En democràcia, l’extrema dreta desacomplexada només ha tingut representació al Congrés de Diputats en una ocasió. Va ser la legislatura 1979-1982, quan la coalició Unión Nacional va obtenir un escó. El diputat era el falangista Blas Piñar López, dirigent de Fuerza Nueva, que es presentava juntament amb Falange Española de las JONS, els Círculos Doctrinales José Antonio o la Confederación Nacional de Excombatientes.

Des de llavors, tots els intents han fallat estrepitosament. L’últim intent més o menys seriós va ser la coalició La España en Marcha (LEM), que aplegava La Falange, Alianza Nacional, Democracia Nacional o Nudo Patriota Español. Intentant superar velles diferències, van presentar-se junts a les eleccions europees del 2014. Però els resultats van ser nefastos: 17.000 vots a tot l’Estat.

Ara, 36 anys després i amb un rostre nou, l’extrema dreta torna a amenaçar d’entrar a les Corts espanyoles. Vox, el partit de Santiago Abascal, ve d’omplir el Palau de Vistalegre de Madrid, i ha passant d’una intenció de vot del 0,2% a l’1,9%, segons l’últim baròmetre del CIS. Si en alguna circumscripció, com Madrid, superés el 3%, podria obtenir representació. De moment tot són enquestes i soroll mediàtic, però estan guanyant notorietat pública. Aquest mateix divendres tenia un lloc a la capçalera de la manifestació del 12-O a Barcelona.

De moment, el seu millor resultat va ser a les europees del 2014. Amb l’expopular Aleix Vidal-Quadras com a cap de llista, va quedar-se a les portes d’obtenir un escó, amb 246.000 vots. A les municipals del 2015, va aconseguir 22 regidors —als quals s’hi han anat sumant trànsfugues del PP i Ciutadans— i dos petites alcaldies: Barruelo del Valle (Valladolid) i Cardeñuela Riopico (Burgos).

El naixement de la formació liderada per Santiago Abascal i el seu auge tenen els seus orígens en els dos grans conflictes que sempre han cohesionat l’extrema dreta espanyola: el País Basc i Catalunya. 

Foto: Sergi Alcàzar

Del País Basc a Catalunya

El conflicte basc està en el centre de l'origen de Vox el 2013. Sense anar més lluny, el seu actual líder i un dels seus cofundadors, Santiago Abascal, ve d'allà. Pare d'un històric membre d'Alianza Popular i nét de l'alcalde franquista d'Amurrio entre el 1963 i el 1979, Abascal va ser diputat del PP al Parlament Basc. José Antonio Ortega Lara, el funcionari de presons segrestat per ETA entre 1996 i 1997, també tenia el carnet del PP. Va militar-hi el 1987 i el 2008. I va ser un altre dels artífexs de Vox. Tots dos van donar-se de baixa pel mateix motiu: la "feblesa" dels populars davant d'ETA, que consideraven que s'havia "oblidat" de les víctimes i pactat amb els terroristes.

En la carta que Abascal va enviar a Mariano Rajoy per comunicar-li la baixa, assegurava que “l’excarceració de terribles criminals ha marcat, sens dubte, un abans i un després en els meus sentiments i la meva percepció de la direcció que representes”. Es referia a les excarceracions després que el Tribunal Europeu de Drets Humans tombés la doctrina Parot. També denunciava “la continuació de la política sobre terrorisme heretada del govern anterior”, el “tracte indigne donat a les víctimes del terrorisme” o “l’actitud pasmada i pasmosa davant del desafiament dels dirigents separatistes”.

Abascal i Ortega Lara van abandonar el PP per la suposada "feblesa" de Rajoy davant del terrorisme.

Però, si el País Basc va ser el caldo de cultiu, Catalunya ha estat la gran causa que li ha fet guanyar notorietat. Sense anar més lluny, el partit és avui l'acusació particular en el cas 1-O, la causa judicial amb més rellevància mediàtica de les últimes dècades a l'Estat espanyol. El seu ariet judicial és el seu secretari general, Javier Ortega Smith, un advocat molt actiu. 

