“Puigdemont a prisión”. És el càntic que més s’ha pogut escoltar a les manifestacions unionistes massives convocades per Societat Civil Catalana i secundades pels principals partits constitucionalistes. Els intents del recuperat referent unionista Josep Borrell perquè deixessin aquesta feina a la justícia van ser en va: va ser el clam unitari, primer de la manifestació del 8 d’octubre, i després de la del 12 i el 29 d’octubre. El seu origen, però, no està en aquestes protestes, sinó uns dies abans.
El dissabte 30 de setembre, la vigília del referèndum, uns pocs milers de persones, sota una molesta pluja, van concentrar-se a la plaça Urquinaona de Barcelona, des d’on van marxar fins a la plaça Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat. Ho van fer amb moltes banderes espanyoles i algunes de catalanes, cridant aquest càntic. Malgrat que la majoria de cròniques els descriuen com a “unionistes” o “espanyolistes”, eren una cosa més que això.
De banderes també n’hi havia del partit neofeixista i xenòfob Democracia Nacional, presidit per Manuel Canduela, processat -i finalment absolt- per l’assassinat de l’independentista valencià Guillem Agulló. També hi era Somatemps (amb capçalera pròpia), un dels principals convocants de la concentració. Aquesta entitat suposadament historicista ha estat impulsada per coneguts ultres, com l’expresident de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, o Josep Alsina, que ha estat vinculat a organitzacions neonazis i feixistes com el Partido Nacional Socialista Español (PENS), la Fuerza Nueva de Blas Piñar o el Movimiento Social Republicano (MSR), el referent del grec Alba Daurada a l'Estat espanyol. Organitzacions com Convivencia Cívica Catalana o la mateixa Falange també van cridar a assistir-hi.
Foto: Sergi Alcàzar
Aquest “Puigdemont a prisión”, popularitzat pels ultres, avui s’ha convertit en el principal càntic de les grans manifestacions unionistes. Però és molt més que una anècdota: abans que l’unionisme democràtic sortís a manifestar-se cívicament i pacíficament després del referèndum, l’extrema dreta espanyolista ja s’havia fet seus els carrers abans de l’1-O.
Fins ara la presència de la ultradreta als carrers de Catalunya era bastant més limitada. Amb prou feines es deixava veure els Dies de la Hispanitat. Cada any, pel 12 d’octubre, centenars de militants i simpatitzants de l’extrema dreta espanyolista desfilen per Montjuïc fins a la plaça Sant Jordi, on després dels parlaments realitzen un homenatge a la bandera espanyola. Fortament protegits per Mossos d’Esquadra, envoltats de tota mena de simbologia feixista i nazi, des d’aquest escenari s’ha amenaçat periodistes.
De fet, el vicepresident de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, ha estat condemnat aquest octubre a un any de presó per amenaçar i coaccionar el fotoperiodista Jordi Borràs, especialitzat en l'extrema dreta. Malgrat també ser condemnat a quatre anys més per l'assalt al Centre Cultural Blanquerna el 2013, Chaparro encara no ha entrat a presó. “Fa mesos que ho hauria d’haver fet”, lamenta Borràs.
A l'acte de Montjuïc del 2013 va ser quan va presentar-se en societat La España en Marcha, una plataforma unitària formada per Democracia Nacional, Alianza Nacional, Nudo Patriota Español, La Falange i Movimiento Católico Español. Aquesta coalició, que va presentar-se a les eleccions europees del 2014, avui està pràcticament morta per les diferències internes.
Foto: Sergi Alcàzar
Però els seus actors no han desaparegut del mapa. Superant les seves discrepàncies, el referèndum de l’1 d’octubre ha fet tornar a sortir la ultradreta als carrers catalans. “L’extrema dreta ha estat altament fragmentada des de la desaparició de la Fuerza Nueva de Blas Piñar”, explica Jordi Borràs. No obstant això, afegeix, el procés d’independència català ha estat un “factor cohesionador”, perquè “per sobre de les seves diferències i baralles hi ha un bé superior: preservar la unitat d’Espanya”.
Per començar, han aparegut a les grans manifestacions de Societat Civil Catalana. A banda de SCC i els tres partits unionistes, Borràs va comptar fins a 14 organitzacions d'extrema dreta en la concentració del 8 d'octubre, entre les quals Somatemps, Plataforma per Catalunya i les diverses Falanges. A la del 12 d'octubre hi havia fins i tot Hogar Social Madrid, amb una pancarta pròpia. Després d'aquestes protestes s'han registrat tot tipus d'incidents, des de batalles campals a plena plaça de Catalunya fins a agressions a periodistes i vianants o enfrontaments amb els Mossos d’Esquadra.
