Entre la irrupció de Podemos al Congrés el 20-D del 2015 amb 69 diputats (sumant totes les seves confluències) i la marxa dels morats al Grup Mixt de la Cambra Baixa han passat gairebé vuit anys. Entremig, hi ha hagut quatre eleccions generals, set debats d’investidura, quatre mocions de censura i tres sís, una abstenció i un no de Podemos a Pedro Sánchez. Cotes de poder que cap partit fora del bipartidisme clàssic havia assolit, un relleu a la secretaria general i, recentment, un enfrontament fratricida amb Sumar, una transició al Grup Mixt i un reguitzell de baixes en comptagotes.
Els que van néixer perquè “si la gent normal no fa política, al final te fan els altres” van haver d’estripar la baralla perquè, segons van argumentar, al costat de Sumar no podien fer política a la Cambra Baixa en forma d’intervencions o de presentar iniciatives. I aquest dissabte es preparen per un acte “molt especial i molt important” que tot fa pensar que ha de servir per orientar, redefinir o apuntalar el seu rumb polític.
El 2014, l’any de l’aparició: la presentació, les europees i el primer Vistalegre
Tota aquesta història es remunta, originàriament, al gener del 2014, quan Pablo Iglesias, acompanyat d’altres politòlegs i activistes, va presentar el projecte de Podemos com a resposta de l’esquerra al delicat context social i econòmic de l’Estat i recollint la indignació que havia esclatat el 15-M del 2011. Després d’uns primers mesos de gestació fugaç i de guanyar-se el suport popular, la formació morada, amb el rostre de Pablo Iglesias imprès a la papereta, va aconseguir més d’un milió de vots i cinc eurodiputats a les eleccions europees del mes de maig.
Tanmateix, la configuració efectiva com a partit polític no va arribar fins a la tardor: el 15 de novembre es van donar a conèixer els resultats de la primera Assemblea Ciutadana, celebrada a Vistalegre, que va ratificar Pablo Iglesias com a secretari general de Podemos.
Les enquestes animen el somni del sorpasso
A finals d’aquell any i a principis del 2015, un total de dotze enquestes (cinc de Metroscopia publicades a El País, tres de la SER, però també en sondejos apareguts a El Mundo i a El Confidencial) van situar Podemos com a primera força al Congrés dels Diputats. La primera vegada va ser a principis de novembre del 2014, amb una estimació de vot del 27,7%, un punt i mig més que el PSOE i set punts més que el PP.
L’última enquesta amb Podemos en la primera posició va ser al cap de cinc mesos, a l’abril, amb els pronòstics més ajustats que mai: entre Podemos i Ciutadans, amb el PSOE i el PP enmig, hi havia tan sols 2,7 punts percentuals.
20-D del 2015: Podemos entra al Congrés
I en un escenari obert i incert, i amb les enquestes havent deixat enrere l’embranzida que havia arribat a tenir Podemos, els espanyols van anar a votar el 20 de desembre del 2015, després de quatre anys de majoria absoluta del Partit Popular. Podemos i les seves confluències van irrompre al Congrés amb 69 diputats (42 de Podemos, sumats als dotze dels comuns, primera força a Catalunya, els nou amb Compromís al País Valencià i els sis amb En Marea a Galícia). Els morats es van situar en tercera posició, a només 21 escons del PSOE.
Pedro Sánchez va ser l’encarregat d’intentar la investidura després d’un pacte amb Ciutadans. No va aconseguir els suports necessaris. Pablo Iglesias, des del faristol del Congrés, va mantenir-li la mà estesa per configurar un govern espanyol “de canvi i de progrés”, però li va retreure que “amb el contingut, amb el fons i amb les formes” els socialistes havien demostrat que “sols no són de fiar”.
Ningú va ser capaç d’articular una majoria i les eleccions es van repetir el juny. Podemos hi va concórrer en aliança amb Izquierda Unida sota el nom d’Unidos Podemos. L’espai va arribar als 71 diputats (45 dels quals eren de Podemos) i va ser la força més votada al País Basc i a Catalunya (amb la marca dels comuns). És l’any que l’abstenció a contracor del PSOE va acabar permetent que Mariano Rajoy fos investit per evitar unes terceres eleccions.
Dos anys més tard, Pablo Iglesias va presentar una moció de censura com a iniciativa política per reprovar les polítiques del govern del PP. El líder de Podemos va insistir en el seu desig de posar-se d’acord amb el PSOE per fer fora el govern del PP “més d’hora que tard”. I va apel·lar directament als socialistes: “Des del respecte, els demano que intentin entendre’s amb nosaltres”. Com estava previst, la moció de censura, amb l’abstenció del PSOE i del PDeCAT i el suport d’ERC, Compromís i Bildu, no va prosperar.
A tot això, el febrer del 2017 Iglesias s'havia imposat al seu número dos, Íñigo Errejón, en la segona Assemblea Ciutadana, la coneguda com a Vistalegre 2. Errejón va continuar implicat amb la formació fins que al gener del 2019 es va saber que havia arribat a un acord amb l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, per presentar-se a les eleccions autonòmiques de Madrid sota les sigles de Más Madrid. Quatre dies més tard va deixar la seva acta de diputat de Podemos.
