Pablo Llarena es revolta contra la llei d’amnistia. El jutge del Tribunal Suprem esquiva la norma de l’oblit penal i, malgrat que la llei estableix que ha d’acordar “l’immediat alçament de qualssevol mesures cautelars”, manté les ordres de detenció contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Llarena esgrimeix que els comportaments atribuïts al president a l’exili i als dos exconsellers “incorren plenament en les dues excepcions que preveu la llei per amnistiar delictes de malversació, que són que s’hagin fet amb propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial i que afectin els interessos financers de la Unió Europea”. “Van ser ells els que van concebre el pla per aconseguir la independència de Catalunya i van adoptar un acord de govern per assumir determinades factures des dels seus departaments. Consegüentment, els actes de disposició del patrimoni de l’Administració van estar radicalment vinculats a un benefici personal i van tenir un caràcter patrimonial marcat”, relata. D’altra banda, el jutge considera que Marta Rovira sí que entra en el perímetre de l’amnistiadeixa sense efecte la seva ordre de detenció, però pregunta a les parts si ha d’elevar una qüestió d’inconstitucionalitat al TC sobre la possibilitat d’amnistiar la desobediència.

📝 El Suprem no amnistia Junqueras, Turull, Romeva i Bassa per l’1-O i manté la seva inhabilitació fins al 2031

📝 Llarena sosté que Rovira ha de ser amnistiada per l’1-O, però obre la porta a anar al TC abans de fer-ho

 

 

En una providència de 46 pàgines, Pablo Llarena sosté que Puigdemont, Comín i Puig, “aprofitant les seves responsabilitats” al Govern de la Generalitat, “van endossar les despeses a l’administració autonòmica, sense que la iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic” per “no haver d’atendre ells el cost inherent a les seves iniciatives personals, un cop el Tribunal Constitucional havia declarat nul·les les previsions pressupostàries sobre el referèndum”. El magistrat argumenta que Puigdemont, Comín i Puig tenien un “afany personal” que “no només era il·legal, sinó completament aliè a les seves responsabilitats de govern” i “van decidir carregar als fons públics aportats pels contribuents el cost d’unes iniciatives o apetències personals que ells mateixos dirigien i van desplegar”, “eludint sufragar els seus desitjos o afanys amb detriment de la seva fortuna personal”.

Llarena justifica que “prendre els diners públics per emprar-los en gustos personals, o endossar les despeses de béns o serveis privats i autoritzar després que siguin pagats per l’Administració, suposa un acte de clar enriquiment”. I rebla: “Per benefici s’ha d’entendre qualsevol aprofitament, rendiment o avantatge, i en aquest cas cal considerar que el profit o la utilitat obtinguda era radicalment personal i propi dels autors del delicte als quals s’atribueix”, sent “irrellevant que les iniciatives fossin compartides per altres ciutadans”. El magistrat del Suprem reitera el que va expressar després de la reforma del delicte de malversació: “Aleshores vam dir que l’acte de desviar els fons públics a una activitat il·legal satisfeia plenament el terme d’ànim de lucre”.

En relació amb els interessos financers de la Unió Europea, argüeix que “la sola realització del referèndum que havien prohibit les institucions espanyoles competents afectava necessàriament i automàticament la configuració d’Espanya i la dimensió territorial de la Unió Europea”, cosa que tenia un “reflex directe en els ingressos compromesos per Espanya al pressupost de la Unió, principalment els vinculats a la recaptació d’IVA i Renda Nacional Bruta, i conseqüentment, als interessos financers de la Unió”.

Les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Puig estaven en vigor des del 12 de gener del 2023. Aquell dia, Pablo Llarena va retirar el delicte de sedició pel president a l’exili i els dos exconsellers després que entrés en vigor la seva derogació, però va mantenir el seu processament pels delictes de desobediència i malversació de fons públics. El magistrat va retirar les euroordres i va dictar una nova ordre de crida i cerca a l’Estat espanyol per a tots tres.

