Dimitirà o no dimitirà? Si dimiteix, llavors què? I si continua, farà com si res? Les preguntes són inacabables i les certeses pràcticament inexistents. El líder del PSOE té al seu davant molts escenaris oberts, amb Catalunya i el 12-M enmig. L’entorn de Pedro Sánchez insisteix, en públic i en privat, que no té ni la més remota idea de què pot acabar decidint aquest dilluns, quan comuniqui a la ciutadania quin serà el seu futur després de cinc dies de reflexió. Aquest dissabte, un PSOE convulsionat va fer tot el que podia per mostrar múscul en un Comitè Federal reconvertit en un acte de suport al líder del PSOE i la seva parella, Begoña Gómez. Fins i tot van sortir portes enfora de Ferraz a participar en un bany de masses. Diversos membres de la cúpula socialista van arribar a plorar. Portes endins, amb els micròfons i les càmeres apagades i els sentiments a flor de pell, l’anàlisi que fa el nucli dur de Sánchez és que la cosa pinta magre.
Un ministre de la màxima confiança de Sánchez, abatut, espera que aquest diumenge el president espanyol el truqui per comunicar-li la seva decisió, abans de fer-la pública dilluns a tota la ciutadania. És pessimista. El seu entorn més proper està respectant el període de reflexió del líder socialista de descansar i no tenir contacte amb pràcticament ningú. I tenen “l’esperança” que el pseudomíting d’aquest dissabte hagi “arribat” a la Moncloa, on continua clausurat. Fins i tot el baró més crític amb Sánchez, Emiliano García-Page, va sortir a fer costat al líder socialista. Sigui com sigui, els màxims dirigents del PSOE asseguren que ara no volen ni pensar en un procés de successió. “Mentre estiguem encara en la pantalla actual, res de res”, manifesten.
Anem a pams. En cas que Sánchez optés finalment per mantenir-se com a president del govern espanyol, seria molt poc comprensible que digués que continua i prou. Després d’haver situat en els llimbs la política espanyola durant cinc dies, es dona per fet que el líder socialista hauria de buscar un cop d’efecte per legitimar el seu moviment. Un podria ser sotmetre’s a una moció de confiança. L’altra, convocar eleccions generals. I si dimiteix? També podria decidir tornar a convocar la ciutadania a les urnes, o senzillament abandonar el càrrec i deixar que Felip VI designi un nou candidat per sotmetre’s a una nova sessió d’investidura. Anem punt per punt.
La qüestió de confiança amb el 12-M a l’horitzó
Què pot passar aquest dilluns —que, per cert, és dia 29 d’abril i per tant dia de Sant Pere Màrtir— si Sánchez decideix continuar com a president del govern espanyol? L’escenari que agafa més força és que se sotmeti a una qüestió de confiança. Fins ara només ho han fet Adolfo Suárez i Felipe González, però per motius que no tenen res a veure amb els de Pedro Sánchez: van demanar a la cambra que avalessin els seus models econòmics. Es tracta de l’antítesi d’una moció de censura, perquè és el mateix president de l’executiu qui sol·licita al Congrés que l’avalin com a mandatari. Hi ha una sola votació, i el president rep la confiança només amb la majoria simple.
La pèrdua d’aquesta moció no implica que el president perdi automàticament el càrrec, però la derrota tindria un poder simbòlic tan gran que Sánchez estaria llavors obligat a dimitir. Per altra banda, quin sentit té presentar una moció d’aquest estil quan no fa ni mig any que la mateixa cambra de diputats li ha transmès la seva confiança en una investidura?
Sigui com sigui, els seus socis parlamentaris habituals l’animen a presentar-se a aquesta moció de confiança. El PNB, Bildu o el BNG posen aquest escenari sobre la taula com la millor de les sortides per a Pedro Sánchez. Fins i tot Esquerra Republicana ha mig-avançat que li concediria el seu vot afirmatiu. És més, Carles Puigdemont també empeny el líder socialista a optar per aquest camí; malgrat que no ha deixat clar qui seria el sentit del vot de Junts per Catalunya. Aquesta solució, doncs, pot fer que Pedro Sánchez topi amb un encariment dels seus suports parlamentaris.
