Robert Manrique se sent “molt ofès” després que s’hagi intentat acusar els Comitès de Defensa de la República (CDR) de sedició, rebel·lió i, de passada, terrorisme. Javier Martínez se sent insultat i sent indignació, perquè la Fiscalia i la Guàrdia Civil estan banalitzant el seu dolor. “S’ha de conèixer el significat de les paraules abans de fer-les servir”, adverteix. Tots dos són víctimes del terrorisme. Concretament, són víctimes dels dos atemptats més sanguinaris que ha viscut el país: el d’Hipercor, perpetrat per ETA el 19 de juny del 1987, i el de la Rambla, reivindicat per l'autoanomenat Estat Islàmic el 17 d’agost del 2017.

Ja fa gairebé 31 anys des que un Ford Fiesta va explotar al garatge subterrani d’Hipercor, a la Meridiana. Però Manrique se’n recorda com si fos ahir. Ell estava tallant deu llibrets de llom per a la senyora Agustina Cabanillas i la seva filla Maricarmen, veïnes del barri... “i bum!”. Va sobreviure amb cremades per tot el cos. Tres dècades després, continua a disposició de totes les víctimes, ja siguin d’ETA, els GRAPO, el gihadisme o l’extrema dreta.

Martínez encara ho té tot molt recent, i n'ha pogut parlar amb molt poca gent. És el pare del petit Xavi, el nen de tres anys assassinat en l'atropellament massiu de la Rambla. Ell era allà. Però en gairebé vuit mesos n’ha tingut prou per adonar-se de l’ús polític que se’n fa del terrorisme i de les seves víctimes. En moltes qüestions coincideix amb Manrique, qui ja fa anys que va desvincular-se de les principals associacions de víctimes del terrorisme per la seva politització.

Robert Manrique: "Com es pot equiparar l'animalada d'un assassinat amb aixecar les tanques en una autopista de Florentino Pérez?"

“De tota la gent amb qui n'he parlat, ningú no entén res”, confessa Manrique. “No entenem per què s’ha d’equiparar l’animalada d’un assassinat amb el simple fet de tallar una carretera o aixecar les tanques en una autopista de Florentino Pérez". Explica que ho ha parlat amb una víctima de l’11-M, que no entenia com es podia acusar Tamara Carrasco, la membre dels CDR detinguda aquesta setmana, pels mateixos delictes que els autors de la massacre d’Atocha.

Martínez s’expressa en uns termes molt semblants. “S’estan passant una miqueta”, assegura. “És molt indignant, especialment quan hi ha víctimes de terrorisme real com nosaltres, i quan va passar el que va passar a Barcelona fa pocs mesos”, indica. No pot evitar indignar-se: “La violència és la que vam patir nosaltres el 17 d’agost, no això d’ara”.

De fet, com assenyala Manrique, fins i tot hi ha víctimes que participen d’aquestes protestes dels CDR. En té constància. Explica també que va rebre un missatge de WhatsApp d’una víctima que deia el següent: “M’estan dient que el meu germà, a qui li van matar el nostre pare, és terrorista perquè forma part d'un CDR?”.

El mateix Martínez va participar de la manifestació de la Diada del 2014, que va formar una V a la Gran Via i l’Avinguda Diagonal de Barcelona. “Jo vaig anar a la manifestació de la V. També sóc terrorista? Les víctimes del terrorisme també som terroristes? Per manifestar-nos al carrer som terroristes?”, es pregunta.

Com a molt, en les actuacions dels CDR hi veuen algun episodi de vandalisme i de desordres públics, com en moltes altres manifestacions i vagues generals. Recorden que perquè hi hagi terrorisme cal que hi hagi una banda criminal i que vagi armada. Tots dos es pregunten on són els morts i els ferits dels CDR.

Martínez: “Jo vaig anar a la manifestació de la V. També sóc terrorista? Les víctimes del terrorisme també som terroristes? Per manifestar-nos al carrer som terroristes?"

Quina intenció hi ha darrere?

