És com si el temps s’hagués aturat aquell 15 d’octubre del 2016. “No et puc respondre”, diuen uns. “Em sap greu però tinc pressa”, argumenten uns altres. “No, gràcies”, responen els més concisos. A Altsasu ningú no vol parlar del tema. És present en tot el municipi navarrès, en forma de cartells i pintades de tota mena. També amb un comptador a la plaça de l’Ajuntament dels dies que els seus joves porten a la presó (1.085), els quilòmetres recorreguts per les famílies (488.000) i els diners gastats (208.000 euros) per defensar els seus fills. Però no en volen parlar, i menys amb un forani que no saben d’on surt. Encara menys en campanya electoral; encara és ben present el xou que va fer-hi Albert Rivera.

Davant del bar Koxka, zona zero dels fets que ho han impregnat tot, la cambrera del Biltoki Jatetxea ofereix algunes respostes més precises. A la barra hi té una estelada i llaços grocs. Però tampoc no vol parlar, ni d’Altsasu ni de Catalunya ni de res que hi pugui estar relacionat, per molts que siguin els paral·lelismes. “Saps què passa? Que potser ets de fiar, però jo no et puc dir res”, respon mentre neteja la màquina de cafè. “És que aquí ja han vingut un munt de periodistes i després acaben dient el que els rota”, s’excusa. El que vulguin expressar ja ho expressaran ells, sense intermediaris. Als cartells que ja hi havia per la llibertat dels seus joves ara s’hi han afegit els dels presos polítics catalans.

Altsasu, a la frontera amb Euskadi, és un poble molt polititzat. No només és un feu del nacionalisme basc a Navarra —avui Geroa Bai té 10 dels 13 regidors, i els altres 3 són d’EH Bildu—, sinó que també és epicentre de moviments ciutadans com l’Ospa Eguna contra la presència de la policia espanyola. Malgrat tot, per parlar amb algú aquests dies, encara que sigui sobre la visió basca del conflicte català, més val quedar-hi prèviament. “Hi ha molt dolor i desconfiança”, admet Bel Pozueta, mare d’un dels joves d’Altsasu.

"Si no es viu en primera persona hi ha més tendència a creure’s la versió oficial"

El Manu Gómez sí que vol parlar. Aquest professor de biologia és també una persona involucrada en moviments de la societat civil. Va ser un dels organitzadors, el 13 d’abril del 2014, de la primera consulta d’Euskal Herria, al municipi navarrès d’ Etxarri Aranatz, a deu minuts d’Altsasu. Per a fer-ho va entrar en contacte amb Josep Manel Ximenis, exalcalde d’Arenys de Munt que els va ajudar. Primer van intentar-ho per la llei de consultes navarresa. Després van organitzar-ho a nivell popular. Va ser citat a declarar davant d’un jutge posteriorment però la cosa no va prosperar. Anys més tard, mirant el que passa a Catalunya, hi veu “un pas més en un camí que ja no té retorn”. D’aquí la repressió de l’Estat espanyol.

“Molta gent les històries d’aquí les veia amb incredulitat, no s’ho acabaven de creure, i ara ho esteu veient en primera persona”, confessa el Manu. “Si no es viu en primera persona hi ha més tendència a creure’s la versió oficial”, justifica. Hi havia molta “ingenuïtat” sobre el poder que té l’Estat. En aquest sentit, explica: “Coses que estem veient a Catalunya ja les havíem vist aquí: com es fa la repressió, com es munten històries que després es fan més certes del que són, tot això ja ho hem viscut aquí de molt a prop”. El millor exemple que troba és el dels set CDR, empresonats i investigats per terrorisme. Tot i això, puntualitza que l’existència d’ETA era un llast en el cas basc.

El Manu entén que pugui haver-hi por i temor. “Al final l’Estat ha adoptat una via de repressió, de cops de porra i privar de llibertat a persones, i això genera un preu personal a pagar. En certa manera és lògic que hi hagi por”, assegura. No obstant això, matisa que “com a país no veig aquesta por col·lectiva”, i que “els polítics acabaran posant-se al capdavant o apartant-se a un costat”. Insisteix que “Catalunya està en un punt de no-retorn”.

