“És que m’estaven matant!”. El relat del Carles García Soler és duríssim. L’any 72, en plena dictadura, va ser delatat com a impulsor i integrant de l’organització armada Front d’Alliberament de Catalunya (FAC), que atemptava contra institucions properes al règim però procurant no deixar morts. La policia el va venir a buscar i va començar un llarg periple. No és Ovidi Montllor, però sí que el va portar a ser un dels protagonistes reals de la cinematogràfica fuga de Segòvia. Abans, però, va passar per Via Laietana 43. I en va sortir “completament destrossat”, segons relata: “El meu estat físic era tan, tan, tan fotut que el director de la Model, en persona, em va veure i va dir que jo en aquelles condicions no hi entrava. Va haver d’intervenir-hi per telèfon el governador civil i hi vaig acabar entrant. Estava completament destrossat, físicament trencat per tot arreu”.
Què va passar-li allà dins? Tan sols arribar a la Prefectura, explica Carles García Soler, el van ficar d'una empenta dins d'una habitació, encerclat per una dotzena de policies que li van fer "la roda". I no es va quedar en això: "A partir d'aquí van ser 72 hores de tortures sense parar. El més bèstia que et puguis imaginar. Em van fer el quiròfan (lligar-lo en un llit i aplicar-li cops o descàrregues), la cigonya (aparell de ferro que et subjecta per coll, mans i turmell, una posició incòmoda que provoca rampes als músculs rectals i abdominals)... I quan perdia el coneixement em penjaven amb les esposes d'un ganxo fins que em despertava". Enmig també va haver-hi una visita al despatx del comissari Pedro Polo, vestit amb camisa falangista, veient que no deixava anar res. García Soler recorda les seves paraules: "Estos bestias que hay aquí fuera te van a matar. O sea que tú mismo. O cuentas algo o acaban contigo".
García Soler va acabar confessant la participació en dos atemptats “poc significatius” i va donar el nom de dues persones que ja havien fugit i que no van arribar a detenir mai. Van començar demanant-li la pena de mort i va acabar condemnat a vint anys de presó pel consell de guerra. “Jo li dic la casa dels horrors. No m’imagino res més tètric i terrible com aquell lloc”, assegura l’exmembre del FAC. Recorda el seu company Ramon Llorca: “El van desgraciar per tota la vida amb les tortures. Li van provocar uns dolors lumbars per sempre. Mai més va ser una persona normal”.
El govern de Pedro Sánchez ha rebutjat totes les peticions de resignificar l'edifici, malgrat haver-hi votat a favor el 2017
L’edifici de Via Laietana número 43 té molta història entre les seves quatre parets, una història especialment fosca. Avui continua sent la seu de la Prefectura Superior del Cos Nacional de Policia (CNP) a Catalunya. Ho continua sent malgrat haver estat el principal centre de tortures primer de la dictadura de Primo de Rivera i sobretot del franquisme a Catalunya, a càrrec de la Brigada Político-Social de la dictadura, on hi havia els temuts germans Juan i Vicente Creix. O simplement “la casa dels horrors”, com coincideixen molts dels qui van estar-hi detinguts sense cap mena de garantia. Milers de persones hi van ser maltractades, torturades i humiliades, algunes de tan il·lustres com l’expresident Jordi Pujol i d’altres més anònimes. Una simple placa de l’Ajuntament, sovint vandalitzada pel feixisme, els recorda: “Memòria de la repressió”.
Però tot ha quedat en aquesta simple placa. En diverses ocasions, el ple de l’Ajuntament de Barcelona (amb el vot del PSC), el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han reclamat la recuperació d’aquest espai encara utilitzat per la policia espanyola. També va arribar al Congrés dels Diputats l’1 de juny del 2017, quan es va aprovar una proposició per a reconvertir l’espai en un centre memorial de la repressió franquista. Va obtenir el vot a favor de tots els partits —incloent-hi el PSOE— excepte el PP, que llavors governava l’Estat. Però, malgrat l’arribada dels socialistes a La Moncloa, res no ha canviat. L’executiu de Pedro Sánchez ha rebutjat totes les peticions, argumentant que el CNP ja l’ha resignificat amb la seva tasca actual. L’únic que va aconseguir ERC, en la negociació pressupostària de l’any passat, és paralitzar unes reformes que s’havien de fer a l’edifici.