De la moció de censura exitosa al primer govern espanyol de coalició de la democràcia
La moció de censura que sí que va triomfar va ser la que Pedro Sánchez va presentar contra Rajoy el maig del 2018. El líder del PSOE va comptar amb el suport d’Unidos Podemos, juntament amb ERC, el PDeCAT, el PNB, Compromís, Bildu i Nueva Canarias. Iglesias va reclamar-li a Sánchez que havien de “guanyar junts les properes eleccions generals” i va voler deixar clar que els espanyols esperaven “un govern espanyol diferent”.
Al cap de menys d’un any, Sánchez es va veure obligat a convocar eleccions anticipades i l’abril del 2019 la marca d’Unidas Podemos va perdre vots i escons, i l’espai a l’esquerra del PSOE es va quedar en 42 diputats (d’aquests, 33 eren de Podemos, set dels comuns i dos de Galicia En Común).
Novament, l’espai de Podemos i el PSOE no es van entendre. Durant el debat d’investidura fallit de Pedro Sánchez, Iglesias li va retreure que no podrien acceptar “ser un mer decorat al seu govern” i va demanar-li que calia “aprendre a cooperar amb les diferències quan es vol governar amb la diferència”. “Depèn de vostè que es pugui, depèn de vosaltres”, va sentenciar.
Però quatre mesos més tard: sant tornem-hi. I Espanya es va veure abocada a les quartes eleccions en menys de quatre anys. El 10 de novembre del 2019 l’espai a l’esquerra del PSOE va assolir 35 escons (26 d’Unidas Podemos, al costat dels set dels comuns catalans i els dos dels comuns gallecs).
En aquesta ocasió, a diferència de les anteriors, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no van trigar ni 48 hores a presentar un acord per conformar el primer govern espanyol de coalició de la democràcia. Donava una vicepresidència a Iglesias, que feia gala que la nova aliança aprofitaria “l’experiència del PSOE i la valentia d’Unidas Podemos”.
El gener del 2020 Pedro Sánchez era investit president i Pablo Iglesias es convertia en vicepresident segon del govern espanyol i ministre de Drets Socials i Agenda 2030. De l’espai d’Unidas Podemos, l’acompanyaven al Consell de Ministres Yolanda Díaz, Alberto Garzón, Irene Montero i Manuel Castells.
Una herència enverinada
Després de poc més d’un any de coalició i per sorpresa de tothom, Pablo Iglesias va anunciar el març del 2021 que dimitia de vicepresident segon per ser cap de llista de Podemos a les eleccions autonòmiques de Madrid, que va convocar anticipadament Isabel Díaz Ayuso. Iglesias va nomenar unilateralment Yolanda Díaz successora com a líder de l’espai i Díaz va passar a ser vicepresidenta segona. És una relleu que ell mateix ha reconegut posteriorment que va ser un error.
Aquella decisió ha acabat marcant un punt d’inflexió a l’esquerra del PSOE. Fins aleshores, Podemos havia encapçalat i dirigit aquest espai polític, però Yolanda Díaz va passar a encarnar un lideratge que amb el temps ha consolidat i que ha desplaçat Podemos del tauler.
En clau interna, el 13 de juny Ione Belarra va ser escollida nova secretària general de Podemos, recollint el testimoni de Pablo Iglesias.
L’estiu del 2022 la ministra de Treball va iniciar el seu procés d’escolta per elaborar “una proposta de contracte social per a la pròxima dècada” i el passat mes d’abril va anunciar la seva candidatura per les següents eleccions espanyoles. En tot aquest temps, les relacions entre Podemos i Sumar es van anar malmetent i esquinçant, amb recels i desconfiances mútues. El desgast que va suposar per Podemos la llei del només sí és sí també va contribuir a un distanciament que ha acabat sent irreconciliable.
La relació tempestuosa amb Yolanda Díaz: de l’acord de coalició al Grup Mixt
Després de la convocatòria d’eleccions anticipades pel 23-J, la tensió entre Sumar i Podemos va anar in crescendo fins a l’esclat final. El projecte de Yolanda Díaz va vetar Irene Montero de les llistes electorals i, malgrat els recels de Podemos, els morats van acabar integrant-se a la seva candidatura. El resultat: cinc dels 31 escons que va aconseguir Sumar a les eleccions.
Acte de la campanya electoral de Sumar amb la presència de la secretària general de Podemos, Ione Belarra / Foto: Europa Press
Veient els resultats, Podemos va reivindicar la seva fèrria voluntat que Montero repetís com a ministra d’Igualtat, però Yolanda Díaz ho va impedir i els morats van quedar-se fora del nou executiu de Pedro Sánchez. Integrats en el Grup Parlamentari Plurinacional SUMAR, no van poder intervenir en els primers debats de la legislatura i el passat 5 de desembre van anunciar que l’abandonaven per anar-se'n al Grup Mixt.
I així es tanca el cicle d’un Podemos que des del 2015 havia encapçalat indiscutiblement l’espai a l’esquerra del PSOE, integrant altres formacions amb caràcter propi, i que des de fa uns mesos estava quedant arraconat. De l’eclosió del 2015 i d’haver-se quedat a només catorze escons del PSOE el 2016, ha passat a seure al Grup Mixt, marginat per l’espai que tradicionalment havia capitanejat i havent de tornar a alçar la veu per fer-se escoltar.