El relat era el d’una majoria silenciosa que es veia esclafada per una minoria que controlava les institucions d'autogovern, i que havia abocat el país a una declaració d'independència. I que per això Mariano Rajoy es veia obligat a convocar eleccions, per "retornar la veu" als ciutadans i escollir un Govern que canviés radicalment el rumb. I el president espanyol les va convocar accelerant al màxim els terminis. Però hi havia un problema de base: el punt de partida era equivocat.

I els resultats han estat els que han estat. La victòria d'Inés Arrimadas és estèril. Malgrat que la candidata taronja proclami que la majoria del país ha expressat voluntat de canvi a les urnes, i que Rajoy la tingui a ella com a interlocutora després del 21-D, la realitat és que no pot conformar cap mena de "majoria alternativa a l'independentisme". L'única aliança possible és la independentista. Des de Cs en culpen una llei electoral “injusta”, però la realitat és que amb circumscripció única perdria dos escons i tampoc no li acabarien de sortir els números.

Malgrat que Ciutadans va aconseguir ser la primera força en vots i escons i proclami que va guanyar les eleccions, la realitat és que el bloc republicà va imposar-se tant en vots com en escons. Junts per Catalunya, ERC i la CUP han sumat 70 escons i 2,06 milions de vots (100.000 més que el 2015), mentre Ciutadans, el PSC i el PP han aconseguit junts 57 escons i 1,89 milions de vots. Els partits independentistes superen de 13 escons i 174.000 vots els partits unionistes. 

Ciutadans ha estat la primera força a les ciutats més poblades del país, començant per la capital, però això no significa que el bloc unionista hagi guanyat la partida. A Barcelona ciutat, JuntsXCat, ERC i la CUP van sumar el 45,78% dels vots, enfront del 43,47% de Ciutadans, el PSC i el PP. I l'unionisme té un gran problema a la resta del territori. Per comarques, 35 van caure del cantó republicà (en alguns casos amb percentatges superiors al 70%) i set del cantó “constitucionalista”: Aran (60,52%), Tarragonès (55,21%), Baix Llobregat (55,17%), Baix Penedès (51,85%), Vallès Occidental (48,52%), Barcelonès (48,16%) i Garraf (45,74%).

Si el bloc unionista ha aconseguit els resultats que ha aconseguit, pujant del 39,11% del 27-S al 43,49% del 21-D, ha estat sobretot pels vots aconseguits al cinturó que formen la costa de Barcelona i la de Tarragona (i l'excepció aranesa), les dues demarcacions catalanes on es concentra més població.

Una altra de les hipòtesis de les quals partia el bloc unionista és la de la forta mobilització del seus votants -després de les manifestacions massives de Societat Civil Catalana- en contraposició amb la desmobilització dels electors independentistes, que podien considerar il·legítima la convocatòria d'eleccions per part de Rajoy amb l'aplicació de l'article 155.

Aquesta teoria també ha estat parcialment falsada. La participació en aquests comicis, novament històrica -puja del 74,95% al 81.94%-, s'ha incrementat en 230.000 vots. Malgrat que s’acostuma a dir que l’abstenció a les eleccions catalanes és majoritàriament unionista, 105.000 d’aquests nous votants van optar per candidatures independentistes. De fet, el 21-D hi ha hagut gairebé 20.000 independentistes més que l’1-O. En major o menor mesura, els dos blocs s’han sentit interpel·lats per la convocatòria i s’han mobilitzat.

Vasos comunicants

L'independentisme s'ha mantingut en el 47% que va aconseguir el 27-S i ha conservat la majoria absoluta tot i perdre dos escons. L'unionisme, en canvi, ha crescut tant en vots (del 39,11% al 43,49%) com en escons (dels 52 als 57). Però no ho ha fet a costa de l'independentisme, sinó a gràcies als abstencionistes que ha aconseguit mobilitzar i també a costa dels comuns, que han perdut tres escons respecte de l'anterior marca, Catalunya Sí Que es Pot, passant d'onze a vuit diputats.

