Era una nit freda de febrer i, a Valladolid, hi havia qui ensumava la sang. Castella i Lleó acabava de votar a les autonòmiques i Santiago Abascal va proclamar aquelles paraules que vaticinaven un canvi de paradigma en la política espanyola: “Quina cara de vicepresident se li està posant a Gallardo!”, en referència al seu candidat en aquella comunitat, Juan García-Gallardo. I dit i fet perquè, al cap d’unes setmanes, l’aritmètica i l’aspiració de poder van empènyer el popular Alfonso Fernández Mañueco a fer govern amb VOX, que va substituir per Ciutadans. Una vicepresidència i tres conselleries per a l’ultradreta. Era la primera vegada que ostentaven quotes de poder des de la Transició.
És el panorama amb què es va trobar, a Gènova 13, el flamant líder Alberto Núñez Feijóo, que va assentir i permetre el pacte en una de les primeres decisions que va prendre. Des d’aquell 13 de febrer han passat 7 mesos i, per alguns, ha passat un món. Des de llavors, Santiago Abascal ha perdut un llençol a cada bugada, l’efecte Feijóo – Moreno Bonilla l’ha atropellat, el seu partit perd bous i esquelles a les enquestes després de l’experiència traumàtica andalusa i Macarena Olona l’amenaça, crípticament, amb dividir l’extrema dreta.
Val la pena posar ordre al garbuix. Aquest dijous el CIS pronosticava el lideratge del PSOE per davant del PP després que, a l’enquesta de juliol, Feijóo li havia arrabassat el primer lloc a la pole. Però, entre gràfics hi havia una dada que crida l’atenció, que clama al cel. VOX aconseguiria el 10’3% dels vots i es convertiria en la quarta força espanyola, per darrere d'Unides Podem (12'8%). El cas és que l’ultradreta no baixava tant en els pronòstics des de l’octubre de 2019 (7’9%), quan el CIS va fer l’enquesta prèvia a les eleccions generals del 10N. En aquella ocasió, els d'Abascal van fer el gran salt (15’2% - 52 diputats al Congrés dels Diputats) després de la repetició electoral. El cridaner és que les millors previsions les ha obtingut aquest any, al baròmetre de maig (16’6%) i al de juny (16’5%), just després que se certifiqués l’aliança castellanolleonesa.
La caiguda en picat té més d’una pota. Alberto Núñez Feijóo ha imprès un altre ritme al Partit Popular, ha catapultat una formació que es feia a miques arran de la crisi fraticida Casado - Ayuso i, gràcies a l’andalús Juanma Moreno Bonilla, la pinça galaicoandalusa està recuperant terreny entregat a l’ultradreta i s’ha cruspit d’un mos a Ciutadans. Les eleccions de juny d’Andalusia ho van constatar. L’efecte Olona es va quedar en un miratge del màrqueting – malgrat que va millorar els resultats respecte el 2018 - i no va servir per salvar els mobles davant la majoria absoluta de Moreno Bonilla, que va arrasar amb un missatge més agradable i identificat amb Andalusia. Qui ho havia de dir, la dreta frenant l’ascens de l’extrema dreta, davant l'absència de l'esquerra.
La davallada a les enquestes s’ha accelerat després dels comicis a Andalusia. La candidata Macarena Olona s’ha esfumat del Parlament i amenaça amb plantar clara a Abascal. La dona més potent de VOX va deixar la política per “motius mèdics”, però el temps està deixant intuir un mar de fons que fa trontollar VOX i deixa sense paraules a la trinxera mediàtica ultra. Abascal no va saber què respondre aquesta dijous quan Federico Jiménez Losantos li va preguntar “per la nostra Macarena”. La confusió ha anat a més, per si no n’hi hagués prou, perquè Olona ha demanat, via twitter, una reunió al seu líder “per preguntar-li si caminem junts per un futur millor d'Andalusia i de la resta d'Espanya”. A Espanya els ganivets s’afilen mentre que a Itàlia Giorgia Meloni prepara l’assalt definitiu,