Els polítics no han resolt la reconversió, però la mobilització social persevera: el primer i tercer dimarts de cada mes s’hi manifesten desenes de persones convocades per la Comissió de la Dignitat, amb la participació de represaliats de Via Laietana. En paral·lel, ara fa pocs dies, gairebé dos centenars d’entitats de 20 països --entre elles la Comissió de la Dignitat, Irídia i Òmnium-- van llançar una crida internacional per a reconvertir aquest espai. Les deu entitats impulsores també van presentar la primera querella contra sis torturadors, pel cas del sindicalista Carles Vallejo, aprofitant la nova llei estatal de memòria democràtica. Fins ara, les víctimes del franquisme han hagut d’anar a buscar la justícia a l’Argentina. L’altre gran hàndicap és que molts dels responsables d’aquelles tortures ja són morts. García Soler posa exemples d’agents ja traspassats: els germans Creix o el comissari Genuino Navales.
Activistes i sindicalistes
L’advocada Pilar Rebaque també hi va passar. Propera al pensament trotskista, va ser detinguda amb 18 anys en una manifestació contra el procés de Burgos, el consell de guerra a setze membres d’ETA. Allà hi va ser insultada, vexada, humiliada. Quaranta anys després d’aquell episodi és la portaveu de la Comissió de la Dignitat i en fa gairebé vint que lidera iniciatives i aconsegueix victòries amb els papers de Salamanca o amb la llei del Parlament de reparació jurídic de víctimes del franquisme (2017). També pica pedra amb Via Laietana. Recentment intentant una visita de la comissió de Justícia del Parlament a les instal·lacions, que ha estat denegada per la delegada del govern espanyol Maria Eugènia Gay al·legant que és un “centre operatiu”. Rebaque rebat l’argument: “Cada cop que tinc un detingut me’n vaig a la Verneda. Ni carnets d’identitat s’hi fan a Via Laietana”. Mentre no s’hi fa res per a reconvertir l’espai, intenta mantenir viva la mobilització i donar a conèixer històries personals amb noms i cognoms.
És el cas de la Carme Travesset. Hi va passar no una vegada, sinó tres. La primera detenció va ser el juny del 72, quan amb 17 anys estava repartint uns pamflets en un aplec de sardanes a Calella. "La típica amenaça i poc més; era menor", precisa. La segona, després d'una batuda contra gent de quatre partits. "Van ser tres dies una mica més intensos i vaig estar set mesos a la presó de dones de la Trinitat, on tenien molt odi per les preses polítiques", relata. I la tercera, l'octubre del 75, quan estaven imprimint a l'aparell de propaganda del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països). "Vaig estar cinc dies a Via Laietana, cinc dies amb tortures continuades", denuncia.
La detenció ja va ser salvatge, a càrrec de set o vuit agents de la Brigada que li etzibaven cops de puny, li estiraven els cabells i li disparaven un revòlver a pocs centímetres del cap. I a la comissaria li van practicar immediatament el sistema de "la barra". Emmanillada de mans i peus, li passaven una barra de ferro entre les cames i els braços, que se sostenia entre dues taules. Ella va quedar de cap per avall i la van fuetejar els peus descalços amb barres de ferro i corretges. Quan es desmaiava, la llançaven a terra fins que recuperés la consciència i l'assotaven amb els mateixos instruments. Quan al cap de dos mesos, ja en llibertat provisional, la va poder veure un metge, va concloure: "Teixits dels peus trencats. Tendons traumatitzats. El cor summament delicat. Baixíssima la pressió, a vuit. Atrofiament de les cames. Columna vertebral desviada i baixada. Estat general exhaurit". Avui Carme Travesset relata com les "seqüeles" li van durar "uns quants anys". No podria estar gaire estona dempeus i va haver de sotmetre's a diversos tractaments. "Però la dignitat de no haver cedit al xantatge de la tortura, això dura tota la vida", assegura.
L'Antònia García no ha estat mai afiliada ni sindicada, però sí que es defineix com a activista obrera i social. En aquell moment, l'any 72, amb 20 anys, estava organitzada a les Plataformes Anticapitalistes i treballava a l'empresa Starlux, al polígon de Montmeló, que va iniciar una vaga total fortament reprimida. Celebraven les assemblees al carrer i a l'Església, que desallotjaven. La van arribar a interrogar i agafar-li el document d'identitat. Van anar a escorcollar casa seva i un parell de policies nacionals armats feia guàrdia permanent al seu portal. Així que no va tornar-hi i va mudar-se temporalment a Barcelona. Fins que el 8 de febrer del 73, a l'estació de metro de la Sagrera, la va detenir una parella de paisà de la Brigada Político-Social. Ho van fer encanonant-la amb una pistola. Amb un jeep se la van endur a Via Laietana.