Si Ciutadans ha arribat en primera posició a la línia de meta és per dos factors. En primer lloc, per la divisió de l'independentisme en tres llistes separades, a diferència de les eleccions del 2015. En segon lloc, i més important, pels vasos comunicants dins el mateix bloc: el que guanya un partit unionista, ho perd un altre. En ple discurs d'Inés Arrimadas la nit electoral, Ciutadans va passar dels 36 als 37 escons, fet que va generar un petit moment d'eufòria. Qui el perdia era Alejandro Fernández, fins ara diputat del PP per Tarragona, un escó que ara es tenyia de taronja. 

Justament Ciutadans ha pujat dotze escons respecte de la passada legislatura sobretot a costa del PP, que n'ha perdut vuit. La candidatura de Xavier García Albiol -i la del govern espanyol, que va convocar aquestes eleccions amb el 155- ha fet el pitjor resultat de la història del partit a Catalunya. Només tres diputats per Barcelona, amb menys vots i escons que la CUP, amb qui hauran de compartir el Grup Mixt davant la impossibilitat de formar grup parlamentari propi (que requereix un mínim de cinc parlamentaris).

De fet, aquest transvasament de vots tan gran dins el mateix bloc del 155 ha provocat ja retrets entre els mateixos partits. L'endemà mateix de les eleccions, Xavier García Albiol lamentava que "allò greu de veritat és la majoria independentista al Parlament" i que "avui els resultats serien diferents si no hi hagués hagut aquesta obstinació de Ciutadans i companyia per enfonsar el PP per guanyar, en lloc de sumar". I aquest dissabte li reclamava que "respectés les normes democràtiques" i reivindiqués "el dret a governar Catalunya com a llista més votada". Des de Ciutadans han lamentat que els "vells partits del bipartidisme" hagin fet resultats dolents i han recomanat a Albiol que se centri a gestionar el seu grup parlamentari de tres.

Per la seva banda, l'aliança del PSC i Units per Avançar (la formació hereva d'Unió Democràtica) ha vist frustrades les seves expectatives. Si bé a l'inici de la campanya moltes enquestes els situaven per sobre dels 20 diputats i a prop dels tres capdavanters, finalment s'han hagut de conformar amb l'augment d'un diputat, passant de 16 a 17 escons. El PSC també ha hagut de veure com l'àrea metropolitana de Barcelona, el seu feu històric i on té les alcaldies més importants, es tenyia encara més de color taronja.

Però Ciutadans no només s'ha consolidat amb força a l'àrea metropolitana, on ja va irrompre a les eleccions del 27-S, sinó que també s'ha convertit a gran part del país en gairebé l'única opció alternativa a l'independentisme.

El 155, el gran perdedor

No hi ha ni una majoria independentista ni unionista en vots, però les eleccions sí que han fet visible un gran consens majoritari: l'oposició a l'aplicació del 155. A Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP cal sumar-hi Catalunya en Comú-Podem, que ha arribat a presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra les mesures excepcionals adoptades pel govern espanyol. Malgrat la pèrdua de pes dels comuns, el bloc contra el 155 suma un total de 2,39 milions de vots, el 54,94% dels sufragis. Al Parlament, això es traduirà en 78 dels 135 escons.

Rajoy ja ha gastat la carta de les eleccions autonòmiques. Va convocar-les amb el 155 per mirar d'aconseguir una majoria alternativa forçada que fes fora l'independentisme del poder. Amb un nou rècord de participació massiva, els resultats han estat una majoria independentista renovada, un rebuig frontal a la suspensió de les institucions d'autogovern catalanes i que el seu partit sigui residual a Catalunya, fins i tot per darrere dels "radicals" de la CUP, amb qui compartirà el Grup Mixt.