Un escenari diferent, però amb poques cares noves. Aquesta és la idea que plana sobre les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig després que les diferents candidatures hagin proclamat el seu cap de llista i, per tant, la persona que han escollit per postular-la a la presidència de la Generalitat. La convocatòria de comicis anticipats, que es va produir després que el Govern no aconseguís aprovar els pressupostos per la negativa dels comuns, ha posat fi a la legislatura més llarga des del 2010. En aquests darrers tres anys, el panorama s’ha transformat. El PSC ha estat primera força en les catalanes de 2021, les municipals de 2023 i les espanyoles a Catalunya, els presos van ser indultats, la majoria independentista s’ha esberlat —primer, amb la CUP prenent distància de l’executiu de Pere Aragonès i, després, amb la sortida de Junts— i els socialistes han votat dos pressupostos d’un Govern independentista o, per exemple, la clau de la governabilitat espanyola passa per Catalunya amb una llei d’amnistia en tràmit. Tot plegat apunta a un horitzó electoral que pot ser molt diferent del de 2021, un efecte que no es nota en els ‘presidenciables’.
Dels vuit grups parlamentaris que van obtenir representació després dels comicis del 14 de febrer de 2021, només un d’ells canvia el seu cap de cartell per la demarcació de Barcelona: és el cas de la CUP, que ha situat com a número u a Laia Estrada. Tot i això, convé destacar que Estrada ja va ser la cap de llista dels anticapitalistes per la demarcació de Tarragona l’any 2021. D’altra banda, el president a l’exili, Carles Puigdemont, capitaneja per tercera vegada la candidatura de Junts —ara, sota la marca de Junts+ Puigdemont per Catalunya—. Sobre aquest fet, Puigdemont va liderar de manera simbòlica la darrera candidatura dels juntaires, ja que la candidata efectiva va ser Laura Borràs. En aquesta ocasió, però, el qui és eurodiputat ha situat com a objectiu la seva restitució al capdavant de la Generalitat i va apuntar al seu retorn “definitiu” de l’exili si té una majoria per presentar-se a una investidura, encara que els jutges no apliquin l’amnistia (que ja hauria d’estar en vigor aleshores). A més d’ell, doncs, Salvador Illa (PSC), Pere Aragonès (Esquerra Republicana), Ignacio Garriga (Vox), Jéssica Albiach (comuns), Carlos Carrizosa (Ciutadans) i Alejandro Fernández (Partit Popular) repeteixen com a caps de cartell de les seves formacions.
D’aquesta manera, aquesta convocatòria electoral es converteix en una de les tres en què menys canvis de candidats hi ha hagut. Els altres precedents es remunten al 1995, quan Jordi Pujol (CiU), Aleix Vidal-Quadras (PP), Rafael Ribó (ICV) i Àngel Colom (ERC) van mantenir-se com a caps de llista, a excepció de Quim Nadal (PSC), que substituïa Raimon Obiols. L’altre és del 2006, amb Artur Mas (CiU), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), Josep Piqué (PP) i Joan Saura (ICV) com a ‘repetidors’, i amb José Montilla (PSC) com a única novetat —reemplaçava Pasqual Maragall—.
Salvador Illa, a per una segona victòria a Catalunya
Les casualitats van fer que Aragonès decidís avançar les eleccions la mateixa setmana en què el PSC celebrava el seu congrés, al qual va ratificar el lideratge de Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966) i, de retruc, la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. L’actual cap de l’oposició, llicenciat en Filosofia, compta amb una dilatada trajectòria política, que va iniciar al seu municipi com a regidor (1987-2005) i alcalde (1995-2005). Entre el 2005 i 2009, va ser director general de Gestió d’Infraestructures de la Generalitat amb els dos governs tripartits. A escala orgànica, el seu ascens va començar l’any 2016, quan va ser nomenat secretari d’Organització del partit, càrrec que va tenir fins al desembre de 2021, moment en què va fer el salt a primer secretari dels socialistes a Catalunya. La seva primera vegada al capdavant de la llista del PSC per al Parlament es va forjar poques setmanes abans de les eleccions: aprofitant l’ensorrament de Ciutadans i la seva popularitat com a ministre de Sanitat —la crisi del coronavirus va coincidir amb l'etapa al govern espanyol, de gener de 2020 al mateix mes de 2021—, el socialisme català va optar per ell com a substitut de Miquel Iceta a finals de desembre de 2020. Illa aconseguia la primera posició (23% dels vots i 33 diputats), una plaça que el PSC no ocupava des del 2003, quan Maragall va guanyar les eleccions en vots però no en escons.
