El Parlament de Catalunya torna a estar fragmentat en vuit partits, un escenari que no es donava des de la II República. La irrupció de Vox i el fracàs del PDeCAT han volgut que aquesta XIII legislatura que està a punt de començar tingui alguna cosa en comú amb la legislatura republicana (1932-1939). El cert, però, és que aquesta coincidència sembla ser l’única.
Si el fet que hi hagi fins a vuit formacions en una mateixa cambra pot semblar sinònim de caos, votacions perdudes i enrocament parlamentari no té per què ser així. Ho demostra la legislatura que es va iniciar el 1932, i que va centrar bona part de la seva activitat en l'elaboració de textos orgànics, dels quals destaquen l'Estatut de Règim Interior i la llei municipal (1933).
Encara falta veure com serà aquesta legislatura, però tot sembla indicar que cap de les forces tindrà facilitat per tirar endavant cap projecte. Ni hi ha un consens unànime ‘d’esquerres’, ja que el PSC i ERC es veten entre ells, ni tampoc hi ha bona sintonia entre les formacions independentistes, que venen d’una darrera legislatura molt abrupta marcada per la repressió i les picabaralles.
Àmplia majoria d'ERC
Certament, uns altres temps eren els de la II República, en què la gran diferència respecte l’actualitat és que els republicans disposaven d’una àmplia majoria de 57 diputats d’un total de 85.
Macià és proclamat president de la Generalitat pel Parlament després de la victòria d'ERC / Foto: Espai Macià
“No cal dir que amb una majoria tan absoluta no calia buscar suports, tot i que la Unió Socialista (escissió de la Federació Catalana del PSOE a favor de l'autodeterminació), sempre va anar a remolc d'ERC”, aclareix a ElNacional.cat el professor de la UB Pelai Pagès.
Oposició també catalanista
Una altra gran diferència era l’oposició, la qual no era espanyolista. El principal partit més enllà d’ERC era la Lliga Regionalista -partit catalanista de dretes- amb 15 escons.
“L’únic partit que en aquells moments podia provocar problemes antiautonomistes -que era el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux- no va treure cap diputat, tot i que va disposar de prop de 25.000 vots”, explica Pagès. Així doncs, la situació era ben diferent a la d’aquesta darrera legislatura, en què una formació espanyolista com Ciutadans (i que, de fet, molts han equiparat al lerrouxisme) va comptar amb un total de 36 diputats.
Ara bé, el mateix Pagès matisa aquesta idea sobre la Lliga Regionalista recordant que “a l’hora de la veritat [aquest partit] va prioritzar el seu interès social per damunt del nacional”. I posa com a exemple que va portar la Llei de Contractes de Conreu (que afavoria els rabassaires en contra dels propietaris -sense qüestionar, però, el dret de propietat) al Tribunal de Garanties Constitucionals.
Joan Ventosa fou el líder de l'oposició en la legislatura republicana com a candidat de la Lliga Regionalista / Foto: Museu Nacional d'Art de Catalunya
“I és conegut, per altra banda, que quan el juliol de 1936 esclatà la guerra civil, la Lliga va acabar donant suport -a excepció d’alguns, molt pocs, dels seus dirigents- a l’exèrcit insurrecte”, afegeix.
La primera majoria independentista?
Amb 57 escons d’un total de 85, ERC dominava a plaer la Cambra Catalana. Es pot dir, doncs, que aquella va ser la primera majoria parlamentària independentista de la història? No. I és que, en aquella època ERC “no era, en cap cas, un partit independentista”, adverteix Pagès.
“És cert que en els anys republicans el partit -que s’havia acabat de constituir en la vigília de la proclamació de la República- no era gens homogeni, i que hi havia una tendència independentista -sobretot la vinculada a Estat Català-, però globalment era sobretot un partit republicà i federal, i tenia una important tendència socialitzant, de tal manera que els seus votants eren sobretot obrers que militaven a la CNT”, explica.
Moltes majories possibles
L’actualitat és ben diferent i els vuit partits que hi ha al Parlament tenen propostes molt diferents. A més, ara no només hi ha en joc l’eix social, sinó també el nacional, fet que fa que es puguin formar dos diversos molt diferents a la Cambra depenent de què es tracti i què es voti.
Foto: Sergi Alcàzar
Com s’està veient en les negociacions per a la investidura, hi ha majories absolutes ben diferents: una d’independentista (ERC, JxCat i CUP), una “d’esquerres” (PSC, ERC i comuns) o una de sobiranista (ERC, JxCat, CUP i comuns).
També es podrien produir majories simples que requeririen l’abstenció d’algun partit, com per exemple una d’esquerres sobiranistes (amb l’abstenció del PSC o JxCat), o una que repetís la fórmula de l’anterior Govern (amb l’abstenció de la CUP).