Madrid no és una ciutat nova per a Miquel Iceta. Tampoc no ho és l'edifici de La Moncloa. Ja va trepitjar el palau ara fa trenta anys, de la mà del vicepresident Narcís Serra, que el va col·locar al gabinet de la presidència del govern espanyol. S'hi va estar cinc anys. Més endavant, també va mantenir una relació fluïda amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Però, amb una carrera política ja madurada, el primer secretari del PSC aspirava a més. El seu nom ha estat sempre en les travesses però sempre també s'ha mantingut en una discreta segona línia. Fins i tot Pedro Sánchez va intentar situar-lo com a president del Senat, un moviment que ERC va frustrar al Parlament. La veritat és que tampoc no li convencia el càrrec. Però a base de persistència, als seus 60 anys i després de molta resistència, per fi ha arribat el moment. Després d'una de les seves "jugades mestres", canviant el cromo amb Salvador Illa, serà ministre de Política Territorial. Quan algú ja el donava per mort, ha ressuscitat d'entre les cendres.

El de Miquel Iceta és el triomf de l'home de partit, de l'home d'aparell. És fill de mare catalana i pare basc (nacionalista i republicà). Tan bon punt va complir la majoria d'edat, l'any 1978, es va afiliar a les Joventuts Socialistes de Catalunya i al PSC, en l'any de la seva fundació, provinent del Partit Socialista Popular de Catalunya. I en més de quaranta anys no s'ha mogut d'allà, passant per diverses responsabilitats. Ha passat per totes les institucions, encadenant càrrecs orgànics i públics de forma pràcticament ininterrompuda durant 34 anys: des de l’Ajuntament de Cornellà al govern de Felipe González, i d’allà al Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya. Només a la cambra catalana s'hi ha estat 21 anys. Fins avui, que ha estat escollit, per fi, ministre del Govern d’Espanya. Els seus adversaris polítics en reconeixen la seva gran oratòria —de les millors de la política catalana— i sobretot el seu rol d’estratega polític. No acostuma a posicionar-se internament, però, quan ho fa, s’aferra al cavall guanyador. Com va fer a les primàries del PSOE quan Pedro Sánchez era més qüestionat. És més bo al tauler d'escacs que a la pista de ball.

És l'home de partit: des del 87 fins avui ha anat encadenant càrrecs a gairebé totes les institucions

El del primer secretari del PSC també és el triomf del polític camaleònic. Miquel Iceta és qui, l'estiu del 2016, va proposar una ponència al congrés del partit que apostava per la via canadenca, traslladant-la del Quebec a Catalunya. Plantejava un referèndum acordat i negociat si fracassava la via de la reforma de la Constitució espanyola. El document oficial del partit parlava d'establir "instruments democràtics" --citant com a exemple la llei de la claredat del país nord-americà-- que permetessin "verificar el suport ciutadà a una eventual secessió". Però, després del rebombori, aquella ponència va fracassar i allà va quedar, desada en un calaix tancat amb clau.

Manifestació de Societat Civil Catalana del 29-O del 2017, on Miquel Iceta va assistir-hi al costat d'Inés Arrimadas i Xavier Garcia Albiol. / Roberto Lázaro

Des de llavors, gir de 180 graus. Tan sols un any després, el seu paper durant la tardor del 2017 va ser especialment destacat. Durant els primers dies d'octubre, va intentar erigir-se com a mediador, un intent en va davant del govern de Mariano Rajoy. Llavors va arribar el 155. L'únic senador del PSC, l'expresident José Montilla, va absentar-se de la votació. Però Miquel Iceta hi va donar suport, defensant que tocava "començar a assentar una realitat jurídica, política i social a Catalunya" amb la convocatòria forçada del 21-D. Aquestes declaracions les va fer des de la manifestació de Societat Civil Catalana del 29-O, on va assistir-hi al costat d'Inés Arrimadas i Xavier Garcia Albiol. Després de la sentència del procés la tardor del 2019, mentre sortia fum d'Urquinaona, s'hi va reafirmar: el 155 comptaria "amb tot el suport del PSC" si es trencava la legalitat.

És l'home camaleònic: el 2016 defensava el referèndum acordat i el 2017 el 155

I el de Miquel Iceta és, finalment, el triomf de l'astúcia política. Com a bon fontaner, les operacions li acostumen a sortir bé. Va arribar l'any 2014 a la primera secretaria del PSC gairebé de rebot. Acabava de dimitir Pere Navarro i tot apuntava que seria Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma, qui n'agafaria el relleu. Però, per a sorpresa de tothom, Parlón es va fer enrere. Ningú no es volia fer càrrec de les regnes d'un partit en les seves hores més baixes. I va ser Miquel Iceta qui va fer un pas endavant. Va taponar la sagnia interna i va reconstruir la formació sota un lideratge indiscutit. Han hagut de passar sis anys, però avui la formació torna a estar en posició de disputar una victòria electoral a Catalunya, encara que sigui cedint la candidatura a un company. També va ser ell qui va apostar decididament per l'entesa progressista a Espanya o Barcelona, mentre alguns barons espanyols s'inclinaven cap a Ciutadans.

Si hi havia un Ministeri on podia aterrar Miquel Iceta, aquest era el de Política Territorial. Un càrrec per on ja hi han passat altres catalans, com Meritxell Batet. És el que gestiona el dia a dia amb les comunitats autònomes, especialment quan hi ha conflictes. I tindrà enormes reptes per davant, començant pel diàleg amb Catalunya. La taula entre governs només s'ha reunit una vegada per a fer-se una fotografia. I haurà de donar un contingut real a la tan repetida "cogovernança" de la qual Pedro Sánchez n'ha fet bandera. La dificultat d'aquests desafiaments també vindrà donada pel resultat de les urnes el 14-F. És l'última jugada d'Iceta al tauler català.