Tot i la victòria, Illa no va poder sumar cap majoria per ser president de la Generalitat, objectiu amb el qual ara parteix per al 12 de maig. Les primeres enquestes el mantenen al capdavant de la cursa electoral, a l’espera que els termòmetres demoscòpics acabin de calibrar l’efecte Puigdemont. Com a cap de l’oposició, s’ha mostrat obert a arribar a acords tant amb el Govern d’Esquerra Republicana —de fet, li ha votat dos pressupostos— com amb Junts per Catalunya en qüestions sectorials. Amb ell com a cap de files del grup parlamentari, la veda per pactar amb els partits independentistes s’ha aixecat, tot i que insistiran al llarg de la campanya en la necessitat de “girar full” perquè “la Catalunya del 2024 no és la del 2017”.
Pere Aragonès busca un grup parlamentari més ampli per seguir al Govern
Esquerra Republicana arriba a les eleccions ostentant la presidència de la Generalitat i el Govern en solitari. Malgrat estar en minoria des de l’octubre de 2022 —tenint 33 diputats de 135—, Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) insistia en què volia esgotar la legislatura, però la caiguda del projecte de pressupostos de 2024 va fer que a Palau guanyés força l’escenari d’un avançament electoral. Entre les raons que els convencien, un PSC que podria arribar desgastat per l’amnistia i el cas Koldo i un Junts que —fins aquell moment— no tenia candidat. Alhora, les males perspectives amb la sequera en els propers mesos també motivaven aquesta decisió. Aragonès, president des del maig de 2021, va començar la seva militància el 1998 al Jovent Republicà. En el pla institucional, el seu primer càrrec va ser com a diputat al Parlament de Catalunya (2006-2015 i, de nou, a partir de 2021), tasca que va compaginar durant uns anys amb l’acta de regidor a l’ajuntament de Pineda de Mar (2011-2018).
La primera incursió al Govern del llicenciat en Dret va ser com a mà dreta d’Oriol Junqueras, sent el responsable de la secretaria d’Economia i Hisenda (2016-2018). Amb l’empresonament de Junqueras i el nou Govern de Quim Torra, Aragonès es va convertir en vicepresident de l’executiu i responsable d’Economia i Hisenda. A més, des del setembre de 2020 va assumir les funcions de president per la inhabilitació de Torra. Dins d’ERC, es va convertir en coordinador nacional el 2019. El 14 de febrer de 2021 es va estrenar com a cap de llista i va quedar segon amb el 21,3% dels vots, empatat a escons amb el PSC. Junts i la CUP li van donar suport per ser president, suports que ha perdut al llarg de la legislatura. Per als republicans, aquestes eleccions van de triar entre els “responsables” o “irresponsables” —amb la mirada posada a Junts i els comuns per no aprovar els comptes— i per evitar tenir un “delegat de la Moncloa”, en referència al PSC. De nou, Aragonès farà tàndem amb Laura Vilagrà com a número 2; i a la resta de demarcacions repeteixen Marta Vilalta (Lleida) i Raquel Sans (Tarragona), mentre que la novetat és a Girona amb Laia Cañigueral.
Carles Puigdemont es fixa la “restitució i el retorn” com a objectiu amb una plataforma que va més enllà de Junts
Per tercera vegada, el president a l’exili, Carles Puigdemont (Amer, 1962), serà el número u de l’espai de Junts per Catalunya —amb el matís que l’any 2021 no era el candidat efectiu, sinó que ho era Laura Borràs, i la candidatura va quedar tercera amb el 20,1% dels suports i 32 escons—. Fa més de sis anys i mig que l’eurodiputat (ho és des del 2019) està exiliat i Puigdemont ha fet el pas per buscar la seva “restitució” al capdavant de la Generalitat. En una conferència a Elna el dijous passat, el president a l’exili anunciava que tornarà a Catalunya per a un ple d’investidura (si té la majoria necessària) i que ho farà encara que els jutges no apliquin la llei d’amnistia. Periodista de professió, Carles Puigdemont es va estrenar en la política institucional l’any 2006 al Parlament com a diputat (responsabilitat que va tenir fins a l’any 2018) i el 2007 també va assumir l’acta de regidor de l’ajuntament de Girona, consistori que va liderar entre el 2011 i 2016. Puigdemont va deixar l’alcaldia per ser el 130è president de la Generalitat, mandat durant el qual es va impulsar el referèndum de l’1 d’octubre.