"Vaig ser-hi 72 hores, tres dies i tres nits, amb interrogatoris constants", relata l'Antònia García cinquanta anys després, que prossegueix: "Per tal que digués noms de companyes i companys, les tortures i els maltractaments eren continus. No em deixaven ni dormir, ni menjar, ni beure aigua. A més a més, les condicions dels calabossos, al soterrani, eren com entrar a la masmorra d'un castell de l'època medieval". García recorda com cada matí desinfectaven amb zotal, un producte tòxic que s'usa per a estables, amb una "fortor insuportable que arribava al cervell". Tota mena de tortures físiques i psicològiques —que diu haver vist posteriorment en pel·lícules nord-americanes— i ella tenia una sola preocupació: "No defallir". I resumeix: "Entrar detinguda aquí és entrar a l'infern. La maldat, la crueltat, la barbàrie, executada pels torturadors, era el pa de cada dia".
Col·lectiu LGBTI, poble gitano…
Per aquelles quatre parets de la Prefectura Superior de Policia no només hi van passar activistes polítics o sindicalistes, sinó persones de moltes altres procedències. “Via Laietana no ha estat només un lloc on portar els represaliats polítics. Va haver-hi primer una ley de vagos y maleantes i després una llei sobre perillositat i rehabilitació social. Hi han passat el col·lectiu LGBTI, el col·lectiu romaní…”, assenyala l’advocada Pilar Rebaque, de la Comissió de la Dignitat.
L'Alpe Conceptes, nom amb què es fa conèixer, és un veterà activista LGTBI. Va participar en la primera manifestació a Barcelona pels drets de les persones trans i homosexuals l'any 77, després d'haver patit l'homofòbia institucional. El primer record que té és del 71, quan tenia tretze anys. Estava al costat de la plaça de les Glòries anant a comprar llibres per la seva germana. El van agafar dos grisos, que el van pujar a una furgoneta i li van remenar les butxaques. Li van trobar sis bitllets de 500 pessetes. "Em van fer signar, a cops, una autodenúncia que acabava de fer sis xapes", recorda. Després van obligar-lo a mantenir relacions sexuals amb ells. El van violar fins que se'n van cansar i el van llançar al carrer, amenaçat de no dir res si no volia que el seu pare perdés la feina. D'allà una ambulància el va portar a l'Hospital Clínic, on denuncia que el van sotmetre a teràpies de Ludovico (la del protagonista de La naranja mecánica) per a "ajudar-lo a viure amb normalitat a la societat".
Rebaque: “Via Laietana no ha estat només un lloc on portar els represaliats polítics. També hi han passat el col·lectiu LGBTI, el col·lectiu romaní…”
I dos anys més tard, el febrer del 73, quan en tenia setze, va acabar a Via Laietana, després d'una batuda al bar La Luna. El que sap és el que li va explicar la seva mare: que li van trucar perquè l'anés a recollir i que portés una manta perquè suposadament l'havien recollit despullat al carrer. "Als soterranis em trenquen tant la roba que menteixen i li han de dir això a la meva mare. Jo no vaig pel carrer despullat. No ha estat mai una afició meva", rebat Alpe Conceptes, que encara era menor d'edat en aquell moment. "Em van trencar i esquinçar la roba, però, en ser menor, només em van violar i apallissar", ironitza l'activista LGBTI. El van enviar a casa, sense deixar-lo passar per l'hospital. Fins al 2008 no va atrevir-se a parlar del que li havia passat.
No és, ni de bon tros, l’únic cas. Tania Navarro, una de les primeres activistes transsexuals de l’Estat, també va passar per aquest edifici que qualifica de “casa del terror”. Una desena de vegades entre els anys 72 i 75. També va estar a correccionals i a la presó Model de Barcelona. Ho relata en el seu llibre La infancia de una transexual en la dictadura, publicat l’any passat, on denuncia el tracte vexatori i els maltractaments als quals la sotmetien els policies franquistes cada cop que trepitjava el número 43 de Via Laietana. El règim la classificava com a “homosexual” i “maleante”.