Pablo Llarena evita anar al TC o al TJUE

En la seva justificació, Pablo Llarena explica per què opta per no presentar una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional o una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea preguntant sobre la validesa d’amnistiar la malversació. “No hi ha cap necessitat d’avaluar la constitucionalitat de la Llei d’amnistia o la seva concordança amb el dret de la Unió en els supòsits en què la llei imposa no ser aplicada”, argüeix. Concretament, referent a l’exclusió de la malversació dels actes que poden afectar els interessos financers de la UE, defensa que el dret europeu “no planteja cap objecció” al redactat de la llei. “La consulta només resultaria oportuna si es dubta sobre la validesa de la regla d’exclusió, cosa que no és predicable del present supòsit”, afegeix. I conclou que, com que l’amnistia “prescriu al seu articulat que l’extinció de la responsabilitat penal no és aplicable als fets que aquí s’investiguen”, serà “irrellevant que la llei pugui eventualment desbordar les limitacions constitucionals imposades al legislador” i “conduirà a la mateixa decisió judicial que si la norma no existís o si fos anul·lada per inconstitucional”.

Així mateix, Pablo Llarena aprofita la providència per defensar-se de les crítiques que rebrà. Sosté que “no es pot pretendre que la llei únicament s’aplicarà de manera correcta quan arribi a determinades persones, si no hi concorren els requeriments que la norma incorpora” i apunta que “res impedia que el legislador hagués amnistiat qualsevol malversació que complís únicament amb els requisits temporals i tendencials”. “La llei, com a disposició aplicable general, contempla supòsits i no persones”, afegeix. Per tant, “no es pot pretendre que la decisió s’adopti com si els pressupostos legals fossin exigències banals que únicament s’introdueixen per validar la llei en abstracte, però que han de cedir si es constata que acaben per perjudicar els que comptaven beneficiar-se amb la norma”, rebla.

Puigdemont avisava que aixecar l’ordre de detenció era “l’única solució”

Fa vint dies, just després que l’amnistia es publiqués al Butlletí Oficial de l’Estat i entrés en vigor, Llarena va preguntar a les parts si havia d’aplicar l’amnistia a aquesta causa. A més, comunicava als Cossos i Forces de Seguretat que “continuen vigents i actives” les ordres nacionals de detenció i recordava que haurien de “procedir al seu compliment mentre aquestes decisions no siguin judicialment modificades o revocades”.

Just l’endemà, l’advocat Gonzalo Boye confirmava el retorn de Puigdemont malgrat l’ordre de detenció. Va esgrimir que el president a l’exili “mai ha tingut preocupació per una detenció” i va argumentar que, si torna a Espanya, “el més normal seria que no el detinguessin”. Tot el que no fos això, “seria una anormalitat”. “Un jutge ha d’interpretar la llei i no reescriure-la”, va reblar. Posteriorment, la resposta de Boye a Llarena va ser clara: “L’única solució” conforme a dret i respectuosa amb la Constitució, els Tractats de la Unió Europea i la llei d’amnistia era “l’aixecament de les mesures cautelars” que pesen damunt del president a l’exili, específicament l’ordre de cerca i captura i ingrés a la presó.

La Fiscalia també apostava, finalment, per retirar l’ordre de detenció

La mateixa tesi defensava la Fiscalia. Tot i que no sense dificultats. El seu posicionament fixava que tots els delictes de tots els investigats, encausats o condemnats han de ser amnistiats perquè entren al perímetre de la llei. Sobre la malversació, apuntava que “els actes directament dirigits a finançar o sufragar les consultes independentistes s’han d’entendre compresos a l’àmbit objectiu d’aplicació de la llei i, per tant, amnistiats” sempre que s’hagin produït “sense un propòsit d’enriquiment”.

Ara bé, el camí per arribar fins aquí no va ser fàcil. Inicialment (pocs minuts després de la votació final al Congrés), els quatre fiscals del procés van verbalitzar al fiscal general que eren contraris a amnistiar la malversació. I van engegar així la metxa d’una guerra oberta a la Fiscalia que ha acabat dividint el Ministeri Fiscal per la meitat. Consuelo Madrigal, Fidel Cadena, Javier Zaragoza i Jaime Moreno van reiterar-ho dies més tard i això va obligar el fiscal general a ordenar-los que se’n mostressin favorables, ja que la seva justificació, amb “arguments insuficients”, anava en contra de “la voluntat del legislador i el tenor literal dels articles”. Però els quatre fiscals van rebutjar-ho i van titllar l’ordre de “contrària a les lleis i improcedent”. Finalment, la Junta de Fiscals va avalar la postura d’Álvaro García Ortiz

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l’actualitat, en un clic!