Ja des de l’exili, el president va concórrer als comicis que Rajoy va convocar amb l’aplicació de l’article 155 i ho va fer amb un nom que anava més enllà del PDeCAT, Junts per Catalunya. Més endavant, va convertir aquesta marca en un partit, del qual n’ha estat president (2020-2022). Ara, Puigdemont situa sobre l’horitzó la necessitat de refer la unitat independentista per “reprendre la feina que va quedar a mitges” l’octubre de 2017. Per aconseguir-ho, el president a l’exili sosté que cal articular una candidatura que vagi més enllà de les fronteres de Junts, fet que es nota amb la marca electoral —Junts+ Puigdemont per Catalunya— i que ha buscat amb l’Acord del Vernet (amb el suport de partits com Demòcrates, Moviment d’Esquerres, Reagrupament o Estat Català). El polític gironí defensa un projecte de govern en què “no se surti renunciat de casa o no s’autoimposi límits a les seves ambicions”. El que sí que ha renovat Junts són els lideratges de Girona, Tarragona i Lleida, on els caps de llista seran Salvador Vergés, Mònica Sales i Jeannine Abella. El 6 d’abril, el partit aprovarà en un consell nacional les llistes, on Puigdemont busca incorporar independents i on noms com el de Josep Rull poden estar en llocs de sortida.
Vox manté a Ignacio Garriga i pugna per evitar el ‘sorpasso’ del PP
L’aterrada de Vox al Parlament de Catalunya es va produir amb les eleccions del passat 14 de febrer de 2021. L’ascens a escala estatal, on van aconseguir situar-se com a tercera força del Congrés amb 52 parlamentaris, també es va expandir a altres punts de l’Estat i a Catalunya. En aquest sentit, l’extrema dreta va optar per situar una de les que ja era de les seves cares més visibles, la d’Ignacio Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1987), com a presidenciable. Per consolidar el seu lideratge, es va ocupar de presentar i intervenir durant la moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez l’octubre de 2020, només quatre mesos abans de les eleccions catalanes. Garriga va aconseguir situar el partit (7,7% de les paperetes i 11 actes) per davant de Ciutadans i el PP, una fita que els agradaria mantenir enguany.
Garriga, odontòleg de professió, es va afiliar al PP l’any 2005, però va acabar sortint-hi el 2010 i va ingressar al partit de Santiago Abascal el 2014. Va ser diputat al Congrés entre el 2019 i 2021, any en què va debutar al Parlament de Catalunya. Dins de la seva formació, és un dels pesos pesants, atès que n’és el secretari general des de l’octubre de 2022 i també vicepresident des del gener d’enguany. Novament, el discurs antiimmigració i contra l’amnistia centraran la campanya i els atacs a un PP “covard” es doblaran.
Laia Estrada, la renovació de la CUP a Barcelona que competeix amb els comuns per la posició contra el Hard Rock
Tal com ve sent habitual, la CUP ha decidit renovar a la seva cap de llista per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat el canvi dels estatuts per permetre que els seus càrrecs puguin estar dues legislatures a la cambra catalana, els anticapitalistes sempre han presentat un candidat a la presidència de la Generalitat diferent: David Fernàndez (2012), Antonio Baños (2015), Carles Riera (2017), Dolors Sabater (2021) i, ara, Laia Estrada (Tarragona, 1982). Aquest nomenament, però, ha hagut de passar per un procés de primàries entre Estrada i Laure Vega, que serà la número 2 de la tarragonina. Militant d’Endavant, Estrada busca remuntar les expectatives dels cupaires, que podrien estar per sota dels números de 2021 —6,7% i nou diputats—.
Llicenciada en Ciències Ambientals, Laia Estrada ha estat regidora de l’ajuntament de Tarragona entre el 2015 i 2021. D’aquesta etapa, destaca que va destapar el cas Inipro, trama en què va quedar imputat l’exalcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros. L’any 2021 va arribar al Parlament després d’encapçalar la llista dels anticapitalistes per Tarragona. La seva elecció es produeix en un moment en què el Hard Rock ha estat un element clau per a entendre la trencadissa pels pressupostos: els comuns reclamen aturar aquest projecte i això els va portar al ‘no’. Els cupaires també són contraris al Hard Rock i Estrada busca representar el vot ecologista en la lluita contra el projecte. Més enllà d’ella, els altres tres caps de cartell seran Dani Cornellà (Girona), Sergi Saladié (Tarragona) i Bernat Lavaquiol (Lleida).
