Revés del Tribunal Constitucional a la llei antidesnonaments catalana, aprovada pel Parlament el febrer del 2022. El TC sosté, responent a un recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular, que hi ha set preceptes que envaeixen competències estatals. Un dels principals articles que tomba el TC és l’obligació per part dels grans tenidors d’oferir lloguers socials abans d’interposar una demanda judicial per deutes hipotecaris o altres demandes de desnonament. Entre altres circumstàncies, la llei ho preveu, explícitament, per a les okupacions de propietats de grans tenidors sempre que es donin quatre condicions: que l’habitatge estigui inscrit o sigui susceptible d’estar inscrit en el Registre d’habitatges buits i d’habitatges ocupats sense títol habilitant, que els ocupants acreditin que l’ocupació es va iniciar abans del juny del 2021, que en els últims dos anys els ocupants no hagin rebutjat cap opció de reallotjament social que els hagi ofert qualsevol administració pública, i que els serveis municipals emetin un informe favorable sobre el compliment dels paràmetres de risc d’exclusió residencial. Aquest precepte també va ser recorregut pel govern espanyol de Pedro Sánchez, que va al·legar que “afecta la regulació de la propietat privada” i “vulnera el principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”.
A més, el TC suprimeix la consideració que “hi ha incompliment de la funció social de la propietat d’un habitatge o un edifici d’habitatges” quan “s’incompleixi l’obligació d’oferir una proposta de lloguer social abans d’interposar una demanda judicial”. També tomba que els procediments iniciats en els quals “no s’hagi acreditat la formulació de l’oferta de lloguer social” s’hagin d’interrompre perquè “l’oferta pugui formular-se i acreditar-se”. Així mateix, invalida la disposició transitòria, que estenia l’obligació d’oferir el lloguer social als procediments començats abans de l’entrada en vigor de la llei.
Suprimeix el dret de les famílies en situació d’exclusió residencial a renovar el seu contracte de lloguer social “per una única vegada”
D’altra banda, el TC suspèn el dret de les famílies en situació d’exclusió residencial a renovar el seu contracte de lloguer social “per una única vegada”. Elimina, així, l’article que estipula que les persones o unitats familiars “afectades per contractes de lloguer social que arriben al final del termini fixat” tenen “dret a formalitzar un nou contracte, per una única vegada” sempre que “acreditin que continuen complint els requisits d’exclusió residencial”. El Constitucional considera que aquest article vulnera la competència estatal en matèria de bases sobre les obligacions contractuals. A parer del TC, un altre precepte que vulnera aquesta competència és el que estableix que els contractes de lloguer social obligatori han de tenir una durada “no inferior a cinc anys si el titular de l’habitatge és una persona física i no inferior a set anys si és una persona jurídica”.
Elimina l’assumpció per part del nou propietari de l’incompliment de la funció social
Finalment, el TC declara inconstitucional l’article que estipula que, en cas de transmissió de l’habitatge, si el nou propietari és una persona jurídica, ha d’assumir les “conseqüències de l’incompliment de la funció social de la propietat, amb independència de quan es va iniciar la desocupació”. El Tribunal de Garanties argumenta que aquest precepte “imposa a l’adquiridor d’un habitatge una espècie de responsabilitat objectiva annexa a aquest, que l’obligaria a respondre per fet aliè”, cosa que va en contra del principi de culpabilitat.
La nul·litat només tindrà efectes en el futur
I a partir d’ara què podria passar? El Constitucional deixa clar que “no s’afectarà les situacions consolidades” i subratlla que la inconstitucionalitat i nul·litat “només tindrà efectes pro futur”, excepte en els procediments sancionadors que, a conseqüència de la nul·litat de la norma, derivin en una “reducció de la pena o de la sanció o en una exclusió, exempció o limitació de la responsabilitat”. Més enllà de la suspensió d’aquests set preceptes, el Constitucional desestima la “resta de les queixes” perquè “no aprecia les vulneracions competencials o substantives que es denuncien en el recurs” o per “insuficiència de l’aixecament de la càrrega argumentativa”.