El 2024 polític ha sigut l’any del canvi de color al Palau de la Generalitat. Després de dotze anys de governs i majories independentistes, el PSC de Salvador Illa ha arribat a la Plaça Sant Jaume abanderant un canvi de cicle i el restabliment de les relacions amb el conjunt de l’Estat. En paral·lel, ha sigut l’any del retorn fugaç de Carles Puigdemont a Barcelona i de la impossibilitat dels Mossos d’Esquadra de detenir-lo i de l’aprovació de la llei d’amnistia, acompanyada de les maniobres de la justícia espanyola (liderada per Manuel Marchena i Pablo Llarena) per esquivar-la. A més, a Madrid, el 2024 ha estat marcat, fonamentalment, per la tempesta judicial que envolta Pedro Sánchez en diferents tribunals, especialment la investigació a Begoña Gómez (la seva dona) i al fiscal general de l’Estat. També ha tingut impacte la debilitat parlamentària de la Moncloa (amb l’emergiment de Junts com a soci vital pel PSOE), la DANA que ha causat 223 morts al País Valencià i les eleccions gallegues, basques i europees. Tot plegat, en un clima d’extrema crispació política i de pugnes dia rere dia entre els principals partits. Per tancar l’any, ElNacional.cat repassa el 2024 amb els trenta noms propis que l’han marcat políticament en tots els fronts.
El canvi de cicle polític a Catalunya
1. Salvador Illa (president de la Generalitat i primer secretari del PSC). Va guanyar amb claredat les eleccions del 12 de maig. Després de pactar amb ERC (i que les bases dels republicans validessin el pacte) i els Comuns, va ser investit president de la Generalitat per la mínima, amb 68 vots a favor i 67 en contra. La joia de la corona dels acords va ser el finançament singular per a Catalunya, compromès amb els republicans, que encara no ha cristal·litzat i que va alçar en peu de guerra bona part de les comunitats autònomes. En els quatre mesos i mig que ha estat governant, ha apostat per una estratègia d’enfortir els vincles amb les institucions espanyoles, també la monarquia, i de fomentar la “normalitat institucional”. Des de Madrid, el president català ha reivindicat que “Catalunya ha tornat” i ha defensat el seu dret a “representar” Espanya. A més, ha assistit a la celebració del 12 d’octubre i als actes del Dia de la Constitució i s’ha reunit amb el rei Felip VI.
2. Carles Puigdemont (president de Junts per Catalunya). Una de les imatges polítiques del 2024 és el seu retorn fugaç a Catalunya el 8 d’agost. Després d’anunciar-ho públicament, va irrompre al centre de Barcelona i va pronunciar un breu discurs davant de l’Arc de Triomf. Després d’això, havia de dirigir-se al Parlament de Catalunya, però, davant el fort dispositiu policial, va acabar optant per escapolir-se dels Mossos d’Esquadra i tornar a Waterloo. Es reuneix periòdicament amb el PSOE a Suïssa per fer seguiment de l’acord que va permetre la investidura de Pedro Sánchez. Fa un mes, en el primer aniversari de l’Acord de Brussel·les, va emplaçar el president espanyol a sotmetre’s a una qüestió de confiança al Congrés. Si no s’hi avé, ha advertit que hi haurà “conseqüències irreversibles”. Després d’un temps sense càrrec orgànic i centrat en el seu paper al Consell de la República, va ser elegit líder de Junts al congrés que es va celebrar el passat mes d’octubre. En el terreny judicial, ha vist com naufragava la persecució pel Tsunami Democràtic, arxivada el juliol per un error de Manuel García-Castellón, i per la suposada trama russa del procés, enterrada fa pocs dies malgrat les insistents maniobres del jutge Joaquín Aguirre.
3. Oriol Junqueras (president d’ERC). Va dimitir com a president d’ERC després dels mals resultats a les eleccions europees del 9-J. Però no era un comiat. Era una manera de preparar-se per tornar a disputar la presidència del partit: des d’aquell moment, va edificar una candidatura per recuperar el lideratge, amb Elisenda Alamany com a mà dreta. Els cinc mesos que van conduir fins al congrés del 30 de novembre van desgastar la formació amb una profunda crisi interna avivada pel cas dels cartells contra Ernest Maragall. Va enfrontar-se a dues candidatures alternatives per tornar a presidir el partit i després de no arribar al 50% dels vots en la primera volta, va batre Xavier Godàs en el segon assalt i ara torna a presidir ERC.
