No és cap secret que les eleccions del 23 de juliol van deixar un context complicat per Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats. Una aritmètica endimoniada que fa que el govern espanyol necessiti tots els socis d’investidura per tirar endavant les seves propostes legislatives. Si no vol dependre del PP, no es pot permetre que cap s’hi oposi. Això dona un paper de preeminència a ERC, a Junts, a Bildu, al PNB i, ara també, a Podemos. Aquest puzle permanent de vots és una de les causes que explica que en els primers sis mesos de la legislatura, entre el novembre i el maig, l’executiu de coalició ha sigut capaç d’enviar només tres lleis al Butlletí Oficial de l’Estat: dos reials decrets llei que es van convalidar el gener i la llei d’ensenyaments artístics, que va rebre la llum verda definitiva el passat dijous. De moment, aquest és el limitat balanç legislatiu de la Moncloa. L’amnistia, que rebrà el ‘sí’ definitiu del Congrés el pròxim 30 de maig, serà la quarta.
El funambulisme al qual s’ha vist obligat Pedro Sánchez va acompanyat d’un altre element que ha jugat un enorme paper: el clima electoral constant que hi ha hagut a l’Estat gairebé des de ben bé la investidura de Pedro Sánchez. Quan hagin passat les eleccions europees, hi haurà hagut quatre cites amb les urnes en quatre mesos: a Galícia, al País Basc, a Catalunya i al Parlament Europeu. Sense dubte, la campanya electoral permanent que s’està vivint aquest primer semestre del 2024 dificulta la producció legislativa en dos vessants, una més rellevant que l’altra. D’una banda, hi ha menys plens i menys activitat parlamentària. D’altra banda, i aquí rau el quid de la qüestió, és més difícil negociar i arribar a acords, donat que pel govern espanyol, cedir té un cost més alt i pels partits que li donen suport, aprovar-li iniciatives té menys incentius (amb la voluntat de marcar perfil propi).
I no és menor que els quatre principals aliats parlamentaris habituals de Sánchez hagin estat sotmesos a l’escrutini de les urnes i que, per parelles, s’hagin batut en la pugna pel poder: Bildu i el PNB al País Basc i ERC i Junts a Catalunya. Tot això són ingredients que no han facilitat la governabilitat i no han afavorit que el Congrés legislés. Al contrari. Els socis es vigilaven de reüll i, enmig de tots, el PSOE havia d’entendre’s amb tothom. Un clar exemple d’això van ser els pressupostos generales de l’Estat: Pedro Sánchez va renunciar-hi després de l’avançament electoral a Catalunya sabedor que seria complicat tirar-los endavant en plena pugna entre Salvador Illa, Carles Puigdemont i Pere Aragonès.
📊 El poder de vet d’ERC i Junts al Congrés: guia per no perdre’s en les votacions aquesta legislatura
Dos reials decrets llei convalidats en sis mesos
Aquesta és la radiografia política que ens permet fer una aproximació a aquesta qüestió. Però com es fa palesa aquesta realitat? Segurament, la dada que il·lustra millor el temor del govern espanyol a la derrota parlamentària és que, amb sis mesos, només ha enviat tres reials decrets llei a convalidar al Congrés. Són normes que aprova el Consell de Ministres al·legant que es tracta de casos “d’extraordinària i urgent necessitat” i que la cambra baixa ha de segellar en un termini màxim de trenta dies. Els tres únics que s’han debatut fins ara són els famosos decrets de principis de gener: aquella votació taquicàrdica que va acabar amb un acord entre Junts i el PSOE que incloïa, entre altres qüestions, la delegació de les competències en immigració. Finalment, en un ple insòlit (amb votacions telemàtiques allargades i un empat inclòs), va ser Podemos qui va fer caure una de les tres votacions. Justament, el decret que havia promogut Yolanda Díaz. La vicepresidenta segona va perdre el pols contra els morats un mes després que Podemos fes el salt al Grup Mixt i abandonés Sumar. Per cert, va ser la sisena vegada en democràcia que el Congrés derogava un decret del govern espanyol. Dels sis, tres han sigut amb Pedro Sánchez a la Moncloa.
Després de suar fins a l’últim minut aquells vots, i de quedar en evidència durant tot el dia, la Moncloa no s’ha tornat a sotmetre a una votació així en quatre mesos. Però això canviarà ben aviat. Just en els dues darreres reunions del Consells de Ministres, s’han aprovat dos reials decrets llei que hauran de passar l’examen del Congrés en un dels plens que se celebrarà durant el mes de juny. Un conté mesures sobre habitatge i l’altre és la reformulació del decret que Podemos va rebutjar. Per tant, pròximament, la solidesa de l’aritmètica parlamentària es tornarà a posar a prova.
I és habitual aquesta poca producció de reials decrets llei? La veritat és que no. Un examen estadístic comparatiu elaborat per ElNacional.cat constata que és la segona legislatura amb un govern en plenes facultats que s’han portat menys reials decrets llei al Congrés el primer mig any de mandat. Només queda per darrere de la segona legislatura de Felipe González (i de la legislatura que Mariano Rajoy va estar en funcions i es van repetir les eleccions). Els 35 de l’inici de la catorzena legislatura són una excepció, donat que va coincidir amb l’esclat de la pandèmia de coronavirus, l’estat d’alarma i el confinament.