També en democràcia
Com explica el periodista Antoni Batista, el ministre nazi Henrich Himmler, creador de la Gestapo i les SS, va venir a Barcelona l’octubre del 1940. Va venir per a preparar la trobada entre Adolf Hitler i Francisco Franco a Hendaia, però també per assessorar la policia franquista en la repressió de la dissidència. Va deixar la feina a càrrec del seu comissionat, Paul Winzer, que va instal·lar-se a La Rambla. Aquí va néixer la Brigada Social, que torturaria durant tota la dictadura a Via Laietana. Però les denúncies de maltractaments van més enllà de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975 i arriben fins al període de la Transició i la democràcia.
La Teresa Lecha hi ha passat tres vegades, totes tres en democràcia. "Em van detenir per independentista", assegura la llavors militant del PSAN i una de les fundadores dels Comitès Catalans de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) l'any 79. "La primera va ser arran d'una gran ràtzia contra l'independentisme l'any 81. La segona va ser per portar l'any 82 una pancarta que deia independència en una manifestació contra la LOAPA. I la tercera, l'any 84, per una manifestació per la llengua", relata. Lecha, com a infermera de l'Hospital Clínic, també va veure com anaven passant homes i dones a causa de les tortures de Via Laietana: "Homes i dones de diverses organitzacions; del PCI, el GRAPO, el PSUC, bascos, independentistes...".
Les denúncies de maltractaments van més enllà de la mort del dictador i arriben fins al període de la Transició i la democràcia
El primer cop s'hi va estar "vuit o nou dies" i Teresa Lecha recorda que la van "tancar en una habitació dels horrors (plena d'objectes estranys)", li van "pegar unes quantes bufetades" i la van "passejar pels terrats" per intimidar-la. El segon cop la policia enganya els advocats, els diuen que és un "pur tràmit", però acaben passant-hi tres dies i el jutge els va acabar enviant a la presó acusats de sedició i rebel·lió. La intervenció d'Heribert Barrera (ERC, llavors president del Parlament) a Madrid va fer que els deixessin en llibertat al cap d'un mes i mig. I el tercer cop: "Tot el camí fins a comissaria no van parar de pegar-nos i insultar-nos. A en Jordi Llobet li van fer menjar el full en català que portava. Allà van continuar la roda de cops i insults fins que vaig poder trucar a l'advocat Gil Matamala i aquella nit ens va treure d'aquell antre. L'endemà el jutge ens va deixar anar sense cap acusació".
Què s’ha de fer amb Via Laietana?
Carles García Soler està molt mobilitzat, des de la sectorial de persones represaliades de l’ANC. Participa de forma regular a les protestes que s’organitzen davant la Prefectura. I té clar què faria ell: “Jo crec que cal fotre a terra l’edifici. L’eliminaria. Jo mateix era incapaç de passar pel costat i havia de canviar de vorera o anar pels carrers de darrere. Tenia un pànic i una angoixa que eren insuportables”. Matisa, però, que està d’acord amb la reconversió en un espai de memòria. I veu amb bons ulls la creixent pressió social: “Està agafant un volum que algú haurà de repensar-s’ho. Però costarà, perquè Madrid no ho acceptarà fàcilment”.
En la necessitat de reconvertir aquest espai hi coincideixen tots els qui hi han passat. “Aquest espai s’ha de convertir en un museu de la repressió. El que no pot ser és que continuï en mans dels mateixos. No es pot oblidar tot el que ha passat. Els nostres joves hi han de tenir accés”, assegura Carme Travesset, esperançada que amb la pressió social serà possible. En la mateixa línia es pronuncia Alpe Conceptes: “Es va aprovar que això seria un espai de memòria. És una qüestió de convivència; Via Laietana ha estat un espai d’agressió, i no només per política”. I rebla: “Ha de sortir del mapa. És que no ho fan servir ni logísticament, només per marcar paquet”. Antònia García confia que més aviat que tard es podrà “rescatar la veritat i que mai més es pugui oblidar què va significar aquest edifici per a la ciutadania i per a la gent que volia la democràcia i feia tot el possible per implantar-la”.
En la necessitat de reconvertir aquest espai hi coincideixen tots els qui hi han passat
La pressió de les entitats memorialistes creix. Pilar Rebaque, de la Comissió de la Dignitat, és optimista: “Des que han començat les mobilitzacions ha pres una certa volada. Ja no només és una cosa d’entitats memorialistes, sinó de tota la societat”. L’advocada assenyala com els criden des de diversos punts del país "per anar a explicar Via Laietana”. No pensa defallir en la mobilització: “T’emociona cada cop que et ve un senyor que et diu que ha passat per Via Laietana i et relata la seva història”.