Ha estat i és una fàbrica de querelles i denúncies. Aquesta setmana s’ha sabut que vol investigar l’empresari que va comprar les urnes entrevistat al FAQS. Però abans ha denunciat l’advocat Gonzalo Boye, el Govern a l’exili i la traductora de la demanda contra Llarena al tribunal belga; el president Roger Torrent i part de la Mesa per haver debatut la suspensió dels diputats; la ministra Dolores Delgado per “negar-se” a defensar Llarena; els CDR per les pancartes contra Felip VI a l’aniversari del 17-A, i fins i tot contra el jutge belga que va admetre la demanda contra Llarena, assegurant que el magistrat podria haver comès rebel·lió o sedició.

Els tribunals han ressuscitat una formació que, a les eleccions espanyoles del 2015 i 2016, no va passar dels 58.000 vots a tot l'Estat. Tant és així que Vox gairebé ha quadruplicat els ingressos procedents d’afiliats i donacions en tan sols un any. Dels 463.000 euros que va percebre el 2017 als gairebé 1,2 milions d’euros que acumula enguany. Segons les dades de la formació, han passat de 1.400 a 11.040 militants en cinc anys.

Foto: EFE

De la FAES a Falange

El periodista Federico Jiménez Losantos descriu Vox --partit cap al qual no ha amagat mai les seves simpaties-- com “el PP de Aznar pero todavía más”. Sens dubte, el partit va néixer com una escissió de l'ala dura de Gènova, els desencantats amb el "moderat" Rajoy, que els havia "traït". El millor exemple són Abascal, Ortega Lara i Vidal-Quadras.

Entre els seus fundadors també hi havia José Luís González Quirós, que havia militat a la UCD, el CDS i el PP. Gran col·laborador d’Aznar des que va arribar a la Moncloa el 1996, va ser part del consell assessor de FAES, la fundació de l’expresident espanyol. González Quirós ja no forma part de Vox. Tampoc no hi és ja Ignacio Camuñas, qui va ser ministre de Relacions amb les Corts del govern d’Adolfo Suárez. També va ajudar a fundar la formació.

En l’actual comitè executiu, però, continua havent-hi il·lustres representants de l’aznarisme. És el cas del vocal Rafael Bardají, que va ser assessor dels ministres de defensa populars Eduardo Serra i Federico Trillo, així com director de política internacional de la FAES. D’ideari neocon i del pinyol d'Aznar, a qui va acompanyar a la Casa Blanca, se’l considera ideòleg de la intervenció espanyola a la guerra de l’Iraq. Avui porta les relacions internacionals de Vox, que passen sobretot pel trumpisme i el Front Nacional francès (avui Agrupació Nacional).

Jorge Buxadé, membre de l'executiva de Vox, va ser candidat de Falange Española de las JONS i Falange Española Auténtica.

Una de les trajectòries més controvertides és la del català Jorge Buxadé, també vocal del comitè executiu de Vox. A les eleccions catalanes del 1995 va ser el número 7 de la llista de Falange Española de las JONS per Tarragona; i a les eleccions espanyoles del 1996, va ser el número 8 de Falange Española Auténtica per Barcelona. També va ser secretari de la Fundació Joan Boscà, constituïda per la plana major de Societat Civil Catalana. Com a advocat de l’Estat, Buxadé va ser qui va recórrer en nom del govern espanyol de Zapatero la consulta sobiranista d’Arenys de Munt del 2009.

A les llistes de Vox també hi ha anat Jorge Arturo Cutillas, que era el número 33 per Madrid a les últimes espanyoles. El 2009 va ser el número 6 d'Alternativa Española a les eleccions europees. Alternativa Española és un partit sorgit de Fuerza Nueva i liderat per Rafael López-Diéguez, gendre de Blas Piñar López. De fet, fins a la seva mort, l’històric dirigent franquista va ser el president honorari de la formació. Cutillas també va anar en llistes del Partido Demócrata Español (PADE), una escissió a la dreta del PP.

Però hi ha altres orígens polítics. La vicesecretària d'organització, Salud Anguita, és una regidora trànsfuga de Ciutadans a Jaén. El vicesecretari de Presidència, Enrique Cabanas, era col·laborador de la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES), que Abascal va fundar. Aquesta entitat es dedica a organitzar actes de defensa de l'himne i la bandera d'Espanya, i va arribar a rebre 183.000 euros en subvencions de la Comunitat de Madrid. La seva concentració contra l'1-O la vigília del referèndum va acabar amb joves cantant el Cara el sol amb els braços alçats.