I si la moció de confiança serveix per resoldre l’atzucac del 12-M? Si rebobinem una mica, podem recordar que, abans que dimecres Sánchez comuniqués que volia plantejar-se el seu futur, els únics núvols que apareixien en el seu horitzó eren els de les eleccions catalanes. Les aliances posteriors a aquests comicis podien moure les plaques tectòniques de Madrid, perquè existeix la possibilitat que ERC o Junts quedin fora de la governabilitat de la Generalitat; i això podria fer desaparèixer els incentius d’alguna (o totes dues) formacions independentistes per mantenir Sánchez dempeus a la Moncloa.
Ara bé, si Sánchez situa una moció de confiança abans que comencin a cuinar-se les aliances posteriors al 12-M, podria aconseguir que formacions com Junts o ERC li mostressin públicament la seva confiança abans de poder-lo deixar penjat si Salvador Illa fa, per exemple, ‘un Collboni’. Però aquests escenaris estan encara tan oberts, i depenen de tants factors, que és complicat pensar que el president del govern hagi elaborat un full de ruta tan quirúrgic.
Algunes fonts de Sumar consultades per ElNacional.cat animen Sánchez a presentar una moció de confiança acompanyada d’un projecte de llei per modificar el sistema d’accés a una carrera en la judicatura; i evitar així que, de facto, les úniques persones que poden arribar a ser jutges provinguin de famílies riques, cosa que ajuda que aquests jutges acostumin a tenir ideals conservadors. Quan les mateixes fonts del partit de Yolanda Díaz fan càbales assenyalen que el més incomprensible de tot plegat seria que Sánchez anunciés la seva dimissió. “Perquè un president no pot dimitir en dos temps; si dimitís ho hauria de dir de cop, no pensar-s’ho durant cinc dies”, afirmen, tot admetent que l’escenari és del tot imprevisible.
Eleccions anticipades
Pedro Sánchez sempre pot optar per traslladar aquesta moció de confiança directament a la ciutadania. És a dir, tornar a convertir les urnes en un plebiscit sobre la seva figura, com ja va fer en les eleccions generals del 23-J, en les quals va aconseguir instal·lar un marc en el qual el PSOE s’enfrontava a tota la dreta i la ultradreta (paraules clau en la seva carta publicada dimecres). Aquelles eleccions li van permetre aglutinar grans quantitats de vot útil a tot l’Estat i tenir una majoria progressista al Congrés dels Diputats, encara que la correlació de forces i l’aritmètica resultant sigui complicada de gestionar. Si Sánchez opta per tirar els daus en unes noves eleccions, podria tenir la sort de no haver de ser tan dependent en una futura legislatura de formacions independentistes com ERC o Junts.
Però si acaba triant aquest camí, La Moncloa haurà de convertir-se en una mena de gestoria durant un mes. Perquè la llei no permet a Pedro Sánchez convocar eleccions anticipades fins al dia 30 de maig, quan s’haurà complert un any exacte des de la darrera dissolució de les Corts espanyoles. Aquesta via també li permetria espanyolitzar les eleccions catalanes, convertir-les en un plebiscit i enfortir la candidatura de Salvador Illa. Al cap i a la fi, el protagonista de la política catalana (i espanyola) de les últimes setmanes ha estat Carles Puigdemont des que va anunciar que tornaria a Catalunya; ara ho és Sánchez després que hagi posat en dubte el seu futur.
Dimitir i crear un procés de successió al PSOE
I si dimiteix sense convocar eleccions generals? El govern espanyol cessaria de forma automàtica i María Jesús Montero passaria a ser la presidenta en funcions (Sánchez sempre podria optar per ser ell qui es mantingués com a president en funcions fins que no hi hagués un successor, és clar). Llavors el rei Felip VI hauria d’obrir una nova ronda de consultes amb els diversos grups parlamentaris per designar el nou candidat a la investidura. Caldria veure si això obriria un joc de trons dins del PSOE, en tant que Pedro Sánchez no ha preparat fins a dia d’avui la seva successió al capdavant del partit. Per jerarquia, dins les files socialistes, tot fa pensar que hauria de ser María Jesús Montero qui fes aquest pas; però tot això encara estaria per veure. En cas que l’actual vicepresidenta primera de l’executiu rebés la confiança de la cambra, passaria a ser presidenta i tindria davant seu tres anys de legislatura.