Els ultres també han sortit al carrer pel seu propi peu a tot el país: a Mataró, una quinzena va agredir a cops de puny un home de 29 anys; a Sabadell, la premsa va haver de sortir protegida per la policia en una concentració convocada per Somatemps i secundada per SCC; a Barcelona, els estudis de Catalunya Ràdio van ser atacats, i la seu de l'ANC va ser assetjada per la plataforma Por España me muevo, que integra Democracia Nacional, Somatemps, Legión Urbana i l'Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios, entre altres. I la llista podria continuar.
Foto: EFE
De fet, el procés no només ha despertat l'extrema dreta a Catalunya, sinó que també fora del Principat. A Saragossa, centenars d'ultres van bloquejar un acte a favor del referèndum que van organitzar Podemos i les seves confluències (la Policia Nacional els va dir que no podien fer més perquè els efectius eren a Catalunya). Per la Diada Nacional del País Valencià el 9 d'octubre, desenes d'espanyolistes van protagonitzar aldarulls i agressions indiscriminades, després de rebentar la manifestació pacífica d'Acció Cultural del País Valencià, el PSPV, Compromís i Podem.
Alguns d’aquests fets han estat denunciats pels agredits, però altres no seran mai denunciats. “En primer lloc, per por a les represàlies, perquè la part contrària pot accedir a les teves dades personals, però també per desconfiança cap al sistema judicial espanyol”, assegura Jordi Borràs, que assenyala que molts casos relacionats amb l’extrema dreta queden oblidats en un calaix.
Més enllà de l'extrema dreta
"El procés reagrupa l'extrema dreta i fa servir l'agitació al carrer perquè és el seu terreny predilecte. No és que surti ara", afirma Borràs, que constata que porten més de trenta anys als carrers, tot i que amb una presència més limitada a dates simbòliques. "Els nous que surten al carrer són les plataformes cíviques", com Societat Civil Catalana. Ara, per una banda, hi ha una "visibilització" de la seva violència, apunta el fotoperiodista. Per l'altra, el discurs ha transcendit els sectors pròpiament ultres.
Foto: Sergi Alcàzar
"M'estic trobant molts casos d'agressors que no podem identificar com a militants de l'extrema dreta espanyolista, fet que és encara més preocupant", adverteix Jordi Borràs. Ho atribueix a la "gestació d'un discurs dirigit no només contra els independentistes, sinó també contra les potes bàsiques de les institucions catalanes". Una radicalització del discurs que, segons ell, s'ha "muntat des dels despatxos de la Moncloa i des de la bancada dreta".
Borràs també constata que hi ha una doble vara de mesurar per part de l'Estat. "S'imputen delictes d'odi a tort i a dret contra professors, però per a molts les amenaces de l'extrema dreta són el nostre pa de cada dia", sosté.
Projecció electoral?
L'historiador Xavier Casals, especialitzat en l'extrema dreta, posa en dubte que hi hagi un creixement de l'extrema dreta, sinó que la seva "presència agressiva" es deu a la conjuntura. L'anticatalanisme ha estat un element "estructural" de la ultradreta espanyolista, explica Casals. La lluita per la unitat nacional, contra els elements que l'amenacen, ha mobilitzat aquests moviments ja des de principis del segle XX. Va passar el mateix amb la independència de Cuba. Després de perdre l'illa, l'incipient regionalisme català servia per sacsejar el fantasma d'una "segona Cuba".
En aquest sentit, segons el professor de la Universitat Ramon Llull, l'actual ressorgiment de l'extrema dreta als carrers de Catalunya i l'Estat té a veure amb una "reafirmació". Per ara, no veu risc d'una emergència electoral dels partits extremistes com VOX o la federació Respeto (Plataforma, España 2000 i Partido por la Libertad).
En la mateixa línia, Borràs assegura que “està per veure” si es tradueix en representació electoral. “Des de la desaparició de Blas Piñar l’extrema dreta no té un líder carismàtic, perquè no ha estat capaç de superar la nostàlgia franquista”, explica. Hi ha hagut alguna excepció, com la de Plataforma per Catalunya, “que va optar per un discurs nou i un lideratge també fort, com el de Josep Anglada”.
En tot cas, apunta Casals, "tot dependrà de com Rajoy resolgui el conflicte català. Només si el PP fracassa pot deixar-los espai".