El primer dia que Quim Torra va entrar com a president al Palau de la Generalitat duia al cap tres peticions molt concretes. Aquell mateix primer dia va demanar pujar al campanar del Palau per comprovar les inscripcions de la campana. La campana en qüestió data del 1760, amb posterioritat al Decret de Nova Planta, aleshores la Diputació del General s'havia convertit en seu de l'Audiència. "Aquell campaner a qui li encarrega l'Audiència fer la campana, hi va posar la inscripció de l'Audiència, però, al darrere, l'home hi posa la creu de Sant Jordi. És com dir: encara no ens han derrotat", explica Torra.
Després de comprovar el gest de desobediència ―versió segle XVIII― del campaner, Torra aquell mateix primer dia va voler saber com se surt al balcó de la Generalitat, el mateix balcó des d'on Francesc Macià va proclamar la República catalana l'any 31 i on el 6 d'octubre del 34 Lluís Companys va proclamar l'Estat català. Va voler veure'l i saber qui té les claus, segons explica ell mateix amb ironia i somriure sorneguer recordant la sorpresa de l'ordenança interpel·lat per la curiosa consulta.
La tercera petició del president va ser conèixer els famosos passadissos que se suposa que obren una sortida del Palau pel subsòl. Torra va poder constatar que aquests espais es dediquen ara mateix a feines tan prosaiques com acollir el cablejat i que, a més, les sortides estan tapiades.
Un cop assolits els tres primers objectius i satisfeta la curiositat, els dos mesos com a president han permès a Torra, un apassionat de la història, recórrer gairebé tots els racons del Palau, des del terrat fins a la darrera de les dependències de l'edifici gòtic, i fer-ho, a més, d'una manera que no s'hauria imaginat, com a màxim responsable de l'Executiu. Aquest dimarts, el president ha mostrat a El Nacional alguns d'aquests espais que ha acabat convertint en l'escenari quotidià de la seva presidència.
Després de la polèmica sobre si ocupava o no el despatx de Carles Puigdemont, el president ha instal·lat el seu espai de treball a l'ala dreta del pati dels Tarongers. Aquesta decisió ha permès que els seus col·laboradors més propers estiguin al seu voltant. Just al costat del seu despatx, està el del cap de gabinet, Josep Rius, que ja ho era amb Puigdemont. A l'altre costat, el coordinador de gestió de la informació, el periodista Pere Cardús, una de les primeres persones que va decidir fitxar en ser nomenat. També va incorporar al seu equip durant els primers dies una periodista experta en informació política, Anna Figuera, com a cap de comunicació; i va deixar la coordinadora de polítiques internacionals en mans de l'historiador Josep Lluís Alay ―que acompanyava Puigdemont quan va ser detingut a Neumünster i que aquest divendres ha passat a ser el responsable de la seva oficina d'expresident a Barcelona―. Tots ells han construït l'habitual pinyol, el nucli dur de màxima confiança del president. Davant del despatx, rere una gran paret de vidre, està la secretària del president, Anna Gutiérrez, que també ho va ser amb Puigdemont.
Des que va assumir la presidència, els fronts que té oberts no fan més que multiplicar-se ―el darrer les crítiques dels CDR després de la reunió amb el president espanyol, Pedro Sánchez―. Si l'oposició es va acarnissar contra el president des del minut zero en què van començar a aflorar velles piulades i articles, Torra s'ha trobat igualment lidiant amb els socis d'Esquerra ―amb qui la relació al Parlament no ha tornat a recuperar la confiança des que el 30 de gener el president Roger Torrent va suspendre el ple d'investidura de Puigdemont― però també amb les desconfiances d'un PDeCAT que es debat entre lluites internes i un pols permanent amb JxCat del qual comencen a saltar espurnes.
És amb ells amb qui es reuneix "quan es vol mirar al mirall", segons paraules d'un dels seus col·laboradors més estrets. Tots ells formen part també del nucli més fidel a Puigdemont, són els qui es van oposar fins al darrer moment a renunciar a la seva restitució. I segueixen oponsant-s'hi. A la porta del despatx que compartien al Parlament, els membres de la War Room hi van penjar una imatge de Winston Churchill amb el Never surrender, el no ens rendirem mai, que el primer ministre britànic va pronunciar el juny de 1940 a la Cambra dels Comuns.
