Un home ha vingut des de les Canàries, acompanyat del seu cosí, perquè li feia “molta il·lusió” visitar el Valle de los Caídos. Allà està enterrat, com l’anomena ell, “Don Francisco”. Tenia l'obligació gairebé moral de veure'l abans que se'l puguin endur. Agradi o no agradi, defensa, és "la nostra història". Diu que “sempre” l’ha honorat i que sempre ho farà. Està en un lloc privilegiat, el centre de la basílica, amb el fundador de Falange José Antonio Primo de Rivera. No corren la mateixa sort les 33.000 víctimes allà sepultades. Però el visitant creu que d’allà no s’ha de moure, que tot està en ordre.

—Aquí està bé, acompanyat de la gent dolenta…

—De la gent dolenta?

—Bé, dels republicans, dels rojos.

És un dimecres al matí, feiner, però tot i així hi passen algunes desenes de persones. Com cada dia, hi ha missa a les onze tocades. No és com els homenatges al dictador de cada 20 de novembre, però el mossèn prega pels "destins d'Espanya" i pels "beats màrtirs dels quals custodiem les relíquies". Dins la basílica, la foscor no permet apreciar les seves parets tacades de sang, aixecades per milers de presos polítics forçats a treballar-hi, alguns dels quals van morir allà mateix. Sobre la tomba de Franco hi ha una quinzena de flors ben fresques. El silenci i la solemnitat són sepulcrals.

Dels més matiners és un grup d’estudiants de secundària francesos, que hi han arribat en bus. El seu liceu acostuma a fer un viatge a Madrid, i per primer cop han passat pel majestuós Valle de los Caídos. El seu professor aclareix que saben qui hi ha enterrat allà dins, i que justament per això venen en el marc del programa de l’assignatura d’Història. No desaprofiten l'ocasió: pocs mausoleus a un dictador hi ha a la resta d’Europa. La resta de visitants, o són turistes o són nostàlgics, ja sigui declarats o dissimulats. Pràcticament tots ells fan servir expressions com “reobrir ferides” o “remoure la història”.

Dins la basílica, la foscor no permet apreciar les seves parets tacades de sang, aixecades per milers de presos polítics forçats a treballar-hi

Dins del grup de dissimulats, probablement hi encaixaria un català que ve des de Vallromanes (Vallès Oriental). Explica que ha vingut amb la seva dona perquè “és història”, i que després se’n va a visitar El Escorial. Però quan és preguntat sobre l’exhumació del dictador, posada en marxa pel govern de Pedro Sánchez i que hauria de culminar el 10 de juny, tira pilotes fora. “A nosaltres la política no ens interessa absolutament res”, assegura. I continua: “Ho veig folklore. Hi ha altres coses a fer abans que això… Però ja et dic que jo la política...”.

Simbologia franquista a la façana de la basílica del Valle de los Caídos. Foto: Nicolas Tomás

Una dona de Jerez de la Frontera, que acompanya una madrilenya, una mexicana i una polonesa --totes elles amb aspecte de missioneres--, també diu que no importa on estigui enterrat. “Franco estarà al cel probablement, però el seu cos m’importa poc”, sosté. Malgrat tot, s’oposa a l’exhumació que considera una “cortina de fum” dels socialistes, als qui acusa de "voler recordar l'horrible guerra" cada dia. “Per què hem d’enfrontar-nos ara els uns amb els altres? Què en trauran? Tres ossos? No hem après a viure en pau?”, es pregunta. I llança una idea a Pedro Sánchez: “Que se l’endugui a la Moncloa. Seria el millor lloc”.

Entre altres visitants que venen a “veure el Generalísimo”, hi ha dos amics de Vitoria que trenquen la tònica. Hi han vingut pel propi monument i pel seu significat. Veuen estupendament l’exhumació i fins i tot diuen que s’hauria d’haver fet fa molt temps. “És incomprensible que hagi durant tant temps un homenatge al dictador que va esclafar les llibertats”, assegura un d’ells. “El Valle de los Caídos és pixar-se a les víctimes, enterrar-les amb el botxí”, denuncia. Contemplen amb fascinació la creu monumental de 150 metres que corona el conjunt arquitectònic, i que es veu des de diversos quilòmetres de distància.

La del Valle de los Caídos és, en el fons, una història de víctimes i botxins, de vencedors del cop militar i vençuts. Amb el seu testimoni, ElNacional.cat ha volgut abordar la problemàtica: què hi fa encara el dictador amb els represaliats més 40 anys després de la seva mort?