La setmana negra del govern espanyol al Congrés
I si algú tenia dubtes d’aquest panorama delicat, aquesta setmana s’ha fet evident. La Carrera de San Jerónimo ha sigut escenari de la fragilitat de l’estabilitat de Pedro Sánchez. El PSOE s’ha quedat sol dues vegades en tres dies. Primer, la cambra baixa va rebutjar la llei contra el proxenetisme: el soci de coalició i els aliats habituals s’hi van oposar i el PP, que anteriorment havia mostrat sintonia en aquesta qüestió amb els socialistes, va aprofitar el context per donar una estocada al PSOE. El Congrés no rebutjava una proposició de llei del Grup Parlamentari Socialista des del 2015, quan Mariano Rajoy tenia majoria absoluta. Però va ser fins i tot més alarmant que el govern espanyol es veiés obligat a retirar in extremis la Llei del Sòl per evitar una nova patacada. En aquest cas, el PSOE va apel·lar directament i única a un PP que, ensumant-se la sang poques hores abans de començar la campanya electoral, va decidir fer-li la traveta al govern espanyol. Els populars podien col·laborar a torpedinar la llei perquè, prèviament, tres dels partits que van investir Pedro Sánchez, Junts, ERC i Podemos, van presentar esmenes a la totalitat contra el projecte de llei.
De nou, els socis donaven l’esquena a Sánchez. I la Moncloa va optar per retirar la iniciativa i no jugar a la ruleta russa durant la votació. D’haver-la perdut, hauria sigut la setena vegada des de l’aprovació de la Constitució que la cambra baixa tancava la porta a un projecte de llei del govern espanyol (prèviament, s’havien rebutjat quatre lleis i dos pressupostos generals de l’Estat). Els dos precedents immediats eren socialistes: el 2019 amb els comptes públics que ERC i el PDeCAT van vetar i van conduir Sánchez a un avançament electoral i el 2004, en els primers mesos de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa.
Ara bé, no era la primera vegada en aquesta legislatura que unes esmenes a la totalitat provinents de la majoria d’investidura feien trontollar un projecte de llei. Prèviament, Junts i el PNB van oposar-se frontalment a la llei que crea l’Agència Estatal de Salut Pública. Els juntaires van presentar el veto al·legant que “envaïa clarament les competències exclusives” de la Generalitat, però el van acabar retirant perquè el govern espanyol es va comprometre a “blindar” el model sanitari català i “respectar” les competències.
Lleis repetides de la passada legislatura que ara han quedat aparcades
Un altre element que evidencia aquesta fragilitat és que hi ha lleis que la passada legislatura, abans de la convocatòria precipitada d’eleccions pel 23 de juliol, estaven a la rampa de sortida a punt de ser aprovades al Senat i que, en canvi, ara s’han estancat a l’inici del seu camí al Congrés dels Diputats. Tres casos: la creació de l’Autoritat de Defensa del Client Financer, la llei de serveis d’atenció a la clientela i la llei de prevenció de malbaratament alimentari.
Són tres normes que el maig de l’any passat, abans de la dissolució de les Corts Generals, s’estaven estudiant al Senat: la setmana següent a la convocatòria del 23J havien de votar-se al ple i, si no s’haguessin introduït canvis, haurien estat preparades per anar al BOE en menys de deu dies. Van caure en sac trencat, la Moncloa les va recuperar mesos més tard, poc després de la investidura de Sánchez, però, de moment, han quedat en via morta. De fet, la gran majoria de projectes de llei que ha impulsat fins ara el govern espanyol (tretze dels disset) són iniciatives que van decaure la passada legislatura i que el nou executiu del PSOE i Sumar va reviure. Aquesta paràlisi, és clar, està estretament vinculada a els càlculs aritmètics del Congrés i amb la necessitat imperiosa de tenir lligats tots els vots per evitar nous daltabaixos.
🔎 El PP posa en evidència la debilitat parlamentària de Sánchez al Congrés
El PP pressiona des del Senat per ser protagonista de l’activitat legislativa
En paral·lel a la poca producció de lleis al Congrés dels Diputats, el PP està sobreexplotant el Senat a l’hora de fer propostes legislatives. En el que va de legislatura, la cambra alta ha impulsat nou proposicions de llei que ha enviat al Congrés, que és on han d’arrencar el seu recorregut parlamentari. El PP, per exemple, ha tirat endavant iniciatives per permetre el desallotjament dels okupes en 24 hores, per reconèixer els funcionaris de presons com a agents de l’autoritat, per reduir l’IVA de les perruqueries o per ampliar la presó permanent revisable. En alguns casos, fins i tot, els populars han tingut la complicitat dels socis d’investidura de Sánchez. És una altra de les eines del PP per aprofitar el Senat com el seu gran bastió d’oposició al govern espanyol.
Ara bé, com que el PSOE i Sumar tenen majoria a la Mesa del Congrés, poden controlar els tempos de l’activitat parlamentària i, de moment, han condemnat les proposicions de llei del Senat a l’etern calaix de les pròrrogues del tràmit d’esmenes, cosa que les allunya de poder ser debatudes i votades a la cambra baixa. Permetre que continuessin el seu camí i sotmetre-les a votació generaria el risc de patir una derrota parlamentària de grans dimensions: no seria només que el govern espanyol perdria una llei pròpia, com ha passat aquesta setmana, sinó que l’oposició n’aprovaria una contra el seu parer i l’obligaria a aplicar-la contra la seva voluntat.