Jéssica Albiach aspira a fer que els comuns condicionin un Govern “progressista”
Després de tombar els pressupostos amb el torcebraç del Hard Rock, els comuns es presenten a la convocatòria electoral amb l’objectiu de poder formar part d’un Govern “progressista” que faci canviar a una ERC “que no se n'ha sortit” i a un PSC que “aposta per polítiques obsoletes”. Hi mantindran al capdavant a Jéssica Albiach (València, 1979), que el passat 2021 va aplegar un 6,9% dels vots i vuit parlamentaris. Albiach és periodista de professió i l’any 2014 es va afiliar a Podem. El 2015, dins de la plataforma Catalunya Sí que es Pot, va aconseguir acta de diputada. Immediatament, es va convertir en una de les veus més destacades de la confluència i el 2016 va ser nomenada coordinadora nacional de Catalunya En Comú. El desembre de 2023 va deixar la seva militància a Podem.
El ‘tiquet’ dels comuns a Barcelona compta amb els fitxatges de Lluís Mijoler (alcalde del Prat de Llobregat i contrari a l’ampliació de l’aeroport del Prat) i l’independent Andrés García Berrio (advocat i activista en defensa dels drets humans). Pel que fa a la resta de demarcacions, hi haurà canvis a Girona —on el número u és Eloi Badia, exregidor de l’ajuntament de Barcelona i, ara, diputat al Congrés—, a Tarragona —Yolanda López, exdirigent de Podem, liderarà el tiquet electoral— i a Lleida —la cap de files serà Elena Ferre—. La incògnita és si els comuns reeditaran l’aliança amb Podem, unes opcions que semblen força remotes.
L’última opció de Ciutadans per sobreviure, amb Carlos Carrizosa com a candidat
Ciutadans es juga la seva supervivència a les eleccions catalanes i europees. El partit taronja només conserva representació al Parlament de Catalunya i a l’Eurocambra, i les enquestes apunten a la seva desaparició d’ambdues cambres legislatives. En un primer moment, la formació defensava una candidatura “constitucionalista” amb el PP, però els populars volien una integració i no tocar les seves sigles, motiu que van impedir una entesa i que va evidenciar les diferències entre la direcció de Cs a Madrid (el seu secretari general, Adrián Vázquez, ha plegat) i la de Barcelona. Finalment, els taronges es presentaran en solitari amb Carlos Carrizosa (Barcelona, 1964) com a candidat. Qui ja ha comunicat que no formarà part de la llista és Anna Grau, que deixa la política.
Bona part dels votants de Ciutadans aniran, segons les enquestes, al PP. És per això que Carrizosa està centrant els seus primers missatges de campanya en atacar els populars. Segons el dirigent taronja, el partit d’Alberto Núñez Feijóo pretén “emmotllar-se al catalanisme” i no vol fer “oposició” a Junts perquè “en un futur els pot votar per accedir a la Moncloa”. L’advocat de professió ha carregat amb contundència contra Alejandro Fernández i el considera un “candidat marioneta i titella de Feijóo”.
El PP vol recuperar impuls electoral a Catalunya i manté Alejandro Fernández
Un “part delicat”. Així és com va descriure aquest dimecres Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) la gestió del PP per triar-lo de nou com a candidat a la presidència de la Generalitat. Després d’aconseguir els pitjors resultats de la història dels populars a Catalunya (3,8% i tres escons), Alberto Núñez Feijóo volia renovar el cap de llista per a uns comicis on la seva formació pot quintuplicar la seva presència a la cambra catalana, segons les enquestes. Dolors Montserrat, Manu Reyes, Daniel Sirera o fins i tot Nacho Martín Blanco són alguns dels noms interns que havien estat al damunt de la taula per ser el número u al Parlament. Però en el pols s’ha acabat imposant Fernández. Regidor de l’ajuntament de Tarragona entre 2003 i 2016, el llicenciat en Ciències Polítiques va passar abans pel Congrés dels Diputats (2011-2015) abans d’aterrar al Parlament, on té acta des del 2015. En l'àmbit orgànic, és el president del PP català des del novembre de 2018, un lideratge qüestionat per alguns dirigents i que fa temps que està en un procés de renovació que Génova no acaba d’activar.
Els populars surten a l’arena electoral amb una doble consigna: “Acabar amb el procés i el sanchisme”. La candidatura d’Alejandro Fernández buscarà “aglutinar el vot constitucionalista” i desmarcar el PSC d’aquest constitucionalisme arreplegant suports que els d’Illa tenien. Entre els motius que els fan pensar que ho poden aconseguir, que el 30% dels votants del PSC són contraris a la llei d’amnistia, segons el CEO. Tot i que queden 42 dies per a les eleccions, les sis setmanes que ara venen seran ja de campanya permanent.