L’entusiasme de la premsa, diguem-ne tercerista, a Catalunya va amunt, amunt, amunt, aquests dies de l’Espanya en tecnicolor de Pedro Sánchez. Aquest divendres, La Vanguardia i El Periódico no saben què els hi passa. Estan amb el nou govern espanyol com els familiars del malalt desnonat que veuen sortir al cirurgià somrient del quiròfan. Com si obres la porta de casa i, de sobte, et trobes de cara amb una amiga benvolguda que no veus de fa una pila d’anys.
El senyal més clar que love is in the air un altre cop és la sincronització de les portades dels dos diaris grans del cap i casal:
Per fer-te-la curta: els dos diaris s’han encaterinat com en aquells dies feliços i autonomistes de la “pluja de milions” que tant de peix havien d'abocar al cove. Quan Soraya Sáenz de Santamaría venia a engrescar Catalunya. Aquesta premsa també presentava amb aquella alegria els viatges de la vicepresidenta, aquell tallar cintes, les trobades a la Delegación del Gobierno.
Ha plogut molt. O no.
Tot allò va quedar en molta llet i poc formatge. Pedro Sánchez, però... Pedro Sánchez sí que en sap, d'enamorar!
La gràcia de la cosa és que les portades d’aquest divendres coincideixen en una interpretació i no en un fet. Això és difícil. No passa sovint. Si vint diaris obren portada amb un esdeveniment gros d’interès general (uns resultats electorals, posem per cas), doncs aquí pau i després glòria. No s’estranya ningú. Ara bé, si coincideixen en titular amb una impressió genèrica que no ve avalada, justificada ni abonada per cap fet/fets sinó que prové de “fonts properes a”, etcètera... miau.
Dit d’una altra manera: aquests diaris tenen l’alegria que decideixen tenir. Perquè sí, perquè en tenen moltes ganes. Probablement els interessa més encomanar-te-la que justificar-la i donar-te'n raons. En tenen tantes ganes que no han volgut esperar ni els clàssics cent dies, aviam si ho fa bé, malament o com. És el nen a qui l’amic trapella li diu que els Reis són els pares. Primer s’emprenya, després dubta i, finalment, ho accepta. Amb el nou govern espanyol, que prometre, promet molt, també pots triar quina reacció vols tenir. Però diguem-ho tot: creure en els Reis no fa cap mal —però els Reis són els pares.