Qui va ser Antoni Gutiérrez? Per què el Guti és un personatge clau en la política catalana de la Transició? Aquest és el principal punt de partida de El Guti, l’optimisme de la voluntat (Edicions 62), un llibre nascut com un treball personal de Txema Castiella (Gijón, 1958) i escrit com una investigació vocacional sense cap més objectiu que posar llum a la biografia d’aquesta figura clau en les esquerres del nostre país. Després d’un col·loqui amb els subscriptors d’ElNacional.cat per parlar del llibre, hem parlat amb el seu autor sobre aquesta biografia publicada fa poc més d’un mes i que ofereix el retrat precís d’aquest personatge polític icònic, únic i inesborrable.

Coberta del llibre El Guti, l'optimisme de la voluntat, editat per Edicions 62.

Comencem amb una confessió personal: rondo la trentena, m’interessa la política i, en canvi, fins fa pocs dies no gosava posar cara al Guti. Per què?
Segurament perquè tot i que ell va ser una figura cabdal de la política catalana dels últims cinquanta anys i un personatge referent durant els últims anys del franquisme i la Transició, tenim tendència natural a l’oblit i el seu llegat havia quedat massa relegat. No ens ve malament, crec, recuperar-lo.

Com explicaries a algú de la meva generació, ras i curt, qui va ser políticament el Guti?
Serviria dir que va ser un lluitador per les llibertats i que va creure en la política com a eina per assolir allò per a què lluitava.

Un lluitador per les llibertats del poble català, també, doncs?
Sens dubte. En aquells temps es parlava del “ple reconeixement nacional de Catalunya”, i Antoni Gutiérrez n’era un fervent defensor; sempre va defensar el caràcter de Catalunya com a nació, per bé que també sempre va creure en la idea de la federació amb la resta de pobles de l’estat espanyol.

Al llibre també el descrius com un gran pactista.
La voluntat de tendir ponts de diàleg i d’arribar a grans pactes per tal de progressar és un dels altres trets característics del Guti. Durant la dictadura, per exemple, a Catalunya juga un paper important d’aglutinador de forces entorn sobretot de l’Assemblea de Catalunya, i més tard en l’àmbit estatal és un defensor dels Pactes de la Moncloa o la Constitució de 1978.

Referent absolut de les esquerres, doncs?
Ell entra a militar al PSUC a finals dels cinquanta, en plena clandestinitat, i pateix quatre detencions, una de les quals amb pena de presó. Dins el PSUC, destacarà per la seva lluita contra el dogmatisme i participa activament en la renovació ideològica del partit, distanciat clarament del socialisme real d’arrel soviètica i en evolució permanent cap allò que al final s’ha conegut com a eurocomunisme.

Antoni Gutiérrez, en un acte l'any 2001 (Pep Parer / Viquipèdia).

“El socialisme només pot existir en societats democràtiques” és una de les seves frases sobre la qual parles al llibre.
La seva visió era aquesta: no es pot dissociar la llibertat del que seria la igualtat. Ell només era una peça d’un gran engranatge col·lectiu, però, i això sempre ho va tenir clar. De fet, a la primera pàgina del llibre cito el llibre que Antoni Tàpies i Joan Brossa van dedicar als militants del PSUC i que s’anomena “U no és ningú” precisament per això: perquè el Guti tenia unes idees pròpies i té un paper cabdal en el PSUC d’aquella època, però la seva figura no s’entendria sense deixar de comprendre que formava part de processos col·lectius.

Aquell PSUC estava ple de noms històrics. Era difícil posar-se d’acord?
López Raimundo, Solé Tura, Vázquez-Montalbán i un llarg etcètera. Tota aquella munió de dirigents obrers, intel·lectuals i polítics forjats en la clandestinitat es retroalimentava constantment, i la veu de cadascú era una llavor d’idees o una exclamació discordant, però sempre pel bé d’uns objectius compartits.

Què és el catalanisme popular que defensa el PSUC i en el qual creu el Guti?
En la seva opinió, el catalanisme popular es confronta amb el catalanisme conservador, d’arrel més tradicional. El catalanisme popular vol ser un catalanisme obert, inclusiu i molt plural, que té a veure amb la integració dels nouvinguts durant els cinquanta i seixanta, però que a més connecta amb el moviment obrer de caire més federalista i republicà, així com també amb l’associacionisme obrer de principis de segle i el món dels ateneus, els orfeons, etc.

Lluitador per les llibertats, renovador de l’esquerra i... europeista militant?
Sí, possiblement seria la tercera gran característica de la figura política del Guti. Ell mateix afirmava, quan va ser escollit parlamentari a Brussel·les, que ser diputat al Parlament Europeu no era per a ell un càrrec, sinó una forma de militància.