El vicesecretari de relacions internacionals, Iván Espinosa de los Monteros, és fill de l’alt comissionat de la Marca España, i va estrenar-se en política amb Vox com a número dos de Vidal-Quadras a les europees del 2014. També va ser secretari de DENAES.

N’hi ha altres que no tenen experiència en política, com el cas de la vicesecretària de mobilització, Alicia Rubio. Aquesta professora d’institut i tertuliana és autora del llibre Cuando nos prohibieron ser mujeres… y os persiguieron por ser hombres, autoeditat el 2016, on denuncia la “ideologia de gènere” i desenvolupa “l’origen, l’expansió i la relació amb els lobbies homosexualistes d’aquest constructe social”.

Foto: EFE

Un programa ultra per un partit ultra

En l’acte de Vistalegre, Vox va presentar un programa de 100 mesures “urgents”, que arrencava evidentment amb Catalunya. La primera és la “suspensió de l’autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme i la depuració de responsabilitats civils i penals”. També contempla il·legalitzar partits i entitats “que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de la Nació”, agreujar les penes “per les ofenses i ultratges a Espanya i els seus símbols o emblemes", suprimir les policies autonòmiques o eliminar el requisit del coneixement de les llengües cooficials per accedir a la funció pública.

Fora de Catalunya, demanen la supressió del concert econòmic basc i del conveni navarrès, i la seva incorporació al règim comú.

La número 9 és la “derogació immediata de la Llei de Memòria Històrica”, perquè “cap parlament està legitimat per definir el nostre passat”. El partit s'ha oposat a l'exhumació del cadàver de Franco del Valle de los Caidos.

Un altre dels seus grans temes és la immigració. En aquest àmbit, proposen la deportació de tots els immigrants irregulars o dels que, estant de forma legal, cometin un delicte greu o reincideixin en delictes lleus. Santiago Abascal també ha amenaçat d’expulsar el dirigent de Podemos Pablo Echenique, argentí de naixement i nacionalitzat espanyol, per “atacar les llibertats a Espanya”. 

Com Trump a Mèxic, proposen “aixecar un mur infranquejable a Ceuta i Melilla” i donar "empara legal" a la policia per protegir les fronteres amb duresa.

Com Donald Trump a Mèxic, proposen “aixecar un mur infranquejable a Ceuta i Melilla”, així com donar a la policia i les Forces Armades “tots els recursos materials” i l’"empara legal" per “cuidar les nostres fronteres amb total eficàcia”. També volen publicar "dades sobre nacionalitat i origen en estadístiques de delictes".

També té mesures contra el feminisme i el que anomenen “ideologia de gènere”. En aquest sentit, proposen derogar la llei de violència de gènere “i tota norma que discrimini un sexe de l’altre”, suprimir “organismes feministes radicals subvencionats” o una “persecució efectiva de denúncies falses”. També volen treure l’avortament de la sanitat pública, perquè és una “intervenció aliena a la salut”.

Finalment, després dels revessos de la justícia europea, insten a “recuperar la sobirania nacional en l’aplicació de sentències dels nostres tribunals”. Asseguren que “terroristes, violadors i assassins en sèrie no tornaran a beneficiar-se de l’empara d’organismes europeus, com fins ara”. També volen restaurar la cadena perpètua. Aposten per “abandonar organismes supranacionals si són contraris als interessos d’Espanya”.

Alt right espanyola

Quan va arribar al capdavant del Front Nacional, Marine Le Pen va posar en marxa l’anomenada estratègia de la desdemonització. Ideada per la seva mà dreta, Florian Philippot, buscava renovar la façana del partit, adaptar-lo el discurs als nous temps i amagar sota la catifa els vells estigmes. L’objectiu: recollir més vots, anar més enllà del seu electorat fidel, el més ultra. Fins i tot va suposar l’expulsió del seu pare Jean-Marie Le Pen, que insistia en els seus comentaris sobre les cambres de gas i el general col·laboracionista Philippe Petain.

