Una trentena llarga de persones, provinents del món independentista, veuen el seu patrimoni amenaçat per un òrgan que es fa dir Tribunal de Comptes però que ni tan sols és un tribunal ni l’integren jutges. És un organisme que sembla actuar selectivament i discrecionalment, opac i qüestionat des de dins mateix. Ha passat amb el cas de l’”informe de fiscalització relativa al destí donat als recursos assignats a l’execució de les polítiques d’acció exterior de la comunitat autònoma de Catalunya, corresponents als exercicis 2011-2017”. Als suposats responsables comptables els demanaran aquest dimarts i dimecres quantitats multimilionàries, un cop conclosa la instrucció i abans del judici.

Però la consellera Dolores Genaro, en solitari, va impugnar-ho des de dins. Va presentar un vot particular —que curiosament s’oculta a l’índex de l’informe— que ho qüestionava tot. En primer lloc, perquè l’informe es va aprovar sense ni tan sols donar marge per a estudiar-lo i esmenar-lo. Ella va demanar ampliar el termini per a realitzar observacions tècniques, i se li va negar. Més enllà de la vulneració procedimental, “mai vista abans”, Genaro també denunciava un informe esbiaixat i exagerat per a condemnar la Generalitat, que “no va extralimitar-se en les seves funcions”. La vocal criticava, entre altres, “judicis de valor i interpretacions que no estan prou fonamentades”.

Com es va arribar a un informe esbiaixat i exagerat? L’expedient i trajectòria dels consellers del Tribunal de Comptes, que han protagonitzat decisions polèmiques, pot ajudar a explicar-ho més que qualsevol descripció inscrita en documents oficials. El ponent d’aquest informe va ser Ángel Algarra, que va arribar a l’òrgan a proposta del PP i que és considerat proper a l’expresident José María Aznar. Abans d’accedir-hi va fer carrera militar, al cos d’intervenció de la Defensa. No és jutge ni ha estudiat Dret, malgrat integrar un “Tribunal”, sinó que és doctor en ciències econòmiques i empresarials.

Un cop finalitzada la instrucció, el departament integrat per la consellera Margarita Mariscal de Gante serà l’encarregat de l’enjudiciament. I ella serà la jutgessa de l’acció exterior de la Generalitat. Qui és Margarita Mariscal de Gante? Filla d’un jutge franquista del Tribunal d’Orde Pública (TOP), abans de ser consellera, va ser ministra espanyola de Justícia, al govern de José María Aznar. De fet, va arribar al seu actual càrrec a proposta del PP. També va ser ella qui, en primera instància, va enjudiciar i condemnar el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i els consellers Francesc Homs i Irene Rigau per la consulta del 9-N.

Un hipotètic recurs l’haurien de resoldre entre María Antonia Lozano, Felipe García i José Manuel Suárez Robledano. Els dos primers van arribar al càrrec a proposta del PSOE i Izquierda Unida. L’últim va ser també a proposta del PP i va ser portaveu de la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM), una de les tres associacions de jutges que la setmana passada va reclamar al govern espanyol que impedís l’aprovació de l’informe del Consell d’Europa. Suárez Robledano presideix la secció d’enjudiciament.    

Entre els consellers del Tribunal de Comptes també hi ha Manuel Aznar, germà de l’expresident espanyol José María Aznar, que des de llavors ha anat saltant de càrrec en càrrec. El 1996 va arribar a ser proposat com a adjunt segon del Defensor del Poble, però era massa escandalós i va renunciar-hi. El 2002 se’n va anar d’agregat laboral a l’ambaixada espanyola a Roma. Va viure a la capital italiana quatre anys, fins al 2006, quan va tornar per incorporar-se en l’assessoria jurídica del Tribunal de Comptes. El 2012 el Senat el va convertir finalment en conseller de l’òrgan, a proposta del PP.

Més membres i antics membres. L’expresident del Tribunal de Comptes i encara conseller Ramón Álvarez de Miranda, és fill de l’expresident del Congrés Fernando Álvarez de Miranda (UCD). També en van ser vocals el ja difunt Antonio de la Rosa, concunyat de l’exvicepresident i exbanquer Rodrigo Rato, o Juan Velarde, que al mateix temps era patró de la FAES, la fundació d’Aznar.

Escollits per polítics

Què és el Tribunal de Comptes? Sobre el paper és l’òrgan encarregat de fiscalitzar els comptes de les administracions públiques i dels partits polítics, els mateixos que els escullen. No són un tribunal ni són jutges, i per tant no formen part del poder judicial de l’Estat, però sí que tenen capacitat d’enjudiciament, en paral·lel a la justícia. La seva cúpula està integrada per dotze consellers que tenen mandats de nou anys renovables, sense límits ni topalls. Aquests consellers, efectivament, són escollits pels polítics: sis per part del Congrés dels Diputats i sis més per part del Senat. L’actual mandat caduca aquest mes de juny, però previsiblement el PP en bloquejarà la renovació com fa amb el CGPJ o altres institucions.

