Centenars de ferits quan la votació a Catalunya acaba amb violència, A Catalunya, un caòtic sí; Catalunya, el cop de la força. Són els titulars que van omplir les portada en paper dels diaris The Guardian, Washington Post i Libération del passat 2 d'octubre. Tots ells acompanyants d'imatges de violència policial contra votants. No van ser els únics. La repressió dels cossos de seguretat espanyols per aturar el referèndum van donar la volta al món i van omplir les portades de les principals capçaleres.
Fa uns anys ningú s’hagués pogut imaginar que el cas català pogués arribar a ser portada a la premsa internacional. Hi va haver un dia, però, que va canviar-ho tot. Aquell 1 d'octubre la cadena internacional de televisió CNN, així com bona part de l'opinió pública internacional, va tenir clar a quin costat posicionar-se. "La vergonya d'Europa" va ser el titular escollit per obrir la seva pàgina web.
Un afer europeu
Ja des de primera hora del matí d'aquell 1 d'octubre les imatges dels cops policials van començar a omplir les xarxes socials. Tot seguit, els mitjans de comunicació, tant d'aquí com internacionals, van començar a córrer cap als centres de votació on hi havia intervencions policials per poder captar les seves pròpies imatges. Poc després, les imatges ja circulaven per tot el món, deteriorant a cada cop de porra la imatge internacional de l'estat espanyol i posant en una posició molt complicada la Unió Europea.
Les imatges i vídeos de gent defensant col·legis electorals amb el seu propi cos mentre agents de la policia espanyola els estirava dels cabells, els tirava per les escales o els disparava pilotes de goma (per cert, prohibides a Catalunya) corrien i parlaven per si soles, per més que el govern espanyol provés d’amagar-ho i ho tractés de fake news, negant el miler de ferits que va deixar aquella actuació policial.
El fins aleshores "afer intern" d'Espanya, aquella excusa que tantes vegades havien fet servir la Comissió Europea i els principals actors internacionals per no posicionar-se, va deixar de ser-ho. Tots es van veure obligats a mullar-se.
És cert que el gran poder d'Espanya i les similituds del cas català amb d'altres conflictes independentistes europeus no va fer que els grans poders continentals es posicionessin tan al costat de Catalunya com els independentistes haurien desitjat. Però el cert és que tothom va haver de prendre partit i, encara que els principals estats europeus van defensar l'Estat de Dret i la Constitució, també van rebutjar enèrgicament la violència.
La UE, en contra la violència
Abans de l'1-O ningú s'hagués pogut imaginar el president del Consell Europeu, Donald Tusk, assegurant que havia trucat a l'aleshores president Mariano Rajoy i que l'havia instat a "trobar vies per evitar més tensions i l'ús de la força". Tampoc que el portaveu de la Comissió Europea sortís l'endemà a dir que "la violència mai no pot ser un instrument en política". Encara menys que del Parlament Europeu en pogués sortir una declaració unànime contra la repressió policial a Catalunya, fins i tot amb el suport del PP Europeu.
També van clamar contra la violència des de el Partit Laborista britànic, que va demanar a la primera ministra Theresa May que intercedís per acabar la violència, fins al el Consell d'Europa, passant fins i tot intel·lectuals com l'escriptora J. K. Rowling. A més, aquell dia va transcendir que la cancellera alemanya Angela Merkel havia trucat a Rajoy i li havia deixat clar que Europa no pot acceptar la brutalitat policial. Així ho va assegurar en aquell moment el diari Die Welt i ho va reiterar mesos després el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, tot i que mai ha estat confirmat oficialment.
Sigui com sigui, l'1 d'octubre va suposar un abans i un després pel procés català en l'àmbit internacional. A més, si l'1-O va catapultar el procés sobiranista a les portades dels diaris i es va fer un lloc a l'opinió pública, els fets posteriors, amb presos polítics i exiliat, ho van acabar de refermar. Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit i Suïssa han vnist com el procés català, ara convertit en una qüestió de drets humans i democràcia, impactava dins els seus països i els seus jutges estaven obligats a prendre posicions. D'aquesta manera Catalunya ha deixat de ser una "afer intern", per més que Espanya així ho vulgui.