La veu de les víctimes

Malgrat la seva modèstia, la de Nicolás Sánchez Albornoz (Madrid, 1926) és una història gairebé heroica, literalment de pel·lícula. És un supervivent del Valle de Cuelgamuros, d’on va arribar-hi com a pres polític i va escapar-ne com va poder. Des de llavors no ha tornat allà perquè no ha volgut. Ni ho pensa fer un cop s’enduguin el cos del dictador. “Hi ha llocs més bonics a visitar al món”, diu. És per això que obre a aquest diari les portes de casa seva, a prop del parc del Retiro de Madrid.

Als seus 93 anys, encara parla amb molta lucidesa i vehemència. I abans de res, vol fer un aclariment quan escolta “Valle de los Caídos”. Ell sempre n’hi diu Cuelgamuros, que era el seu nom original. “Valle de los Caídos és un invent tardà per donar gust als americans, però no tenim per què entrar en aquest joc”, afirma. A Cuelgamuros va arribar-hi condemnat a treballs forçats per haver intentat reconstruir clandestinament la Federació Universitària Escolar (FUE). Va escapar-ne al cap d’uns mesos i va anar primer a París i després a l’Argentina, on va viure durant dècades a l’exili.

Nicolás Sánchez Albornoz, pres que va escapar del Valle de los Caídos, ens rep a casa seva. Foto: Nicolas Tomás

En la seva vessant d’historiador, prefereix no fer drama ni èpica de la seva propia experiència. “Volen que un comenci a fer un riu de llàgrimes, quan l’entrevisten, però no cal”, es justifica. De fet, diu que en aquell moment no va sentir por, sinó que el va sentir per primer cop quan va llegir la novel·la de Manolo Lamana, el seu company de fuga. Va ser llavors quan va adonar-se de la grandesa de la gesta que havien assolit.

"Com a Estat, té els recursos legals suficients per prendre decisions sense anar consultant ningú"

Per a Sánchez Albornoz l’exhumació de Franco és una qüestió de mínims abans de resignificar Cuelgamuros. El dictador no pot continuar al costat de les seves víctimes, de cap de les maneres. Però creu que el govern espanyol ha estat massa generós amb la família del dictador. “Com a Estat, té els recursos legals suficients per prendre decisions sense anar consultant ningú”, indica. I desmunta alguns dels arguments: “Això que cal respectar els particulars em sembla bé, però ell no ho és, és un dictador nefast”.

També carrega contra l’estratègia d’obstrucció que segueix la família per paralitzar l’exhumació als tribunals. “No es pot ser més humanitari que enterrar-lo al costat de la seva estimadíssima esposa. Ni que l’enteressin al costat d’un animal!”, exclama. També té retrets al paper “nefast” de l’Església, que ha estat “enredant constantment”.

Què fer després amb Cuelgamuros? No té una resposta clara sobre això. Primer de tot, per la complexitat de resignificar-lo: va ser construït per presos polítics forçats. I apunta una possibilitat: deixar de posar-hi diners públics. “Està costant molts diners a l’Estat i s’està deteriorant”, afirma. “El primer pas ha de ser no posar un duro més. Que acaba caient per obra de la naturalesa sàvia? No hi ha cap inconvenient. Altres imperis, com el romà, han caigut i avui la gent es passeja entre les runes”.

En matèria de memòria històrica, lamenta, encara queda molt per fer. “Fins ara cap govern no ha fet suficient”, avisa. Només fa dues excepcions, la llei de memòria històrica de Zapatero, malgrat que fos “insuficient”, i l’actual govern de Sánchez, que ha començat per l’exhumació.

La veu dels botxins

El general Juan Chicharro, exajudant del rei emèrit Joan Carles I i cosí del secretari general de Vox Javier Ortega Smith, rep ElNacional.cat a la seu de la Fundación Nacional Francisco Franco. A tocar de l’estadi Santiago Bernabéu, a l’acomodat barri de Chamartín. És el president de l’entitat. I el nom no enganya. El seu despatx està presidit per dos grans retrats del Caudillo, diverses banderes espanyoles franquistes i fins i tot una de carlina. Sobre el seu escriptori, tot de biografies del dictador i una targeta de soci d’una associació de la División Azul, els homes de Franco que van lluitar amb Hitler a la Unió Soviètica.

El general Chicharro, president de la Fundación Nacional Francisco Franco, ens obre les portes del seu despatx. Foto: Nicolas Tomás

La seva versió de la història del Valle de los Caídos és peculiar. Els presos polítics que van treballar-hi van fer-ho de manera voluntària i tenien unes condicions de treball “extraordinàries”, assegura. “Hi anaven amb les seves famílies, cobraven un salari i redimien un dia de pena per cada cinc que estaven allà. Fins al punt que condemnats a mort estaven al carrer en cinc anys”, explica. “No dic que hi hagués bufetades entre els presos polítics per anar-hi, però preferien anar allà abans que estar en altres llocs”, conclou. Alguns presos van morir al mateix Valle de los Caídos.