4. Josep Rull (president del Parlament). Qui va ser conseller de Territori del Govern que va fer possible l’1 d’octubre i que va estar quatre anys a la presó va tornar a la política institucional després de les eleccions del 12 de maig. Com que va ser condemnat pel Tribunal Suprem només per sedició, la reforma del Codi Penal del 2022 li va extingir la inhabilitació (a diferència dels que també estaven condemnats per malversació) i va poder anar a les llistes de Junts. Després dels comicis, l’aliança dels juntaires amb ERC i la CUP li va permetre arribar a la presidència del Parlament.
5. Míriam Nogueras (portaveu de Junts al Congrés). S’ha convertit en una de les figures clau de la legislatura al Congrés dels Diputats. Els set vots de Junts són essencials en qualsevol votació i els juntaires han demostrat que no els fa por desestabilitzar el govern espanyol i fer trontollar la seva estabilitat parlamentària. “Aturar la repressió a mitges no és aturar-la”, va esgrimir per justificar la seva negativa inicial a validar el redactat de l’amnistia. I Junts ha abandonat el PSOE en altres votacions clau: la reforma de la Llei d’Estrangeria, el sostre de despesa, l’inici de la tramitació de la regulació dels lloguers de temporada o la derogació de l’impost a les energètiques.
6. Sílvia Orriols (líder d’Aliança Catalana). Va irrompre al Parlament de Catalunya amb dos diputats en les eleccions del 12 de maig. El partit islamòfob, que ha filtrejat amb l’extrema dreta més radical d’Europa, va votar en contra de la investidura de Salvador Illa i ha sigut molt crític amb l’actuació de Junts i ERC els últims anys en clau independentista.
7. Pere Aragonès (expresident de la Generalitat). La seva incapacitat d’aprovar els pressupostos el passat mes de març, per les exigències entrecreuades dels Comuns i del PSC, el van portar a convocar eleccions anticipades el 12-M. ERC va perdre tretze escons i ell va fer un pas enrere, va dimitir dels càrrecs orgànics i ara viu com a expresident de la Generalitat. S’ha mantingut força aliè al procés de renovació de la cúpula del partit, malgrat que va fer costat a la candidatura de Xavier Godàs contra Oriol Junqueras i va votar a favor de Nova Esquerra Nacional.
8. Marta Rovira (exsecretària general d’ERC). Ha posat punt final a l’exili a Suïssa després d’un error formal de Manuel García-Castellón en la persecució per terrorisme al Tsunami Democràtic: el jutge va arxivar la causa després que l’Audiència Nacional li invalidés la instrucció des del juliol del 2021 perquè va prorrogar la investigació fora de termini. Després de tretze anys com a mà dreta de Junqueras a ERC, va plegar acusant-lo d’esborrar-se de l’1-O i de decidir d’amagat seu i, durant el procés de primàries, va donar suport explícitament a la candidatura encapçalada per Xavier Godàs.
La cruenta batalla entre el PSOE i el PP
9. Pedro Sánchez (president del govern espanyol i primer secretari del PSOE). Ha resistit durant tot l’any en un context d’extrema complexitat. Des que va arribar a la Moncloa el 2018, ha sigut el seu any més difícil. L’aritmètica parlamentària endimoniada li ha complicat la vida al Congrés des del primer dia i li ha fet patir derrotes sonades. Ara bé, els darrers mesos han estat marcats per la tempesta judicial que l’ha rodejat. De fet, la investigació a la seva dona el va portar a escriure una carta a la ciutadania i a donar-se cinc dies de respir per plantejar-se el seu futur. Va acabar continuant. Més tard, va publicar una segona carta rearmant-se i defensant Begoña Gómez. Malgrat que la seva reacció inicial va ser “creure” en la justícia, ha acabat virant el discurs per arremetre contra la justícia espanyola i els jutges que investiguen el seu entorn. De cara al 2025, té pendent reunir-se amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
10. Alberto Núñez Feijóo (president del PP). Ha fet oposició a Pedro Sánchez com ha pogut. El febrer va transcendir que havia estudiat una possible amnistia durant 24 hores i que estaria obert a un indult condicionat a Carles Puigdemont. Els darrers dotze mesos, ha reiterat el missatge que no és president del govern espanyol perquè no va voler cedir a les demandes de Junts, però s’ha vist amb poc marge de maniobra. Va allargar la mà a una possible moció de censura que a Gènova veuen inviable i en les últimes setmanes ha fet arrelar una aproximació a Junts que està cridada a florir en els pròxims mesos.