És una estratègia en la qual s’ha emmirallat Vox, que ha mirat de trencar amb l’esquema clàssic de l’extrema dreta espanyola. En els seus mítings no es veuen banderes preconstitucionals, i el seu discurs va més enllà dels nacionalismes català i basc i de la immigració. També hi ha una dosi d’antieuropeisme i antiglobalització, en la línia de les extremes dretes en auge a Europa.

Vox s'emmiralla en el Front Nacional de Marine Le Pen, l'Hongria de Viktor Orban i els Estats Units de Donald Trump.

Però aquí no s’acaben els referents internacionals de Vox. El seu president, Santiago Abascal, ha assegurat en més d’una ocasió que un altre exemple a seguir és l’Hongria de Viktor Orban. Fora del continent, el referent és clar: els Estats Units de Donald Trump.

L’abril de l’any passat, abans de les eleccions presidencials franceses, Abascal i altres membres de la seva executiva van reunir-se a Perpinyà amb Marine Le Pen. La formació francesa va convidar-los, i la seva dirigent va traslladar-li “tot el seu suport”. També ha mantingut trobades amb la líder d’Alternativa per Alemanya, Frauke Petry, i amb el líder del Partit de la Llibertat holandès, Geert Wilders.

Per altra banda, el membre de l’executiva de Vox, Rafael Barjadí, també va reunir-se l’abril passat amb Stephen Bannon, qui va ser el principal assessor de Trump durant la campanya i en els inicis a la Casa Blanca. “És molt important que a Espanya existeixi un partit basat en la sobirania i la identitat del poble espanyol, i disposat a defensar les seves fronteres”, va afirmar Bannon, que ara ha creuat l’Atlàntic. Està confeccionant una aliança, amb seu a Brussel·les, d’extremes dretes europees, des de Le Pen fins a Salvini, passant per Orban.

El membre de l'executiva de Vox, Rafael Bardají, amb l'assessor de Donald Trump, Stephen Bannon, l'abril passat a Washington.

L’extrema dreta ja tenia representació

Des de molts sectors s’ha parlat d’Espanya com “l’excepció europea”, per l’absència de partits d’extrema dreta al seu parlament. Això és cert, però amaga una altra realitat: que fins ara els seus votants no han desaparegut, ni han deixat de votar, sinó que han optat per votar partits d'ampli espectre. I alguns dirigents d’aquests partits els han donat el discurs que buscaven, per exemple contra la immigració. L’extrema dreta ja tenia representació política.

Les dades del baròmetre del CIS de juliol d’aquest any confirmen aquesta hipòtesis. En una escala del 0 (esquerra) al 10 (dreta), el el 88,5% dels qui s’identifiquen amb el 9 i el 86,4% dels qui s’identifiquen amb el 10 va anar votar a les últimes espanyoles. Dels votants del 10, el 73,7% va votar pel PP; en el cas del 9, el 91,3% pel PP i el 4,3% per Ciutadans.

Fins ara, els votants d'extrema dreta sí que votaven, i ho feien majoritàriament pel PP

Font: CIS, juliol 2018

Dos anys després, el que hi ha hagut és un traspàs de vots. En el baròmetre del juliol, el 45,5% dels qui s’identifiquen amb el 10 votarien pel PP si demà hi hagués eleccions. El 18,2% ho faria per Ciutadans i el 9,1% per Vox.

Lluny de desmarcar-se’n, Pablo Casado vol apropar-se a Vox per atraure els seus votants. “Compartim moltes idees i principis”, assegurava el president del PP aquest dilluns de visita a Barcelona. Està per veure si els acaba absorbint, com passava fins ara, o si Vox ressuscita Fuerza Nueva al Congrés.

De moment, Vox ja ha rebut l’aval de Blas Piñar Pinedo, nét de l’històric dirigent ultradretà. És amic personal de Santiago Abascal i militant del partit des del naixement. En el llibre Del PP a VOX: De la traición de Rajoy a la nueva derecha española (2015), Piñar Pinedo ho justifica: “Vox s’ha presentat amb un manifest que ha depassat les meves expectatives”.