Després que ahir la Junta Electoral Central (JEC) tirés pel dret una vegada més i decidís obrir un expedient sancionador contra Catalunya Ràdio a petició del PP —després que aquest denunciés que veia excessiva la cobertura de TV3 a la manifestació de Brussel·les i després que la CCMA decidís recórrer l'expedient sancionador contra la ràdio pública—, avui la presentadora d'El Matí de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas, sense perdre de vista els seus principis, s'ha armat de valor i, en nom de la llibertat d'expressió i de premsa, ha respost a l'últim gest de la JEC amb un vers de l'obra Cyrano de Bergerac, d'Edmond Rostand.

De fet, a Terribas no li ha calgut dir res més ni tampoc afegir cap interpretació pròpia perquè s'entengués a la perfecció allò que ha volgut transmetre: no farà ni un pas enrere en els seus editorials i continuarà defensant el que, a parer seu, és just.

El vers mostra com Cyrano (o Terribas, en aquest cas) es qüestiona què hauria de fer: abaixar-se els pantalons o seguir el que li mana el cor. Mentre que Cyrano tenia aquesta conversa amb un amic seu perquè estava enamorat de la seva cosina Roxana, a qui li escrivia cartes d'amor fent-se passar pel noi de qui ella estava enamorada, Terribas ho fa per rebutjar l'afirmació de la JEC que considera que la periodista va vulnerar el principi de neutralitat informativa i pluralisme polític a la secció La Portada.

 

Mentrestant, el presentador d'El món a RAC1, Jordi Basté, ha volgut enviar un missatge d'ànim a Terribas i li ha mostrat el seu suport, i ha posat de relleu que si "no pot dir que hi ha repressió amb presos polítics i polítics a l'exili, no estaria fent bé la seva feina".

La tirade du Non Merci, Cyrano de Bergerac

I què hauria de fer?

Trobar un protector ric? 

Servir-lo amb disciplina

i com una heura fosca que circumda una alzina il·lusa de puntal mentre llepa l'escorça,

pujar amb astúcia en comptes d'elevar-me per força?

No, gràcies. Dedicar com qualsevol autor versos als financers?

Convertir-me en bufó amb la viva esperança

de copsar en un ministre l'esbós d'algun somriure que no sigui sinistre?

No, gràcies. Cada dia empassar-me gripaus per esmorzar?

Portar els genolls plens de blaus i amb tantes trepitjades també als abdominals?

Donar contínues proves d'habilitats dorsals?

No, gràcies. Voler sempre que el peix acabi al cove

mentre que en tot moment, nado i guardo la roba? No, gràcies.