11. Isabel Díaz Ayuso (presidenta de la Comunitat de Madrid). S’ha erigit en una segona veu d’oposició frontal a Pedro Sánchez. Amb majoria absoluta a l’Assemblea de Madrid, no depèn de Vox i governa a plaer, cosa que li permet focalitzar els esforços a disparar contra la Moncloa. Va plantar el president espanyol en la reunió convocada a la Moncloa i exerceix sovint com a cap de l’oposició a l’ombra. Amb un to provocador i contundent, és un dels principals ariets contra el PSOE. El presumpte frau fiscal de la seva parella l’ha situat a l’ull de l’huracà, però el seu cap de gabinet (actuant com a fidel escuder) ha aconseguit desviar l’atenció i posar el fiscal general de l’Estat al centre de la diana.
El Tribunal Suprem desoeix la llei d’amnistia
12. Manuel Marchena (jutge del Tribunal Suprem). Fins fa un mes, era president de la Sala Penal del Tribunal Suprem, un càrrec que ha abandonat després de deu anys. Un dels seus últims serveis va ser denegar l’amnistia a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva per la malversació de l’1 d’octubre. Ara continuarà com a jutge del Suprem, però sense la posició jeràrquica que ostentava des del 2014. Això sí, el seu pes continuarà sent-hi.
13. Pablo Llarena (jutge del Tribunal Suprem). Ha reactivat la seva particular pugna amb Carles Puigdemont l’any que ha tingut més a prop la seva detenció. I va quedar-se amb un pam de nas. Va negar-se a amnistiar el president a l’exili i va mantenir en vigor l’ordre de detenció espanyola contra ell, va maniobrar per endarrerir que pogués recórrer al Constitucional i va veure com Puigdemont tornava a Catalunya i aconseguia refugiar-se de nou a Bèlgica. Quan la Sala de Recursos del Suprem confirmi que no aplica l’amnistia a Puigdemont, Llarena podria reactivar l’euroordre de detenció.
14. Isabel Perelló (presidenta del CGPJ). Després de cinc anys amb el mandat caducat, el PP i el PSOE van acordar la renovació dels vint vocals del Consell General del Poder Judicial, l’òrgan de govern dels jutges. Va estar més d’un mes bloquejat abans que arribés la fumata blanca amb l’elecció d’Isabel Perelló com a presidenta. Era un canvi d’etapa, però la consigna no canviava respecte als seus antecessors: “Cap poder de l’Estat pot donar instruccions” sobre com aplicar l’amnistia, va dir en l’obertura de l’Any Judicial.
La tempesta judicial que envolta Pedro Sánchez
15. Begoña Gómez (esposa de Pedro Sánchez). Fins fa vuit mesos, no tenia cap paper ni cap incidència en la vida política espanyola. Tanmateix, un jutge va decidir investigar-la per presumpte tràfic d’influències i corrupció en els negocis arran d’una denúncia de Manos Limpias i d’aleshores ençà s’ha convertit en una figura cabdal del dia a dia a Madrid. Ara també se la investiga per suposat intrusisme i apropiació indeguda per una querella d’Hazte Oír. Ha estat citada tres cops per declarar davant del magistrat. En la darrera ocasió, va trencar el silenci i va negar qualsevol acusació contra ella.
16. Juan Carlos Peinado (jutge que investiga Begoña Gómez). El seu nom ressona des que el 24 d’abril va transcendir que havia obert diligències contra Begoña Gómez. Ara l’investiga per quatre delictes. Durant la instrucció, la dona de Pedro Sánchez ha denunciat en més d’una ocasió que se li estaven vulnerant els drets, però l’Audiència de Madrid ha avalat la investigació amb límits.
17. Álvaro García Ortiz (fiscal general de l’Estat). Està al centre de la diana fruit de la investigació del Suprem per presumpta revelació de secrets en el cas de la parella d’Isabel Díaz Ayuso. El jutge està indagant si va ser ell qui va filtrar a la premsa el correu en el qual Alberto González Amador admetia que havia comès dos delictes fiscals. Manté la confiança de Pedro Sánchez i, després que se li obrís causa penal, va reafirmar la seva voluntat de romandre al càrrec. En les pròximes setmanes, és possible que sigui citat a declarar com a investigat, després que la Guàrdia Civil no trobés cap missatge de WhatsApp al seu mòbil en les dates clau: els havia esborrat.
18. José Luis Ábalos (exministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE). El 2024 ha sigut l’any de la seva defenestració del PSOE arran del cas Koldo. Els socialistes el van expulsar del partit i el van convidar a renunciar a l’acta de diputat, però s’hi va negar per poder-se defensar i ara està al Grup Mixt. En les primeres setmanes posteriors a la detenció de Koldo García, que era el seu assessor quan ell era ministre, semblava que es mantenia al marge. Ara bé, en els últims mesos s’ha vist involucrat en les investigacions. Fa dues setmanes va declarar voluntàriament al Suprem negant el cobrament de qualsevol comissió i ara el Congrés està tramitant el suplicatori sol·licitat pel jutge, que aprecia quatre possibles delictes.
