“Pensava que ens estaven liquidant per fileres”. És el primer que li va venir al cap quan va començar a escoltar ràfegues de trets a l’interior de l’hemicicle del Congrés dels Diputats. Era el 23 de febrer del 1981, i un grup d’uniformats de la Guàrdia Civil acabava d’irrompre per impedir la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Una segona imatge també li va venir al cap: les de la policia carregant a cavall al funeral de monsenyor Romero, al Salvador, assassinat feia menys d’un any. Una autèntica massacre. Es va quedar allà, encongida darrere el seu escó, sense veure què passava a l’altra banda. “Ara sentiré un fred al cos”. Només pensava a tapar-se el cap i la panxa, estant com estava embarassada de bessons. “No vaig pensar que moriria, perquè això costa, però sí que vaig pensar que, si em tocaven, avortaria”, reflexiona Anna Balletbò quaranta anys més tard en conversa amb ElNacional.cat.

Balletbò va ser testimoni directe, en primera línia, del cop d’estat del 23-F. Era diputada pel Partit dels Socialistes de Catalunya, un càrrec que va ostentar durant les sis primeres legislatures de la democràcia, del 1976 al 2000. Han passat 40 anys des de l’aixecament del tinent coronel Antonio Tejero, però en conserva molts, de records i anècdotes. I també alguna lliçó. Admet, ja més en un terreny més polític que personal, que últimament té més present aquell esdeveniment, ja que “es parla de manera tan pejorativa del que va ser la Transició”.

Justament la seva condició d’embarassada va fer que li permetessin sortir de l’edifici del Congrés dels Diputats. El moment “més brutal” va ser justament quan abandonava el Congrés, acompanyada de bracet d’un guàrdia civil. A la M-30, com es coneix el passadís que envolta tot l’hemicicle per fora, hi havia tot de gent estirada bocaterrosa que no es movia. “Per què els han matat?!”, va preguntar exaltada. Però res de tot això, per sort: eren escortes, xofers i altra gent armada —els diputats també tenien permís per dur armes— a qui els colpistes estaven desarmant. “Vaig pensar que havien fotut allà una escabetxina”, recorda ara.

Un cop fora, el primer que va fer va ser trucar al rei Joan Carles I, que es disposava a jugar una partida de esquaix quan va esclatar tot. Balletbò no tenia el telèfon del monarca, però el va aconseguir a través de Jordi Pujol. La primera pregunta que li va fer el monarca és si hi havia ferits. Després ja van venir preguntes “de militar”, en paraules de l’exdiputada socialista: “Quants n’hi ha? Com ha pogut sortir? Li han donat l’alto? Ha pogut identificar algú? Quina és la seva graduació?”. Recorda el final de la conversa. “El Rei està al servei dels més alts interessos d’Espanya”, li va dir Joan Carles I en to majestàtic. “I…?”, li va preguntar la parlamentària. “… I de la democràcia”, va respondre. Es va quedar més tranquil·la. No té cap dubte sobre el paper que va jugar el cap de l’Estat aquell dia, malgrat les ombres que encara perduren.

Els anys 80 van ser molt convulsos, tant a nivell econòmic, per la greu crisi, com a nivell polític, per les turbulències de l'avenç del procés autonòmic i els atemptats d'ETA. "La gent se n'oblida, però no paràvem d'anar a funerals", apunta Balletbò. El soroll de sabres es va visualitzar amb llums i taquígrafs aquell dia, amb l'entrada violenta de Tejero i els guàrdies civils que havia reclutat durant les hores prèvies. Però va ser una constant des de la mort del dictador. Aquells anys va haver-hi diverses conspiracions, sobretot militars, però algunes també amb implicacions de civils, des de l'Operació Galàxia (1978) i la temptativa de la Corunya (1985) fins al cas De Meer (1986). Carlos de Meer és el pare de l'avui diputada de Vox Rocío de Meer. Va reunir-se amb Moammar al-Gaddafi per buscar finançament per fer un cop contra Felipe González.

En aquest context tan complicat, on hi havia “molts nervis” per part d’alguns estaments, Anna Balletbò manté que en certa manera l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 81 “va triomfar”. En aquest sentit, la llavors diputada socialista explica que “estàvem en un procés de construcció d’un Estat” i “el que fa el 23-F és posar la ratlla”. Va ser un fins aquí hem arribat. A partir d’aquí, el desenvolupament de l’estat autonòmic va ser molt més lent i limitat. Tot i això, l’exparlamentària ho justifica: “Aquest és un país que ha portat als diccionaris la paraula pronunciament. Però portem 40 anys, eh? És el període més llarg de tranquil·litat que hem tingut”.