Per a Javier Martínez, els motius que hi ha darrere aquesta campanya de criminalització són bastant clars. “Crec que estan intentant fer veure a Europa i tot el món que els catalans no som gent pacífica, que fem coses dolentes, només per a poder justificar la política que estan duent a terme a Catalunya”, assegura. Creu que aquesta política també arriba fins a l’atemptat, amb una campanya per qüestionar la tasca dels Mossos d’Esquadra en aquells dies.

En aquest sentit, lamenta que la policia catalana no tenia tota la informació necessària per a haver evitat la tragèdia del 17-A. “Malgrat que la Guàrdia Urbana no està ni equipada, quatre guàrdies urbans van intentar salvar la vida del meu fill. Jo els he conegut”, assenyala. “I els Mossos estan fent una lluita que no sé ni com la fan, si no tenen informació real sobre el que està passant". S’arriba a preguntar si realment el que volen és “posar l’Exèrcit aquí dins”.

Robert Manrique també ho té molt clar: “Volen continuar tapant totes les coses que no volen que surtin. Amb això omplen el 70% dels telenotícies, que haurien d’estar parlant del PP, de Cristina Cifuentes, dels EROS...”. En aquesta línia, lamenta que, en casos com aquest, “molta gent es creu les bajanades que els hi expliquen sobre Catalunya”.

Per contra, lamenta Manrique, ningú no actua contra els ultres que van incendiar l’Ateneu Popular de Sarrià. “A més, ells sí que són banda, i acostumen a anar armats amb bats de beisbol, punys americans… Que preguntin a la gent que atonyinen per simplement ser d’un altre color. Si apliques la llei, que sigui igual per a tothom”, diu.

Robert Manrique, en una entrevista per El Nacional // Foto: Sergi Alcàzar

La reforma del 2015

Part del problema resideix en la reforma del Codi Penal del 2015, acordada pel PP i el PSOE. L’article 573 va augmentar el catàleg de les finalitats terroristes, anant molt més enllà dels atemptats violents per crear terror en la població. També s’hi va incloure “qualsevol delicte greu” que tingui per objectiu “subvertir l’ordre constitucional” o “desestabilitzar” el funcionament de les institucions de l’Estat o obligar els poders públics “a realitzar un acte o abstenir-se de fer-lo”.

Aquesta reforma és la que ha permès, entre altres coses, que uns joves d'Altsasu (Navarra) portin més de 500 dies en presó cautelar acusats de terrorisme per agredir dos guàrdies civils i les seves parelles en una baralla de bar. Un d’ells va acabar amb un turmell trencat. La Fiscalia ho situa en una campanya per expulsar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, i demana 50 anys de presó per a set dels vuit detinguts.

Manrique, però, posa en dubte que el problema sigui tant la legislació com la seva aplicació amb criteri d'igualtat. En aquest sentit, posa com a exemple una piulada del periodista Alfonso Rojo, de fa un any, que deia el següent: "Colau dispara en la nuca de las víctimas del atentado de ETA en el Hipercor". I la comenta: "Si això no és apologia del terrorisme… El dia que la Fiscalia el citi a declarar, parlem sobre si s’ha rebaixat la legislació o no. El problema és que se l’han feta a mida”.

“Jo recordo la legislació del 99, que parlava de grups o bandes criminals armades que intentin atemptar clarament la pau ciutadana”, explica la víctima d’Hipercor. “De debò que els CDR són criminals? A qui han fet mal? Com a molt han aixecat unes tanques, però ni tan sols les han trencat. Els camioners que tallen el trànsit per reclamar que baixi el preu de la gasolina, també són terroristes?”.

Martínez: "Estan intentant fer veure a Europa i tot el món que els catalans no som gent pacífica, només per a justificar la política que estan duent a terme a Catalunya"

Víctimes i Mossos, els oblidats

Mentrestant, com està l’atenció a les víctimes del terrorisme? “De moment, no es pot parlar amb la Generalitat, perquè per culpa del 155 no tenim ningú amb qui parlar”, lamenta Manrique, que durant els últims 30 anys s'ha dedicat a l'assessorament de víctimes. “De moment, ho estem fent tot de franc en el nostre temps lliure”, afegeix. També està portant l’assistència de víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. “El més fotut és que aquest agost farà un any, i és quan s’acaba el termini del Ministeri per reclamar els teus drets. Si no t’informes, els perds. I per això ho estem fent nosaltres”, precisa.

I la lluita contra el terrorisme, com està? El pare del petit Xavi fa una advertència molt dura: “Estem desprotegits a Catalunya. Pot tornar a passar. I encara em queden una filla de 8 anys i una altra de 22”. En aquest sentit, apunta cap a la “disputa” entre cossos policials. “Quan va passar l’atemptat, als Mossos els faltava informació. Ho sé per ells. Van sentir-se malament perquè no van poder evitar-ho. Aquestes persones són les que van estar a primera línia, les que defensen la nostra vida”.

“Ara mateix no s’està fent res. S’estan tapant moltes coses. Els Mossos no tenen mitjans, la Guàrdia Urbana tampoc. Estan fustigats. I no tenim informació sobre radicalització o cèl·lules gihadistes”, continua Javier Martínez. "La batalla entre cossos policials ens està deixant desprotegits", insisteix.

Cristina Cifuentes rebent aquesta setmana la Creu de la Dignitat de l'Associació de Víctimes del Terrorisme // Foto: EFE

Instrumentalització del terrorisme

Qui se’n recorda del Javier Martínez? De polítics, puntualitza, només Pablo Iglesias, que el dia de la manifestació contra els atemptats va apropar-se a ell per abraçar-lo i donar-li gràcies. “Però després res”, lamenta. “Els polítics s’obliden de les persones, però allà dalt els posen les persones”, assegura. “Si en comptes de morir el meu fill de tres anys, s’hagués mort el fill d’un polític important, tu creus que haurien fet alguna cosa més?”, es qüestiona. Ell mateix té la resposta a la seva pregunta.

“Saps qui se’n recorda de nosaltres? Uns nois de Cadis, que li han fet una comparsa al meu fill. O els Mossos d’Esquadra, que m’envien una felicitació de Nadal i em diuen que estan amb nosaltres, que també pateixen perquè tenen fills. Això és el que ens ajuda a continuar: les persones”, defensa Martínez. “Dels altres, qui se’n recorda de mi? Quan m’ha trucat alguna persona del Ministeri?”, insisteix.

Manrique fa molts anys que sap quin pa s’hi dona, a les administracions. “Hem hagut de coordinar una unitat d’atenció a víctimes per donar assistència a les víctimes de la Rambla i Cambrils, perquè el que el Ministeri ven no coincideix en absolut amb la realitat”, critica. I de la politització i instrumentalització que se n’ha fet del terrorisme a l’Estat espanyol, també en sap un munt. Això va costar-li l’expulsió de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) espanyola el 2002, i que acabés marxant de l'associació catalana.

Manrique: "El que el Ministeri ven com a atenció a les víctimes de Barcelona i Cambrils no coincideix en absolut amb la realitat"

Justament recorda que l’AVT espanyola acaba d’entregar aquesta mateixa setmana un premi --la Creu de la Dignitat-- a la presidenta madrilenya Cristina Cifuentes, en plena polèmica pel seu currículum. “Quan la política entra per la porta, la justícia salta per la finestra”, sentencia. En aquest sentit, recorda que a partir de la treva d’ETA de 1998, alguns polítics hi van veure un “fil d’oportunitat” en el terrorisme i les seves víctimes.

El cas del Javier Martínez va agafar certa rellevància pública després d’abraçar-se amb l’imam de Rubí en ple dol per la mort del seu fill. La fotografia va donar la volta al món. Però encara avui lamenta que molts pocs polítics no s’han adonat del que realment volia transmetre amb aquell gest. “No han entès res?”, es pregunta. “Jo vull que la mort del meu fill serveixi per alguna cosa”.

Javier Martínez abraça l'imam de Rubí, Dris Salym, en una concentració després dels atemptats // Foto: Europa Press