19. Koldo García (exassessor de José Luis Ábalos). Dona nom al presumpte cas de corrupció que esquitxa l’entorn de Pedro Sánchez i l’etapa de José Luis Ábalos com a ministre de Transports i secretari d’Organització del PSOE. La seva detenció a finals de febrer va fer esclatar el cas i des d’aleshores ha estat en l’epicentre de la tempesta judicial. Fa pocs dies, davant del jutge, va negar que ell, José Luis Ábalos o Santos Cerdán cobressin comissions i va desmentir les acusacions de Víctor de Aldama.
20. Víctor de Aldama (comissionista del cas Koldo). L’empresari i expresident del Zamora CF està a l’epicentre del cas Koldo. El seu protagonisme va emergir fa un mes quan va declarar com a investigat a l’Audiència Nacional: va apuntar directament contra Pedro Sánchez, va al·ludir a la visita de Delcy Rodríguez (vicepresidenta de Veneçuela) a Espanya, va assegurar que Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García van rebre sobres de diners i va esmentar reunions amb Teresa Ribera. Posteriorment, va aportar al Tribunal Suprem converses de WhatsApp sobre comissions i va afirmar que van arribar a pagar-se entre 3,5 i 4 milions d’euros en comissions per l’adjudicació d’obra pública. Ara bé, Pedro Sánchez ha carregat contra els seus “invents i mentides”, José Luis Ábalos ha negat les acusacions i el PSOE ha anunciat accions legals contra ell.
21. Alberto González Amador (parella d’Isabel Díaz Ayuso). Està sent investigat per frau fiscal per haver defraudat més de 350.000 euros entre el 2020 i el 2021 a través de factures falses i societats pantalla. En un correu enviat pel seu advocat al fiscal del cas, reconeixia haver comès dos delictes fiscals. Des del primer dia, Isabel Díaz Ayuso l’ha defensat i ha denunciat que és un “cas tèrbol” de “tots els poders de l’Estat contra un particular”. Aquest cas és el que ha acabat derivant en una investigació al fiscal general de l’Estat per suposada revelació de secrets. A més, des del primer dia, Alberto González Amador ha plantat batalla contra la Moncloa i contra els ministres que l’han anomenat “delinqüent confés”. De fet, Pedro Sánchez està citat a un acte de conciliació el febrer i María Jesús Montero va ser demandada per intromissió il·legítima en el seu dret a l’honor.
Crisi sense precedents a l’esquerra del PSOE
22. Íñigo Errejón (exportaveu de Sumar al Congrés). El 2014 va ser un dels fundadors de Podemos, liderava Más Madrid des del 2019 i era portaveu de Sumar al Congrés des del gener. A mitjan octubre, va dimitir com a diputat i va deixar la política activa enmig de denúncies de violència masclista. Posteriorment, van aparèixer testimonis que relataven haver-ne sigut víctimes. Una d’elles, Elisa Mouliaá va formalitzar la denúncia, que ara està en mans d’un jutjat de Madrid. El pròxim dijous 16 de gener estan tots dos citats a declarar.
23. Ione Belarra (secretària general de Podemos). La formació morada s’ha convertit en un soci parlamentari incòmode per a Pedro Sánchez. Just fa un any que Podemos va trencar amb Sumar i va marxar al Grup Mixt del Congrés per tenir personalitat política pròpia. Va començar el 2024 tombant un decret llei impulsat per Yolanda Díaz i l’ha tancat fent suar el govern espanyol en cada votació. El PSOE va patir per lligar el seu suport al paquet fiscal (a canvi de la pròrroga de l’impost a les energètiques que havia compromès amb ERC i Bildu) i en la Llei d’Eficiència a la Justícia (aconseguint la pròrroga de les bonificacions del transport públic). De cara als pressupostos espanyols, han advertit els socialistes que les seves línies vermelles són limitar per llei el preu del lloguer i trencar relacions diplomàtiques amb Israel.