En aquest moment, com en el cas del CGPJ, la majoria al Tribunal de Comptes ja va bé a Gènova. Després de la renúncia del conseller Lluís Armet al·legant motius personals, proposat pel PSC, la correlació és de set conservadors contra quatre progressistes. I des de juliol del 2018, de forma inèdita en democràcia, els conservadors controlen al 100% la comissió de govern de l’organisme. Els seus tres membres van arribar-hi a proposta del PP: María José de la Fuente, Javier Medina i José Manuel Suárez Robledano. És l’òrgan encarregat de distribuir els diferents assumptes i carpetes entre les diferents seccions.

Doble vara de mesurar

Contra l’independentisme, el Tribunal de Comptes ha estat molt diligent a l’hora d’actuar. S’ha vist amb el referèndum de l’1-O, amb l’acció exterior de la Generalitat i també amb el procés de participació del 9-N. En aquest últim cas, ni tan sol el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va condemnar Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per malversació. Però l’òrgan fiscalitzador es va activar i va detectar suposades irregularitats. Va acabar condemnant els processats a pagar gairebé cinc milions d’euros per l’organització d’aquella consulta. Aquesta actuació constata amb moltes altres.

Probablement el cas més sonat és el d’Ana Botella, exalcaldessa de Madrid i esposa de José María Aznar. El 2019, el Tribunal de Comptes va acabar revocant una sentència que la condemnava a abonar 22,7 milions d’euros per la venda a un fons d’inversió de 1.860 habitatges de l’empresa municipal d’habitatge madrilenya. La decisió va prendre’s per dos consellers contra un. El vot de Margarita Mariscal de Gante, l’exministra de Justícia amb Aznar, va ser determinant per a decantar la balança. Un tribunal que tampoc no va ser capaç de detectar el cas Gürtel malgrat fiscalitzar els comptes dels partits. Tampoc no ha actuat encara contra els responsables dels ERO a Andalusia, un escàndol que segons la sentència judicial puja fins als 680 milions d’euros. Però són casos del PP i el PSOE, no de l’independentisme.

Acusacions de nepotisme

Hi ha hagut altres acusacions contra el Tribunal de Comptes i el seu funcionament intern, com les sospites de nepotisme. Ho va destapar, el 2014, el diari El País: dels pocs més de 700 treballadors, almenys un centenar eren familiars o persones properes als consellers del TCu o alts càrrecs polítics. Així, el 14% de la plantilla tenia vincles familiars dins la institució i al voltant del 10% vincles amb alts i mitjans càrrecs. Allà dins hi ha esposes, cunyats, concunyats, cosins, germans, fills, nebots, gendres i en algun cas amics de la infantesa.

I és que el Tribunal de Comptes és un dels organismes públics amb millors remuneracions de l’Estat espanyol. Només els consellers cobren 4.700 euros nets al mes i tenen cotxe oficial i dues secretàries. I la mitjana de sou en el conjunt de la plantilla se situa al voltant dels 3.000 euros. Com s’hi accedeix? A través d’una oposició. I tres dels cinc membres del tribunal opositor —per tant, la majoria— són alts càrrecs de la mateixa institució.

En el punt de mira internacional

El cas de l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell ha donat la volta al món. També entre els responsables citats la setmana que ve, el seu fill, també economista, va fer pública la fràgil situació patrimonial de la seva família. I va aconseguir posar —de nou— el Tribunal de Comptes sota la lupa internacional. Aquesta mateixa setmana, una trentena de Nobels d’Economia, a més de vint reputats economistes, han expressat el suport al seu col·lega. En la carta al diari El País, els signants advertien: "El professor Mas-Colell és un exemple per a tots els científics espanyols a l'exterior. El resultat d'aquest procediment pot tenir una influència negativa en la voluntat d'aquestes persones de tornar al seu país i contribuir al servei públic". L’Associació Econòmica Europea també ha tancat files amb l’exprofessor de Harvard.

Però no és el primer cop que s'enfronta al qüestionament fora de les fronteres de l'Estat. El juny del 2015, el Tribunal de Comptes espanyol va ser sotmès a una revisió realitzada pel Tribunal de Comptes europeu i l’homòleg de Portugal. Una de les conclusions de l’examen, realitzat sobre el terreny, era “l’existència d’una percepció pública d’influència política en els consellers del Tribunal de Comptes”. Entre altres coses, proposaven canviar el sistema d’elecció dels consellers, rotar el personal, reduir el pes dels càrrecs directiu en la plantilla o acotar la designació a dit de càrrecs de responsabilitat.

“Cal fotre-hi mà”

En una setmana marcada pels indults i per l’obertura d’una nova etapa de diàleg entre l’Estat i la Generalitat, el Tribunal de Comptes és un obstacle enmig del camí. Des d’ERC admeten que “cal fotre-hi mà”. Fonts parlamentàries asseguren que és molt complicat fer-hi grans reformes, però que s’ha de fer alguna cosa “a nivell de democratització de l’Estat”. Almenys canviar el sistema d’elecció perquè “deixi de ser el xiringuito de quatre famílies”. Els republicans passen la pilota al govern espanyol.