"A banda de la repressió, no entenen molt més. Però la repressió la saben fer molt bé"

A vint minuts d’allà en cotxe, ja en territori guipuscoà, hi ha Ordizia, municipi que ha estat històricament governat pel PNB i des de maig per EH Bildu. Els seus carrers, com els municipis veïns, estan plens d’ikurriñas, cartells per la llibertat dels joves d’Altsasu, altres per la llibertat dels presos polítics catalans, estelades... I una sola bandera espanyola, sobre la qual es fa molta broma al mateix poble. Com la rojigualda no es movia d’allà, els veïns de sota van posar al balcó una ikurriña i un domàs de “Ongi etorri errefuxiatuak” (Welcome refugees). A l’intèrfon no s’hi posa ningú.

És dia de mercat, molt popular. El Pedro ha vingut des de Donosti per comprar-hi formatges i està en una terrassa fent una cerveseta, esperant la seva companya. Està seguint molt de prop el que passa a Catalunya i celebra que “per fi els catalans comencen a obrir els ulls i veuen el que és la repressió autèntica”. Hi veu molts paral·lelismes, començant pel cas dels CDR: “Hi ha la mateixa manipulació, hi ha la mateixa repressió, hi ha el mateix patró i tot va en la mateixa línia. Aquí ja ho vam veure”. En un atac de sinceritat, admet que “pensava que la sentència seria més dura, perquè són uns cabrons”.

El Pedro no veu gaire recorregut al diàleg amb l’Estat espanyol, perquè els únics que volen dialogar són els catalans. “Aquí durant 40 anys ens van dir que, sense violència, tot es podia negociar. Va acabar-se la violència i no es va negociar res”, recorda l’home. “A banda de la repressió, no entenen molt més. Però la repressió la saben fer molt bé”, lamenta. També critica el paper del PNB, especialment del lehendakari Íñigo Urkullu, que és “un blandito”. Malgrat tot, rebat que “una cosa és Urkullu i una altra de ben diferent la població basca, que va molt per davant que els seus polítics”.

A la plaça del frontó municipal, l’Aitor, jubilat de 61 anys, fa servir fins a cinc cops la paraula “desproporcionada” per a referir-se a la sentència. Adverteix que la solució passar per dialogar, però que “parlar sense voluntat és perdre el temps”. Però és molt pessimista sobre que es recondueixi la situació; veu “massa soroll per part de tots”. Tampoc no veu els seus veïns tan conscienciats com caldria esperar. “De veritat, veritat, sobre el 15% de la població. La resta, de boca només, com ja passava aquí”, assegura.

"Nosaltres no ho vam aconseguir quan ho va plantejar Ibarretxe. No ens van deixar ni votar"

Pujant cap al nord, Zumarraga compleix el prototip de petita ciutat obrera, industrial. No només perquè hi ha una factoria d’Arcelor Mittal, el gegant mundial de l’acer, amb uns 500 treballadors només al municipi. L’arquitectura també recorda una mica a la banlieue de París. Amb el boom industrial va passar d’una població estable de 3.000 habitants als anys 50 fins als 12.000, quatre vegades més, conseqüència d’una forta immigració de la resta de l’Estat. Avui és l’únic feu que conserva el PSE-EE des de fa setze anys a la comarca de Goierri. També a les eleccions generals del 28-A va ser primera força.

En pocs minuts comença el partit de la Real Sociedad, i els carrers de Zumarraga són un batibull de nens i no tant nens corrent amb la samarreta blanc-i-blava. A diferència dels municipis veïns, l’espai públic és bastant sobri de simbologia política. A l’Ajuntament hi ha una banderola contra la violència masclista. Al costat, al batzoki (seu política i social del PNB), una pancarta on hi diu “hemen” (aquí), l’eslògan electoral dels jeltzales. Però s’hi continua parlant de política, i de les notícies que arriben de Catalunya.