Un temporal que va causar 223 morts al País Valencià
24. Carlos Mazón (president de la Generalitat Valenciana). El seu nom passarà a la història per la pèssima gestió de la DANA que va provocar 223 morts al País Valencià. El dia D va estar desaparegut les hores crítiques del temporal perquè estava dinant amb una periodista per oferir-li la direcció de la televisió pública valenciana. Ell mateix va rebaixar el risc de les pluges i Protecció Civil va enviar amb molt retard l’avís a la població. Al principi, Alberto Núñez Feijóo li va girar l’esquena, però el PP ha acabat avalant la seva continuïtat, amb canvis a l’executiu i el compromís de vincular la seva reelecció a la reconstrucció. En tot aquest temps, ha seguit canviant de versió sobre el fatídic dinar i ha nomenat un militar com a vicepresident de la Generalitat Valenciana. Per cert, abans de tot això, es va encarar amb un periodista d’ElNacional.cat per haver-li preguntat pel País Valencià.
25. Teresa Ribera (vicepresidenta de la Comissió Europea i exvicepresidenta tercera del govern espanyol i exministra per a la Transició Ecològica). El PP la va posar al centre de la diana, fent sobrevolar possibles futures causes judicials per la gestió de la DANA com a màxima responsable de l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. S’han presentat diverses querelles i denúncies contra ella i el PP hi va apel·lar reiteradament, però, de moment, no n’hi ha hagut cap que s’hagi admès a tràmit. Coincidint amb els dies posteriors a la DANA, va ser escollida vicepresidenta de la Comissió Europa presidida per Ursula von der Leyen, malgrat el vot en contra del PP espanyol a Brussel·les i de l’ofensiva de Feijóo per intentar evitar-ho.
Eleccions a Galícia, al País Basc i al Parlament Europeu
26. Alfonso Rueda (president de la Xunta de Galícia). Va aconseguir la cinquena majoria absoluta consecutiva del PP a Galícia. Va ser el successor designat per Alberto Núñez Feijóo quan ell va fer el salt a Madrid per dirigir el PP després de la caiguda de Pablo Casado. Era el president gallec des del maig del 2022, però les del 18-F van ser les primeres eleccions que va guanyar com a candidat. Les setmanes prèvies hi havia remors que el BNG i el PSdeG podrien plantar batalla, però va ser un miratge i va tornar-se a imposar sense dificultats.
27. Imanol Pradales (lehendakari). És el successor d’Iñigo Urkullu a l’Ajuria Enea després de guanyar les eleccions del 21-A, que li van permetre reeditar el govern de coalició amb els socialistes bascos. Finalment, va poder mantenir la primera posició en nombre de vots, malgrat que va perdre quatre escons respecte als últims comicis i va empatar amb Bildu, que es va imposar a Àlaba i Guipúscoa. Com a lehendakari, ha reclamat a Sánchez les competències de l’Estatut pendents, ha defensat créixer en autogovern i ha tancat la porta, per ara, al dret a decidir.
28. Dolors Montserrat (líder del PP a Brussel·les). Va guanyar les eleccions europees del 9-J, les úniques que s’han celebrat al conjunt de l’estat: un triomf “inapel·lable i incontestable” que va servir als populars per concloure que els espanyols havien “censurat” Pedro Sánchez. A les urnes, el PP va obtenir sis milions de vots i el 33% dels sufragis, 800.000 paperetes més que el PSOE, que es va quedar en el 28%. Gènova va vendre els comicis europeus com un plebiscit sobre el president espanyol i van reivindicar que l’havien guanyat, tot exigint-li que fos “conseqüent” amb el missatge de les urnes.
El Congrés comença a investigar l’operació Catalunya i els atemptats del 17-A
29. Marcelino Martín Blas (ex cap d’assumptes interns de la policia espanyola). El 2024 també ha sigut l’any que s’han posat en marxa les comissions d’investigació del Congrés dels Diputats compromeses pel PSOE amb Junts i ERC a canvi de l’elecció de Francina Armengol com a presidenta de la cambra baixa. La primera que va començar a caminar va ser la relativa a l’operació Catalunya. Un dels compareixents més reveladors va ser Martín Blas, que va comparèixer-hi per partida doble: va confirmar que l’operació Catalunya existia i està “documentada” i va desmuntar el fals informe de la UDEF contra Artur Mas i Jordi Pujol. “Neix manipulat, és una pel·lícula”, va afirmar.
30. Félix Sanz Roldán (exdirector del CNI). També ha engegat la investigació parlamentària sobre els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. El primer compareixent va ser Sanz Roldán, que va relatar que el Centre Nacional d’Intel·ligència va visitar a la presó Abdelbaki es Satty (l’imam de Ripoll i cervell dels atemptats), però va negar que fos “col·laborador, informador o confident” seu. Posteriorment, l’exsecretari d’Estat de Seguretat, José Antonio Nieto, també va rebatre que Es Satty fos col·laborador de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil.