Hi ha una Generació Kibutz que retrata de forma brillant el documental d’Albert Abril. I una altra, menys coneguda i nombrosa, que es va amagar de la justicia postfranquista en una granja col·lectiva al desert israelià del Negev. El cas més notori, encara que no l'únic, és el del membre de l'Exèrcit Popular Català —l’avantsala de Terra Lliure— Josep Lluís Pérez i Pérez, mort el 2012 d'un tumor al quibuts (o kibutz) Dvir després de fugir a Israel a finals dels anys 70 del segle XX, acusat de participar en l’assassinat de l'industrial José María Bultó, president de la química Cros i germà del fundador de la fàbrica de motocicletes Bultaco. “Al principi, per a nosaltres, [Lluís Pérez] era només Lluc, algú extremadament amable, tranquil, pacífic: una de les millors persones que mai he conegut. Fixa't que quan va servir al Tsàhal —les Forces Armades israelianes— es va enrolar amb els sanitaris per no tocar cap arma. Així que quan vaig saber el seu veritable nom i per què havia acabat al Dvir em vaig endur la gran sorpresa”, explica l'advocat i editor Miquel Salarich, de 59 anys.
El Dvir que Salarich esmenta és un quibuts israelià fundat el 1951 al costat de la ciutat de Beersheva per un grapat d'hongaresos que havien escapat de l'Holocaust. Poc després, a aquells pioners d'Hashomer Hatzair se'ls hi van unir, en diverses onades, altres hebreus hispanoamericans, especialment del Xile i l'Argentina i algun cubà. A mitjans dels anys 1960, ja s'havien deixat caure per aquesta granja col·lectiva socialista i autogestionària catalanes com Marta Mata. La pedagoga hi va passar un mes l'estiu del 1964 interessada pel seu avançat sistema educatiu, establint un precedent i un exemple que d'altres imitarien. També Lluís Pérez havia estudiat Pedagogia.
“El nostre grup va visitar el quibuts el 1984”, continua Miquel Salarich. Nascut a Barcelona i resident a Girona, té arrels asquenazites per part de mare. “Suposo que la nostra presència allà va despertar els seus records. Abans hi havien anat altres compatriotes però Lluch mai no s'havia trobat amb un grup com el nostre, tots procedents de Catalunya. Teníem entre 20 i 25 anys. Volíem viure l'experiència dels quibutsim i vam organitzar l'expedició amb l'ajuda de Roser Lluch, que coneixia ja Dvir. Els jueus érem una minoria però tots parlàvem en català, rèiem en català i érem membres de l'Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel. La catalana, ARCCI, no es va crear fins a alguns anys més tard. Allò del socialisme i la càrrega ideològica ens importava molt menys que a altres grups que ens havien precedit. Vull pensar que ens va veure molt sanots i, d'alguna manera, va esdevenir el nostre cuidador".
"Em dic Lluc Puig"
L'home que van trobar al Dvir tenia entre 29 i 30 anys. “Es va apropar a nosaltres l'endemà de la nostra arribada i es va presentar: ‘Em dic Lluc Puig i també vinc de Barcelona’. No vam parlar de política, però vaig percebre una certa sintonia. Jo soc fill de republicà i diria que la majoria del grup sintonitzava amb l’esquerra". Salarich i els seus companys de viatge es van preguntar què feia un català al quibuts, no tant esperonats per suspicàcies insidioses com per la lògica curiositat que despertava aquell personatge no exempt d'un halo misteriós. “No vaig saber que Lluc Puig era en realitat Josep Lluís Pérez i Pérez fins a futurs viatges. Ell mai en va parlar a la resta del grup. Els que se’n van assabentar ho feren de retruc, després de molt temps. Quan m'ho va confessar ja havíem forjat una relació de confiança. Recordo que es va obrir en una visita meva de dos dies al quibuts, uns anys després, per veure als meus amics. No va eludir el que havia passat, però notava que, d'alguna manera, defugia els detalls. Malgrat el seu aspecte afable, juraria que va arrossegar tota la seva vida alguna cosa, com si el que sigui que passés el perseguís fins la tomba”.
El Lluc “gentil i amable” que retraten Salarich i altres amics llatinoamericans del quibuts era descrit per la premsa de la Transició com “un assenyalat i perillós membre” de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA), precedent directe de Terra Lliure, el braç armat de l'independentisme català dels anys 1970 fins pocs anys després de la mort del dictador Francisco Franco. Pérez, que ja havia estat acusat de participar amb Àlvar Valls, Montserrat Tarragó i Josep Pau en l'incendi d'Olis Catalans, va saltar als grans titulars arran de l’assassinat de l'empresari José María Bultó el 1977.
El cas Bultó
Mai no va quedar del tot clar com va morir l’empresari. Les versions s'encavalquen i competeixen entre si. Segons la sentència del tribunal que els va jutjar, Josep Lluís Pérez i Pérez, Carles Sastre, Àlvar Valls i Montserrat Tarragó, entre d'altres, van irrompre el 9 de maig de 1977 a la residència del cunyat de Bultó al carrer Muntaner de Barcelona, on hi havia l'empresari amb la seva germana, i li van col·locar una bomba al pit. Bultó era llavors president de la companyia química catalana Cros. Li van exigir 500 milions de pessetes en bitllets per alliberar-lo de l'artefacte i li concedien 25 dies per reunir aquests diners. Bultó va intentar treure’s la bomba del tòrax al lavabo de casa seva una hora després. La bomba va esclatar.
Diverses organitzacions es van apropiar de l’acció. EPOCA mai no la va reivindicar. Les indagacions policials, però, van conduir a Sastre, Valls, Tarragó i Pérez, tots ells estudiants. Anys més tard es va aclarir que el cervell de l’atemptat havia estat Jaume Martínez i Vendrell, líder a l'ombra d’EPOCA, una organització armada independentista només disposada a sotmetre's a una futura autoritat política catalana. Segons els seus responsables, assassinar mai no va estar en l'ànim dels seus grups autònoms ni dels responsables de l’estructura, fortament vertical. Pretenien només fer provisió de recursos militars i econòmics per convertir-se en l'embrió d'un futur exèrcit català.
Àlvar Valls va explicar al llibre Al cap dels anys. Militància, presó, exili (1970-1998) l’“error de principiants” que va facilitar la seva detenció i la de diversos membres de La Casa, denominació interna de l'Exèrcit Popular Català. A Bultó el vigilaven perquè era ric. Si finalment es van decidir per ell “en lloc, per exemple, de [José Manuel] Lara pare, l'editor o [Josep Maria] Juncadella, el marit de Mercedes Salisachs”, és perquè “semblava més fàcil executar l’operació” amb Bultó. El que els va trair va ser el full de la revisió del gas que van lliurar a la criada de la germana de Bultó perquè els obrís la porta disfressats de falsos empleats de la companyia de gas. Com els talonaris, aquests fulls tenien un número de sèrie que va acabar per delatar-los.
"Ell no era al pis"
Hi era Josep Lluis Pérez entre les cinc o sis persones que van entrar a la casa del cunyat de Bultó per col·locar l’artefacte, tal com sostenia el fiscal? “Una de les primeres coses que [Pérez] em va esmentar quan encara no sabia amb qui interactuava és que no podia tornar a Espanya”, explica Salarich. “Li vaig dir que hi havia una amnistia però, és clar, jo ignorava que Lluc i la resta n’estaven exclosos”.
“Va ser molts anys després que em va parlar dels famosos atemptats contra Bultó i [Joaquim] Viola. Em va dir un parell de coses que no he oblidat mai: que havia estat un accident i que ell no hi era, al pis del carrer Muntaner. Però mai no s'esplaiava gaire parlant de política. Sí, és clar, es notava que enyorava molt Catalunya i la seva família, però només fèiem comentaris intranscendents”. “Ell no hi va ser, al pis”, corrobora el líder sindical Carles Sastre, condemnat també per la mort de Bultó i exmembre d'EPOCA i de Terra Lliure.
“Lluch em va parlar de refiló de les òsties que li va donar la policia en el camí cap a Madrid”, recorda Salarich. De fet, tots els condemnats van denunciar que havien estat colpejats i sotmesos a tortures, com ara la privació de la son, per obtenir la seva confessió. Només va prosperar la demanda de Josep Lluís Pérez.
Asil en un quibuts
Com i per què va buscar asil en un quibuts? La versió oficial consignada a la seva necrològica diu que va marxar primer al Canadà. D'allà va passar a Israel perquè, en absència d'un acord d'extradició, oferia més garanties mentre fugia de la justícia espanyola. “A Mont-real hi havia un Pérez Pérez també de Barcelona però no era Josep Lluís malgrat el que s'ha dit i s'ha escrit”, comenta Carles Sastre.
És inqüestionable que Pérez va abandonar Espanya després que li fou cancel·lada l'amnistia de què inicialment es va beneficiar amb seus companys d'EPOCA. Les Corts espanyoles van promulgar l’amnistia el 6 d'octubre del 1977 però els inculpats per l'assassinat de Bultó no se'n van beneficiar perquè encara no havien estat processats. En vista de la situació, un col·lectiu d'intel·lectuals i polítics va pressionar per ampliar l’amnistia als militants d’EPOCA. L’Audiència Nacional els la va atorgar l'11 de novembre.
Gairebé immediatament, el llavors ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Villa, va motivar al fiscal general de l'Estat que presentés un recurs contra l'alliberament dels quatre militants de l'Exèrcit Popular Català. Al cap d’uns mesos el jutge els retira l'amnistia i dicta contra ells una ordre d'arrest. “Martín Villa no va retrocedir pel que va passar amb Viola”, aclareix Sastre. “Ens van deixar anar després de passar cinc mesos empresonats. Recordo que ens van dir que no anéssim a l'estació perquè l'extrema dreta volia matar-nos, així que vam agafar un altre tren a Barcelona, on arribem a mig matí. Quan érem a casa de l'Àlvar Valls ens va trucar una periodista per preguntar què ens semblava el que havia dit Martín Villa de recórrer la sentència. Així ens en vam assabentar. Per descomptat que ens temíem que ens tanquessin novament!”.
Fugida
Els quatre condemnats van decidir escapar per eludir la presó. Valls, Sastre i Tarragó van fugir a França. Els dos últims passarien a formar part de la naixent Terra Lliure, substituta natural d'EPOCA. Sastre i Tarragó, sentimentalment relacionats, van ser acusats després de l'assassinat de l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola, a qui li va esclatar un artefacte similar al que va matar Bultó al seu domicili del Passeig de Gràcia.
Josep Lluís Pérez també va triar el camí de l’exili, que el portaria al desert del Negev, al quibuts Dvir. Va facilitar l'elecció del lloc el fet que més catalans haguessin passat per aquesta granja col·lectiva i altres disperses per Israel, tal com retrata el documental Generació Kibutz d’Albert Abril. La presència de llatinoamericans hispanoparlants feia més senzilla l'adaptació a aquesta nova vida, clarament atractiva per a ell, segons els qui el van conèixer, a causa dels fonaments comunitaris sobre els que es fundava.
“És el que passa amb els kibutzim”, afegeix Salarich. “Algú que mantenia cert contacte amb una associació en visitava un i després ho recomanava. Jo diria que Lluc va arribar allà una mica de retruc, ajudat pel fet que hi hagués llatins que parlaven castellà i una presència anterior de catalans que van obrir camí. Va quedar solter fins a la mort. Quan el vam conèixer, estava amb els pollastres, però després de la caiguda de l'URSS es va replantejar la vida de l'organització de les granges col·lectives i va començar a formar-se i treballar com a dissenyador gràfic”. I així, fins que va morir de càncer el 9 de març del 2012, als 57 anys.
Josep Lluís Pérez va tornar a Catalunya algunes temporades curtes, sempre de visita a la família. “Jo crec que tenia certa por fins i tot després de la prescripció de la seva condemna. Sempre vaig pensar que es percebia en ell una espècie d'angoixa. Després, aquell tumor el va deixar molt fotut. L'última vegada va venir en cadira de rodes a acomiadar-se dels seus i semblava una persona de noranta anys”.