’ambició. Tenim “polítics de pacotilla” com ha dit algun cop?
Els polítics són el reflex del país i som un país que ens estimem més deixar una cosa a mitges que fer el pas final si ens pot complicar la vida. He vist a la televisió que els dos activistes líders del moviment per la democràcia a Hong Kong es van declarar culpables davant el tribunal. No dic que aquí hagi de ser així, però aquells dos de Hong Kong tenen realment ganes que hi hagi democràcia al seu país i posen aquest objectiu al davant de tot. No sé si els catalans en general som capaços de fer el mateix pel nostre objectiu. Ens manca aquest punt d’ambició final. Potser en aquest punt és quan han d’aparèixer els líders per tirar-ho endavant.

Als catalans en general ens manca aquest punt d’ambició final. Potser en aquest punt és quan han d’aparèixer els líders

Què passa amb el canal de futbol televisat a França? Per què s’ha deixat el contracte amb la Lliga de Futbol en mans del jutge?
Hem fet el que fa tothom. Hi tenim tot el dret del món. Fem notar [a la Lliga Francesa] que hi ha una crisi molt gran, causada per la Covid, que afecta molt al món dels esports i que per tant… Però la situació ha canviat molt. Ara [la Lliga de Futbol] ho entén perfectament i entén que s’ha d’arribar a un acord, que cal negociar.

Per coses com aquesta, no té la impressió que Mediapro cau malament o està mal vista?
Aquí, a Catalunya hi ha molta gent ens admira pel que hem fet. Som molt grans comparats amb el segon. A Espanya tenim la imatge que els mitjans de comunicació espanyols fan arribar. Algú pot provar de fer veure que això és un xiringuito del Jaume i del Tatxo, però aquest xiringuito té 8.000 empleats arreu del món, acabem de treure un nou sistema de televisió automàtica [per retransmetre competicions esportives], coproduïm The New Pope, rodem una pel·lícula als Estats Units amb Sorrentino o Scorsese… Tot això compensa molt el que altres diuen. Fora d’Espanya tenim una imatge de gent competent. Fins i tot queden parats que una empresa espanyola tingui aquest desenvolupament mundial. Produïm els partits de catorze lligues de tot el món. Hi ha caps de setmana que fem 120 partits en directe. A la resta del món tenim el prestigi de ser una empresa molt eficaç, molt complidora i, sobretot, molt en punta tecnològicament. A Espanya també, perquè molts dels que critiquen després venen a comprar-nos serveis.

Però Mediapro té mala premsa. Vostès volien comprar Grupo Zeta i no ha estat possible, per exemple. També donen motiu, com l’acord judicial als EUA que s’ha conegut aquesta setmana, on reconeixen suborns per aconseguir drets televisius.
Amb tot això hi has de comptar. La crítica que ens fan ja no és política, sinó pitjor, contra la nostra lliure expressió. El que molesta no és què pensem sinó que ho expressem. En aquest país, que jo digui —jo, no en Jaume [Roures]— que sóc independentista té un cost econòmic. A mi em diuen que visc la mar de bé, que com és possible que digui això. Aviam, hi ha deu persones que són a la presó i altres tants que els han fotut el patrimoni i tres mil més que el tenen en dubte perquè estan encausats…

El que molesta no és el que el pensem sinó que ho expressem. En aquest país, que jo digui que sóc independentista té un cost econòmic

Quin cost econòmic li ha suposat ser independentista?
L’altre dia vaig tenir una petita polèmica a Twitter amb un que no conec. Ell va replicar el que ara deia i li vaig enviar un article on s’explica que l’assemblea del Real Madrid havia demanat al club que ens prengués la producció de Real Madrid TV “perquè som independentistes”. No estem discutint de si em perjudica ser independentista? Doncs aquí veus que m’ha perjudicat. Em va replicar que l’hem produït deu anys i el procés va començar fa deu anys… Ell diu que m’han beneficiat durant deu anys, com si no hi tingués dret. No serà que Mediapro feia bé la feina? A més a més, al mateix article s’hi diu que des que Mediapro ha marxat el canal és un desastre, que gasten molts més diners… I aquest només és un cas que vaig trobar en un moment a Internet. Si em poso a buscar-ne més…

Però sí que els hi ha anat bé a la vida.
Que a mi m’hagi anat bé a la vida, perquè amb els meus socis hem sabut crear una empresa que treballa arreu del món, no vol dir que no hi hagi gent i empreses que ho estiguin passant molt malament, no perquè s’hagin declarat independentistes, sinó simplement perquè determinats periodistes tenen la sospita que ho són o que ho poden ser. Els assenyalen tant com poden i proven de fer-los-hi tan mal com poden. Si jo m’ho hagués callat, com fa molta, moltíssima gent que conec —se’n faria creus—, és possible que m’hagués anat molt millor. Si el Jaume i jo haguéssim estat niños buenos és possible que ens hagués anat millor.

I per què no són niños buenos?
Perquè no hauríem fet tantes coses. Perquè va amb el nostre caràcter. Sense aquesta part del nostre caràcter no ens n’hauríem sortit. Hem fet en cada moment el què havíem de fer.