El periodista Raimundo Castro, llavors corresponsal d’El Periódico de Catalunya, també era al Congrés dels Diputats aquell 23 de febrer de 1981. De fet, va veure els colpistes abans que els mateixos diputats. S’estava produint la farragosa votació nominal d’investidura, i estava fumant a les portes de l’hemicicle —llavors no calia sortir al pati— amb altres companys redactors. I aleshores va irrompre Tejero, amb el tricorni en una mà i una pistola a l’altra. Abans que als parlamentaris, va dir als periodistes que es tiressin a terra. “Jo, més que espantat, no vaig fer cas. A la meva esquena vaig sentir el tro del tret preventiu que va fer el coronel al sostre”, relata Castro. Després vindria la rèplica dins la sala de sessions.

En aquells primers instants el desgavell era tal que ell ja va començar a fer les seves càbales: “Estava convençut llavors que el cop triomfaria. De fet, vaig intentar calcular quin estadi de futbol estava més a prop del Congrés dels Diputats, si el Santiago Bernabéu o el Calderón. Estava convençut que passaria com a Xile i acabaria en un estadi de futbol”. El dictador Augusto Pinochet va fer servir l’Estadio Nacional, a Santiago de Xile, com a centre de detenció i tortures. Amb la mateixa sensació va marxar de les Corts: “Quan per fi vam sortir, poc abans de les nou de la nit, molts crèiem que el cop havia triomfat. Tejero anava enganyant els seus comandaments dient que tal regió militar s’havia aixecat”. No va ser fins que va arribar a casa que es va tranquil·litzar. Va trucar al seu cap de redacció, Ángel Sánchez, que li va dir que el cop d’estat havia fracassat.

Balletbò: "No hi ha cap militar en actiu que estigui disposat a deixar-se manar per un militar a la reserva"

A diferència de Balletbò, el periodista sí que fa una esmena al relat oficial del 23-F. El Rei no va ser cap heroi; més aviat tot el contrari, hi estava implicat d’una manera o altra. “És el bomber piròman. Ell va provocar l’incendi i després és ell qui apareix com el que ho resol tot”, critica Raimundo Castro. No només això, sinó que, paradoxalment, la seva figura en va sortir reforçada. “El Rei s’havia arribat a plantejar fer un referèndum en sis mesos, però en va sortir enfortit. El 23-F va ser el seu referèndum”, assegura. Assenyala que el fet que Tejero fos el protagonista és un “disbarat”, perquè ja portava dos intents fracassats. “Sembla fins i tot com si haguessin utilitzat Tejero perquè fos un cop d’estat fallit”, reitera.

Posteriorment, Castro va tenir moltes converses amb Adolfo Suárez, a qui el Rei també va col·locar en la seva diana com a objectiu a abatre. I diu que no s’ha investigat prou la implicació dels Estats Units, que també el volia fora del tauler de joc. Les discussions entre el cap de l’Estat i el cap del govern van arribar a pujar molt de to. Tant que, segons el periodista, Suárez li va arribar a dir a Joan Carles I: “A mi m’han votat i a tu no”.

Es podria repetir avui?

Quaranta anys després, el soroll de sabres ha tornat a planar sobre l’ambient. Ja va fer-ho el 2006, amb l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, i ho ha tornat a fer durant els últims mesos. Tot va començar amb una carta d’exmilitars, ja retirats, que s’adreçaven al rei Felip VI perquè actués davant del “govern socialcomunista” de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Aquests mateixos militars a la reserva es pronunciaven en xats de WhatsApp a favor d’”afusellar 26 milions de fills de puta”, en referència als espanyols d'esquerres, independentistes o nacionalistes. La ministra Margarita Robles ho va posar en mans de la Fiscalia i va donar el cas per tancat, assegurant que es tractava d’homes que ja estaven a la reserva. Que les Forces Armades d’avui eren “les del segle XXI”.

Però no només es tracta de militars retirats, com alguns mitjans han revelat durant els últims mesos. Público va publicar el passat desembre xats d'oficials i de sotsoficials en actiu on es justificaven aquelles proclames i s'intercanviaven atacs i acusacions infundades, així com burles i escarni, contra els màxims integrants del govern espanyol. S’hi defensava específicament els alts comandaments que deien desitjar afusellaments massius. També han aparegut gravacions en instal·lacions militars, com les de la Brigada de Paracaigudistes (BRIPAC). Els seus integrants hi apareixien cantant cançons de la División Azul i realitzant salutacions feixistes.

A Anna Balletbò li fan "angúnia" aquesta mena de moviments, "sobretot aquell que deia que havien de morir més de 26 milions, més del 50% de la població". Tot i això, no hi dona cap mena de rellevància. "No em preocupen manifestacions d'aquesta mena. Si ho volguessin fer, estarien fent una altra cosa", subratlla l'exdiputada del PSC al Congrés. Apunta que només són militars retirats i que "no controlen la Brunete", a diferència del 23-F. "No hi ha cap militar en actiu que estigui disposat a deixar-se manar per un militar a la reserva. El poder a l'Exèrcit te'l donen els qui manen", insisteix. Conclou que "de bojos n'hi ha a tot arreu", posant l'exemple de l'assalt al Capitoli dels Estats Units, i que Espanya és "una democràcia consolidada del tot".