Què era Europa per a ell?
Un horitzó, una aspiració democràtica. Antoni Gutiérrez, igual que altres dirigents de l’esquerra com Nicolás Sartorius, fan una reflexió molt avançada al seu temps i ben aviat s’adonen que la Unió Europa serà un marc important per a governar la imminent globalització.

La idea de la Unió Europea sempre ha estat poc recolzada per les forces que queden a l’esquerra de l’esquerra, però, no?
Exacte. Els partits d’extrema esquerra, quan se’ls parlava d’Europa, deien: “això no va amb nosaltres, al projecte polític de l’Europa del mercat comú no ens hi sentim convidats”. El Guti, en canvi, com algunes forces polítiques i sindicals d’esquerra, té molt clar que cal ser presents en aquesta Unió Europea que als anys vuitanta i noranta encara és un projecte inacabat i en plena construcció.

I quin projecte per a Europa desitja el Guti?
La Unió Europea com a espai de pau i cooperació enfront dels dos grans blocs mundials: la Unió Soviètica i els Estats Units. L’eurocomunisme concep aquesta dinàmica de blocs com un tap que impedeix la dinàmica lògica de canvis que la societat necessita, per això ell defensa Europa com un actor que aspira a ser important en l’escena internacional.

Quines eren les virtuts del Guti, políticament parlant?
Possiblement la flexibilitat era la més interessant de totes. Per què? Perquè sense flexibilitat no hi pot haver pactes, i sense pactes no es pot avançar.

Remarques la frase “s’ha de fer política des dels principis, però no amb els principis”.
És una frase seva i que defineix molt bé el seu tarannà i té a veure amb el que parlàvem de la flexibilitat: cal estar segur dels propis principis però això no vol dir imposar-los. En té una altra també de molt interessant, referent a la Constitució, quan afirma que “una Constitució no és un programa electoral”, és a dir, és un nexe comú entre molts on ningú, però, s’hi pot reflectir al cent per cent.

La política actual sembla no tenir tanta paciència com aleshores.
Ell era molt pacient. En política la gestió del tempo és un tret primordial, i Antoni Gutiérrez gestionava molt bé el temps dels processos.

El defineixes, també, com a un polític generós.
És que el PSUC del Guti era un partit generós, un partit que durant dues dècades va ser la principal força de l’oposició però que quan calia va saber mostrar-se en segon terme, cedint protagonisme per tal d’afavorir la unitat.

Josep Subirats, Josep Benet i Antoni Gutiérrez. (Efe)

El pragmatisme d’Antoni Gutiérrez, que és un altre tret caracterítstic seu, és un valor o un defecte?
Segons com es miri. El Guti és un gran pragmàtic, perquè constantment es pregunta: i això que hem de decidir, ens deixa millor o pitjor que com estem? A les acaballes de la seva trajectòria, per exemple, es confronta amb els seus propis companys d’Iniciativa per Catalunya que s’oposen al projecte de Constitució Europea, mentre que ell la defensa no amb principis sinó amb arguments basats en les millores que suposa en relació a no disposar de cap Constitució.

S’allunya de la puresa ideològica, doncs.
En efecte. El seu és un raonament de pragmatisme absolut: si fent això estarem millor que fins ara, endavant, malgrat no se cenyeixi al cent per cent amb allò que defensem. El seu pragmatisme, per exemple, era un valor en referència a la correlació de forces, que és un terme molt emprat fa dècades: si no tens prou força o recursos per fer una cosa, és necessari cedir per tal d’apropar-te al teu objectiu.

Era pragmàtic i generós, però estèticament tossut: podem parlar del primer polític català amb al·lèrgia a la corbata? Era una mania personal?
És conegut que a Josep Tarradellas, que tenia un gran respecte per l’estètica del poder, per exemple, el treia de polleguera que un conseller provisional de la Generalitat com Antoni Gutiérrez no vestís amb corbata. Però era un posicionament polític. Quan el detenen per primera vegada, de jove, una de les primeres coses que fa la policia és treure-li la corbata. Ell llavors era un jove metge que vestia elegantment, i en aquell moment es diu “no me la tornareu a treure”, i ja mai més es torna a encorbatar. Una anècdota que retrata bé l'obstinació del personatge.

Quin paper tindria aquest obstinat personatge, políticament parlant, en la Catalunya d’avui?
La feina d’un biògraf no és fer prediccions impossibles intentant traduir el present en base a un passat. A més, ell defugia el joc de la ucronia. La meva feina, en tot cas, és explicar qui va ser i què va fer el Guti; les conclusions sobre què hauria pensat avui si fos viu correspon als lectors.

Per acabar, què n’ha quedat del seu llegat?
Prefereixo respondre quina part del seu llegat ens caldria recuperar: l’esperit unitari davant els grans reptes.