La pressió del cas Pegasus
Si algú considera que la pressió mediàtica i judicial sobre Begoña Gómez no és suficient perquè algú tan ‘resistent’ com Pedro Sánchez es plantegi tirar la tovallola, sàpiga que hi ha un altre afer que també pesa en el cap del president del govern espanyol, i que el podria empènyer a dimitir: el cas Pegasus. Dimarts passat, el dia abans que el líder socialista anunciés que entrava en un període de reflexió, l’Audiència Nacional va decidir reobrir el cas sobre l’espionatge al seu telèfon mòbil i a tres ministres seus més entre juny i juliol del 2021: Margarita Robles, Fernando Grande-Marlaska i Luis Planas.
No és cap tonteria que s’hagi pogut extreure informació sensible del mòbil del president del govern d’un estat com Espanya. A més, l’empresa creadora de Pegasus, NSO, és d’Israel, un estat amb el qual Espanya no té bona relació des que Pedro Sánchez s’ha decidit a reconèixer l’estat palestí. El passat mes de juliol, quan Hamàs ni tan sols havia atacat el país de Benjamin Netanyahu, en aquella ja històrica ofensiva del 7 d’octubre, el jutge del cas Pegasus va decidir arxivar la causa per “l’absoluta falta de cooperació jurídica per part del govern d’Israel”.
Cal recordar que Espanya li ha regalat al Marroc la sobirania del Sàhara Occidental, i encara no se sap quina ha estat la contraprestació a canvi d’aquest gest. I el Marroc ha estat precisament el principal sospitós d’estar rere l’espionatge al mòbil del líder socialista. També cal tenir en compte que entre les persones investigades amb aquest programari espia en territori francès (un altre país afectat) n’hi ha diverses d’origen marroquí i activistes del poble sahrauí.
Candidat a les eleccions europees o presidir el Consell Europeu
Una dada: aquest divendres el PSOE va comunicar la seva decisió d’ajornar fins dimarts —l’endemà que Sánchez anunciï la seva decisió— la confecció de les llistes europees. I si al final Pedro Sánchez optés per presentar-se en aquests comicis? Fa temps que s’especula que al president del govern espanyol li podria interessar ocupar un ‘top job’ internacional.
Pedro Sánchez sí que podria aspirar a presidir el Consell Europeu, per exemple. Però hi ha altres candidats ben posicionats per substituir Charles Michel en el càrrec. Els socialdemòcrates ja van cedir aquest lloc als liberals el passat 2019, i dos noms que sonen a diverses travesses per ocupar aquest lloc d’alta responsabilitat són António Costa i Mario Draghi.
Un dels punts a favor de Sánchez per aspirar al càrrec és que té ja una considerable experiència com a president del govern d’un estat, que el paper internacional d’Espanya ha augmentat durant el seu mandat, i que en els darrers anys ha liderat debats importants relatius a l’energia o als fons de recuperació. Ara bé, juga a la seva contra la voluntat que ha manifestat en els darrers mesos de voler reconèixer —pràcticament de forma unilateral— l’estat palestí.
El cas portuguès d’António Costa
Un dels escenaris que també deu estar analitzant aquests dies Pedro Sánchez és que, en cas de dimitir i convocar noves eleccions generals, a Espanya podria passar un cas similar al de Portugal, malgrat que hi hagi algunes diferències, com en qualsevol comparació. La Fiscalia portuguesa va tirar endavant el passat novembre una operació per investigar irregularitats en l’aprovació de projectes empresarials per part del govern d’António Costa. Van arribar a registrar la casa del primer ministre portuguès.
Moltes veus van animar-lo a mantenir-se en el càrrec, però Costa va considerar que un president no podia estar investigat. Va dimitir. Després que el socialisme portuguès hagués aconseguit una majoria absoluta el 2022, hi va haver eleccions, i ara hi governa la dreta. Ara, a més, hi ha una aritmètica parlamentària més inestable, amb més divisió i amb un auge de l’extrema dreta que ha aconseguit 50 diputats. Tot plegat, perquè la investigació sobre António Costa hagi acabat en un no res. Aquesta setmana, per a convèncer Pedro Sánchez de continuar al capdavant de la Moncloa, José Luis Rodríguez Zapatero demanava que no passi a Espanya el mateix que ha passat a Portugal.