Castro: "El primer que fa Narcís Serra és pactar una cúpula de l’Opus Dei, que s’encarrega dels nomenaments"

Raimundo Castro no ho veu possible més que res pel context internacional. “Seria impensable per a la Unió Europea i l’OTAN. Era pensable amb Trump, però ara no”, assegura l’excorresponsal d’El Periódico de Catalunya a Madrid. Tampoc en cas que s’avanci en la resolució del conflicte polític català, que està convençut que acabarà a les urnes: “Si donen un cop d’estat per a aturar un referèndum com el del Quebec, surt tota la Unió Europea tancant files”.

Ara bé, Castro lamenta que no es va fer cap mena de neteja de les forces armades, sinó més aviat tot el contrari. “Immediatament després del 23-F, com que no es desmunta res, els coronels es posen a preparar un altre cop d’estat, el del 27-O del 82”, posa d’exemple. “Per calmar-los, el primer que fa Narcís Serra és pactar una cúpula de l’Opus Dei, que s’encarrega dels nomenaments, que són els generals d’ara”, explica. La manera de parar-los els peus és “promocionar-los”. I també enviar-los a missions a l’estranger “perquè els seus amics europeus els diguin que és impossible un cop d’Estat” a Espanya. I “de aquellos polvos, estos lodos”, lamenta el periodista. L’actual jerarquia militar ve d’allà mateix. Només es cola alguna ànima lliure, com l’ex-JEMAD Julio Rodríguez, avui cap de gabinet de Pablo Iglesias.

Incorporem una tercera veu en aquest debat. Ell no va estar present al Congrés dels Diputats, perquè amb prou feines tenia quatre anys, però el 23-F sempre ha estat present en la seva trajectòria. Es tracta de l’extinent Luis Gonzalo Segura, que va ser expulsat de l’exèrcit espanyol per denunciar la corrupció que hi havia dins les forces armades. Coneix de primera mà el que hi ha avui a les files castrenses, i no és per tirar coets. Més aviat tot el contrari: ha arribat a la conclusió que no es va fer neteja i que tots els gestos han estat de cara a la galeria, sense que baixi l’hegemonia ultradretana i filocolpista. Ho ha vist amb els seus propis ulls.

L’exmilitar expulsat recorda una escena d’aquells anys, de la Transició, quan el president Adolfo Suárez, un cop desarticulat el cop d’estat de Tejero, va plantejar revertir la seva dimissió “amb la condició de fer una neteja a les forces armades” d’aquells elements amenaçadors. Però res de tot això no va passar “perquè Joan Carles no estava per a aquesta tasca”. Des de llavors, lamenta quatre dècades més tard, mai no s’han depurat les seves files dels romanents feixistes i colpistes. I no s’ha fet perquè a la dreta política no li ha interessat. “Ells els sacsegen i després marquen i tutelen la política i estableixen els límits d’aquesta", assegura. I insisteix: “Totes aquestes cartes, manifestos i xats són una participació política de l’exèrcit molt nítida”. L'auge i els discursos de Vox han estat part del seu carburant.

Segura: "Totes aquestes cartes, manifestos i xats són una participació política de l’exèrcit molt nítida"

Es podria repetir avui? Luis Gonzalo assegura que ara mateix, a curt termini, no és factible. Com a molt “algun moviment incontrolat” que fins i tot permetria a Felip VI construir un símbol com el del seu pare. No obstant això, assenyala un element que considera rellevant: “En el xat insisteixen molt que no es podia perpetrar un cop d’estat perquè no seria ben vist ni a Espanya ni a Europa”. Això significa, a parer seu, “que tenim unes forces armades colpistes, que estarien disposades a un cop d’estat si trobessin una base d’acceptació per fer-ho”. I avisa en aquest sentit: “Les conjuntures canvien relativament ràpid. Potser en deu anys tenim un escenari d’una Europa partida, amb molts governs d’extrema dreta. Això podria fer canviar el paradigma”.

Quina lliçó en podem extreure, 40 anys després? “Tristament, que continuem sota el jou de les armes”, adverteix l’extinent Segura. Avisa que no s’ha enfrontat el problema de la presència de l’extrema dreta a l’exèrcit i que això és una “amenaça seriosa” per a catalans, bascos i la resta d’espanyols d’esquerres. “Tenim una pistola que ens apunta i continuem jugant a la ruleta russa”, lamenta l’exmilitar. I conclou: “Les circumstàncies poden canviar. És un problema al qual hem de fer front. I fins que no ho fem, no podrem tenir un entorn més democràtic”. L’assalt al Capitoli dels Estats Units és un avís a navegants.