La Resu —de Resurrección—, que està fent uns encàrrecs, diu que ella no és “ni independentista ni espanyolista”. “No sóc res d’això”, vol deixar clar. Tot i així, expressa la seva profunda “pena” amb tot el que està passant a Catalunya. De fet, la seva filla viu allà i va anar a visitar-la, casualment, el dia que va sortir la sentència, que considera “totalment injusta”. La compara amb la d’Alsasu. Aprofita per desmentir el panorama apocalíptic sobre els carrers de Barcelona: “Només em vaig trobar uns policies a l’estació de Sants que em van demanar el bitllet de tren per a poder entrar-hi, però ja està”. Denuncia que “no es pot ficar una persona a la presó per les seves idees”, però admet que “aquí ha estat igual”.

“Haurien d’haver deixat fer un referèndum”, defensa la jubilada. “Tothom té dret a opinar, també extremenys, andalusos, gallecs i qualsevol poble que ho vulgui fer. Tots hi tenim dret”, insisteix la dona. “Nosaltres no ho vam aconseguir quan ho va plantejar Ibarretxe. No ens van deixar ni votar”, admet. “El que passa és que aquí després no va haver-hi moguda, simplement van fer-se enrere”, afegeix en aquest sentit. De moment no hi veu una solució propera; només hi veu un “follón del copón”.

"Tot el que sigui en contra d’ells serà terrorista. ETA els anava molt bé. Però fins i tot quan no hi havia lluita armada, tot continuava igual"

A Hernani, feu de l’esquerra abertzale situat als afores de Donosti, ja saben el pa que s’hi dona. Només entrar a l’herriko taberna —bar on es reuneixen els simpatitzants de l’esquerra independentista— sona La flama, d’Obrint Pas. Ara fa deu anys aquell recinte va ser escorcollat per ordre del jutge Baltasar Garzón en una operació contra Segi, les joventuts de l’esquerra abertzale. Avui el Mikel, conductor d’autobus i veí del municipi, pren uns zuritos amb la seva companya Maider, professora d’institut. Ella aixeca el cap i assenyala les fotografies que hi ha damunt la barra: “Nosaltres ja sabem el que hi ha”. Són els retrats dels empresonats, una vintena, i dels morts, també una vintena. Tots ells són joves. Tots ells són només els d’Hernani i, segons el Mikel, "ni tan sols estaven en la lluita armada".

La Maider viu amb certa incredulitat que els catalans hagin caigut ara de l’arbre. “Nosaltres ja sabem el que és la policia; aquí ha matat a gent. A mi em sobtava una mica veient els catalans sorpresos amb les actuacions policials”, admet ella. I envia un avís a navegants: “Tot el que sigui en contra d’ells serà terrorista. ETA els anava molt bé. Però fins i tot quan no hi havia lluita armada, tot continuava igual. I no trobaran res més pacífic que Catalunya”. Hi ha un fet que la sorprèn molt també, com a molts dels preguntats. "La dreta allà és molt més independentista que aquí", diu entre rialles.

Malgrat tot, el Mikel ho compara amb el que passa a Euskal Herria i veu el moviment independentista català “més involucrat” i “amb més força”. A Catalunya “potser la gent s’està cansant una mica amb la repressió, però el nucli del moviment té molta força”, insisteix. Repeteix el que ja és una constant: “Ens van dir que, en absència de violència, es parlaria de tot. I això no ha passat mai. És més: ara tenim el senyor Rivera volent carregar-se els furs i tot”.

Recorrent Euskal Herria no costa gens trobar visitants catalans a qualsevol ciutat o poble. Una parella de lleidatans fa una setmana que hi viatja. “No sé què et diuen, però a nosaltres la majoria ens ha dit que hem perdut el coco, que no sabem què estem fent quan tenim l’Estat davant”, confessen amb un punt d’estupefacció.