El 28 de juliol de 2010 el Parlament de Catalunya prenia una de les decisions que més rebombori ha provocat dins i fora de l’Estat: l’abolició de les curses de braus. Amb la prohibició, es posava fi a segles de tradició, a més de renegar -intencionadament o no- d’una de les principals senyes d’identitat d’Espanya al món, el toreig, d’aquí l'interès que va despertar per part dels mitjans estrangers.
Poc després de l'abolició, el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, el qual, al costat de la declaració de les curses de braus com a Patrimoni Cultural l’any 2013, han dut aquest dimecres el Tribunal Constitucional a anul·lar la prohibició dels toros a Catalunya.
Una llarga lluita
El dia de l'abolició al Parlament, el 28 de juliol de fa sis anys, ja només quedava una plaça en actiu a Catalunya, la Monumental de Barcelona, a més d’haver-se declarat antitaurines fins a 71 ciutats catalanes.
El camí recorregut fins a aquella situació, però, no havia estat curt. La primera població catalana en declarar-se contrària a la tauromàquia va ser Tossa de Mar, l’any 1989, mentre que ciutats que havien tingut places de braus en funcionament, com ara Girona, Figueres o Tarragona, havien anat abandonant a poc a poc la tradició. També la capital, Barcelona, que va arribar a tenir tres places, però que només una, la Monumental, havia arribat al nou segle en funcionament.
Així, la Plataforma Prou! va promoure una Iniciativa Legislatura Popular (ILP) amb l’objectiu d’abolir les curses, i la Mesa del Parlament va acceptar-ne la presa en consideració el novembre del 2008. Els antitaurins necessitaven acreditar 50.000 firmes de persones empadronades a Catalunya en 120 dies. Ho van fer, i de sobres: en acabar el termini, havien més que triplicat el límit, fins arribar a les 180.169 signatures.
La qüestió va traspassar la política, i va fer posicionar personalitats d’altres àmbits. A favor de la prohibició hi havia persones com la periodista Pilar Rahola, el cantant Gerard Quintana, l’actor Bruno Oro, o el filòsof i actual eurodiputat d’ERC, Josep Maria Terricabras. Fins i tot personatges estrangers, com l’actriu Pamela Anderson, es van sumar a la causa.
En contra de l’abolició, hi havia actors com Carles Flavià, periodistes com Jordi Évole o Mercedes Milá, a més d’intel·lectuals de l’entorn de Ciutadans com el director teatral Albert Boadella, o l’escriptor Félix de Azúa.
Amb tot, el desembre de 2009, la ILP es va acabar admetent a tràmit: la prohibició dels toros a Catalunya ja tenia mig camí fet.
Imatge: EFE
La votació més esperada
Després que una trentena d’intel·lectuals van comparèixer al Parlament -a petició dels grups- per defensar les seves posicions a favor o en contra de l’abolició, va arribar el dia clau: la votació.
En un caldejat debat en què els proabolicionistes, especialment CiU i ERC, van voler deixar clar que la seva posició no era per rebuig a allò espanyol, sinó a favor de l’animal; els contraris, PP i C’s, van voler insistir que les qüestions identitàries sí que hi tenien un pes predominant. ICV-EUiA es va oposar a la crueltat de la tradició, mentre que el PSC va voler incidir en el significat negatiu del mot "prohibir".
Finalment, la votació va tirar endavant amb un resultat ajustat: 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions. ERC i ICV hi van votar a favor; PP i C's, en contra; i CiU i PSC van donar llibertat de vot als seus diputats. La majoria dels nacionalistes van optar per la prohibició, mentre que gran part dels socialistes es van mostrar a favor de les corrides.
Així, la prohibició de la tauromàquia a Catalunya era ja una realitat, i calia esperar a que entrés en vigor a l’1 de gener de 2012.
La Monumental, tancada
Les reaccions a l’abolició d’una de les històriques tradicions espanyoles van ser immediates. El llavors govern Zapatero va afirmar que “respectem però no compartim la prohibició”. Res comparat amb les declaracions del Partit Popular, des del qual, entre d'altres afirmacions, es va arribar a dir que era "una venjança per l'èxit de la selecció nacional", que havia guanyat el mundial aquell estiu, en paraules de Jaime Mayor Oreja.
Així, poc després de la prohibició, el grup del PP al Senat, en aquell moment liderat per l’actual president de la cambra, Pío García Escudero, va presentar un recurs d’inconstitucionalitat que ha hagut d’esperar 6 anys per a ser contestat -i correspost- pel Tribunal Constitucional.
Aquell recurs es basava en una “invasió de competències” per part del Parlament de Catalunya, i això mateix ha confirmat ara el TC amb 8 vots a favor, 3 en contra i 1 vot particular. El tribunal afirma, entre d’altres qüestions, que l’article 2 de la llei catalana “envaeix la competència de l’Estat” pel fet que considera el toros festa, patrimoni cultural. I és que ha plogut molt en aquests 6 anys, i durant la passada legislatura de govern popular, en concret l’any 2013, es va declarar la tauromàquia com això mateix, com a Patrimoni Cultural de l’Estat, cosa que facilitava el recurs.
La supremacia de l’Estat apareix en d’altres punts del document del TC, que conclou que la Constitució estableix que és l'Estat qui té competència "exclusiva" per regular "les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels seus drets".
Imatge: EFE
Entrada en territori desconegut
Amb l’anul·lació de la prohibició de les curses de braus, Catalunya entra ara en un territori desconegut, que obre la porta a què puguem tornar a veure corrides a la Monumental de Barcelona. L’útima, per cert, va ser durant les festes de la Mercè de 2011, quan el famós torero José Tomás va omplir l'última plaça catalana per darrer cop.
No sembla que la tornada de les corrides sigui fàcil, ja que el Govern català va assegurar fa uns dies que deixaria "sense efectes pràctics" una possible sentència del TC, que finalment ha acabat arribant. "No volem un país on es mati i es faci patir els animals", va assenyalar la consellera de la Presidència i portaveu del Govern Neus Munté.
Amb tot, la sentència del TC, si bé finalment no acaba aconseguint que les corrides tornin de facto a Catalunya -que està per veure- sí és un cop de timó -i blindatge- de la “Fiesta Nacional”, ara que d’altres comunitats com Balears o Galícia han posat sobre la taula la possible abolició. Tot plegat, sense oblidar que Canàries ja va prohibir els toros fa un quart de segle, això sí, sense gaire o gens de problemes.