Per circumstàncies de les seves actuals responsabilitats al Govern i al Parlament, tots ells van acompanyar Torra en el viatge oficial a Washington els darrers dies de juny i eren amb ell quan es va produir l'episodi de màxima tensió amb l'ambaixador espanyol, Pedro Morenés.
Dins del Govern, la consellera de Presidència, Elsa Artadi, és la persona de màxima confiança del president, les reunions de tots dos són diàries i el contacte constant. Els dimarts, tots dos esmorzen abans de la reunió del Consell Executiu i despatxen amb el secretari de Govern, Víctor Cullell, abans d'acudir a la trobada del gabinet.
Per facilitar les relacions amb ERC, el president ha establert un canal de diàleg fluid amb el vicepresident Pere Aragonès. Les circumstàncies han ajuntat dues persones de tracte cordial, la qual cosa facilita el dia a dia, tot i que no amaga les dificultats de fons que apareixen constantment com, per exemple, amb motiu de la carta als militants del president d'ERC, Oriol Junqueras, durant la conferència nacional del partit republicà el passat 30 de juny on advertia contra els "nacionalismes excloents".
El president i el vicepresident dinen cada dimarts a la Casa dels Canonges, si no tenen cap compromís d'agenda que els ho impedeix. No ho fan sols, però. Amb ells acostumen a compartir la cita la consellera de Presidència i la de Justícia, Esther Capella.
La presència de Carles Puigdemont és intensa al Palau malgrat la distància i la dificultat ―i les crítiques que ha provocat―. Això no obstant, el fet que Puigdemont no s'hagi pogut traslladar a Waterloo, pendent de la resolució de la justícia alemanya que s'ha conegut aquest dimecres, ha impedit posar encara en marxa el Consell de la República, la qual cosa ha dificultat la situació i ha enterbolit el repartiment de papers. És el mateix Torra, però, qui s'encarrega de recordar a cada oportunitat les circumstàncies excepcionals que l'han portat a la presidència, i qui reivindica el paper de Puigdemont.
De fet, durant aquests dos mesos el president ha dedicat part de la seva agenda a visitar presos i exiliats amb viatges, des de l'endemà mateix de prendre possessió, a Berlín, Brussel·les i Escòcia ―on també ha visitat la primera ministra, Nicola Sturgeon―, així com a Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco i ara a Lledoners i Puig de les Basses.
Això no li ha impedit disposar de temps de tancar el capitol referent a les relacions amb la Casa Reial. Ho ha fet d'un cop de porta, que ha segellat l'esquinçament de les relacions amb Felip VI arran del discurs que va pronunciar dos dies després de l'1-O. El teló de fons va ser una tempestuosa inauguració dels Jocs del Mediterrani, en què prèviament va anunciar que el Govern no convidarà el rei Felip VI als actes del Govern i que no participarà en actes convocats pel monarca.
L'entorn del president és conscient que el fet de no disposar encara d'un full de ruta està complicant l'explicació de la seva gestió. Per aquesta raó, la conferència que Torra té previst de pronunciar el mes de setembre s'ha convertit en una fita clau en el calendari. També la propera reunió que s'hauria de celebrar a partir de setembre amb el president Sánchez, per a la qual Torra reclama, aquest cop sí, resultats concrets ―"la següent sí que haurà d'anar més enllà", avisa en declaracions a El Nacional―; i la commemoració de l'1-O, que quedarà a partir d'ara institucionalitzada com una nova data del calendari polític català. També per a la tardor arribarà la convenció que haurà de posar en marxa el moviment polític que impulsa amb Puigdemont per donar continuïtat a la candidatura transversal de JxCat.
Aquests dos mesos han servit a Torra per assumir amb tota la seva contundència l'extraordinària complexitat de l'escenari polític a què s'enfronta; per constatar fins a quin punt escenes de la vida quotidiana poden quedar de sobte relligades amb la complexitat d'un paper de president del qual no es pot desempallegar en cap moment; i per descobrir com poden resultar d'explosives declaracions que en altres moments haurien passat sense pena ni glòria. I, a més, han servit perquè un president apassionat per la història s'hagi permès recórrer tots els racons del Palau.