Malgrat que admet que Franco no va decidir que volia ser enterrat al Valle de los Caídos, sinó que “va ser el rei qui el va enterrar allà", el general Chicharro s’oposa de totes passades a l’exhumació. “És un mandat del Congrés, però hi ha el poder judicial”, sosté. I desenvolupa el seu argument amb un exemple: “El Congrés pot dir que tots som negres. Però després el poder judicial, d’acord amb la llei, dirà no, a Espanya no som negres, sinó que som blancs, grocs i colorats. Si no, Espanya seria una dictadura”.

Justament en la justícia, i més concretament en el Tribunal Suprem, és on tenen dipositades les esperances. Li han demanat mesures cautelaríssimes per a paralitzar l'exhumació. L’exajudant del rei emèrit no té cap problema per admetre que hi ha hagut una estratègia concertada de l’entorn del dictador per a presentar recursos idèntics en diferents tribunals. I, segons diu, ha funcionat: “No som ningú i hem aturat l’Estat”.

"No dic que hi hagués bufetades entre els presos polítics per anar-hi, però preferien anar allà abans que estar en altres llocs"

Més enllà del Suprem, Juan Chicharro espera que un canvi de govern després del 28-A a favor de les dretes ho aturi tot. “De Santiago Abascal tenim clar que s’oposa per complet a la llei de memòria històrica”, assenyala. “Ciutadans ho tenim claríssim: podria treure’l d’allà”, afegeix. La incògnita és el PP de Pablo Casado: “Veurem fins on arriba, però no me’n refio gaire. Dolors Montserrat ens va respondre per escrit que recorrerien el decret d’exhumació i al final no ho van fer”.

“La història és la que és i no s’ha d’intentar canviar”, resumeix el president de la Fundación Nacional Francisco Franco. Sobre el lloc preeminent dels dos falangistes al mausoleu té clara la resposta: “Va ser Franco qui va construir la basílica”.

Treure el dictador, primer pas

Poc després d'arribar a la Moncloa, el govern de Pedro Sánchez va posar en marxa el procediment per a l'exhumació de Franco amb un decret el 24 d'agost de l'any passat. Després de mesos de donar garanties i marge a la família per disposar de les restes del seu familiar, el passat 15 de març l'executiu socialista va donar carpetada a l'assumpte. Si el Suprem no ho atura, l'exhumació tindrà lloc el 10 de juny i el cadàver serà traslladat al cementiri de Mingorrubio-El Pardo, on descansa la seva esposa Carmen Polo.

Tomba de Francisco Franco, situada al centre de la basílica del Valle de los Caídos. Foto: Nicolas Tomás

Miguel Ángel Muga, advocat i president del Foro por la Memoria de Madrid, considera que el govern espanyol ha estat molt garantista, massa fins i tot. Recorda que les autoritats alemanyes van acordar amb la família del nazi Rudolph Hess llançar les seves restes al mar. Creu que Sánchez s'hauria d'haver plantat més, per exemple amb el jutge que va admetre una de les denúncies de l'entorn. "A més de recusar-lo, el govern hauria d'haver presentat una querella per prevaricació", sosté. El lletrat indica que no són possibles mesures cautelars, perquè l'exhumació és reversible.

Però, més enllà de l'exhumació del dictador, Miguel Ángel Muga considera que hi ha més coses a fer. La primera, "treure el franquisme de les institucions", en referència al relat de "reconciliació" que iguala víctimes i botxins. La segona, solucionar la resta de "problemes" del Valle de los Caídos, com treure José Antonio Primo de Rivera, expulsar la comunitat benedictina de la basílica, treure la creu "nacional-catòlica" o explicar la veritable història del lloc als visitants. Si no, no es podrà "resignificar". També caldria esbrinar si es poden recuperar alguns dels 33.000 cossos que hi ha documentats.

El problema, per a l'advocat, és de fons: la llei de memòria històrica ha estat insuficient i fins i tot contraproduent. "Ni hi ha veritat, ni hi ha reparació, ni hi ha justícia", sintetitza en aquest sentit. I la realitat ho demostra: s'incompleix amb governs de la dreta, per exemple amb els noms dels carrers. Un gran dèficit, segons Muga, és l'absència de terminis, sancions o possibles conseqüències jurídiques. Pel que fa al Valle de los Caídos, la llei prohibeix actes polítics. "Però tots els 20-N fan una missa on s'exalta José Antonio i el dictador. Això és més que resar a Déu", critica el jurista.

ElNacional.cat ha intentat posar-se en contacte amb l'advocat de la família Franco, Luis Felipe Utrera Molina. Després de diversos intercanvis de missatges amb el seu despatx, el lletrat ha denegat la petició d'entrevista.