Les lletres de Valtònyc i Hasél, les obres d’Arco, el llibre Fariña, les portades d'El Jueves, els tuits de Cassandra, el nas groc d’un regidor, els titellaires de Madrid i, així, una llista inacabable d’expressions transformades en delictes. Sembla que els límits de la llibertat d’opinió a Espanya cada dia s’estrenyen una mica més i els tribunals condemnen fets que fa poc no haurien suposat delicte i, encara menys, delicte penal.

Aquesta setmana, en només 24 hores, el Tribunal Suprem va ratificar més de 3 anys de presó per una cançó, un jutge va segrestar un llibre d’investigació sobre narcotràfic i les autoritats d’Arco van censurar una exposició per parlar de presos polítics. Tres perles que, sumades, han fet saltar les alarmes dins i fora de l’Estat espanyol sobre el perillós retrocés en llibertats i drets bàsics.

El jurista i professor de Dret penal Joan Queralt, consultat per aquest diari, qualifica la situació d’”involució autoritària” i destaca l’enduriment del codi penal per aquest tipus de delictes a través de les reformes dels últims anys.

En la mateixa línia, es posiciona l’advocat i professor de Dret Marc Marsal que apunta a un possible “biaix” a l’hora d’imputar i sentenciar certs delictes. Aquest es donaria especialment en fets vinculats a qüestions políticament delicades o personatges protegits, com la monarquia. Entre les acusacions més comunes que es poden derivar d’aquests casos hi ha la d’enaltiment del terrorisme, injúries a la corona o als cossos policials, ofensa de sentiments religiosos o incitació a l’odi.

La deriva també ha escandalitzat a nivell mundial fins al punt que organismes com Amnistia Internacional o mitjans de referència com The Guardian o The New York Times s’han fet ressò de la situació. “Sigui per llei o per intimidació, Espanya s'ha convertit en un país on els riscos de la llibertat expressió han anat augmentant de manera silenciosa en els últims anys”, alertava el rotatiu americà.

L'exposició censurada per la direcció d'Arco / EFE

Permès ofendre, inquietar i pertorbar

El debat arriba en els límits d’aquests delictes, què es pot considerar com a tal i què no. La doctrina del mateix Tribunal Europeu dels Drets Humans diu que la llibertat d’expressió empara també les idees que “ofenen, inquieten, resulten ingrates o pertorben l'Estat o un sector de la població”, tal com ho exigeixen els principis del pluralisme i tolerància. “La llibertat d’expressió ultrapassa els límits de l’educació”, remarca Queralt, sempre que no es vulnerin altres drets fonamentals.

Si no es respecta aquesta norma bàsica, es corre el risc de limitar-se al criteri més restrictiu o d’aquell que tingui ‘la pell més fina’, infringint el principi de in dubtio pro libertate —defensar el sentit que més garanteixi un dret fonamental—.

En el cas d’Espanya, ja hi ha restriccions especials que no existeixen en altres països de la Unió Europea, com per exemple la d’injúries a la corona. Fora de l’estat espanyol, s’entén que els càrrecs monàrquics —així com els polítics— són personatges públics i, per tant, han d’estar sotmesos a un nivell més alt de crítica.

L’esperança d’Estrasburg

Europa ja ha hagut de parar els peus més d’una vegada a Espanya per violar drets fonamentals agafant-se a aquest delicte. L’any 2011, va obligar l’Estat a pagar 23.000 euros a Arnaldo Otegi per haver vulnerat l’article 10 del Conveni de Drets Humans, el dret a la llibertat d’expressió. El basc havia estat condemnat per dir que el Rei era el “cap dels torturadors”.

Aquesta setmana, el Suprem ha ratificat la condemna de presó per a Valtònyc per frases com “per què no es fractura el cap i no la cadera” o “el Rei té una cita a la plaça del poble, una soga al coll que li caigui el pes de la llei”. El raper ja ha avançat que també portarà el seu cas a Estrasburg.

Aquesta sembla ser l’única sortida davant d’uns tribunals que poden estar “influïts per un estat d’opinió de les institucions favorable a la protecció de determinades persones”, tal com afirma Marsal. El tribunal europeu acostuma a tenir un tracte molt més garantista, sobretot pel que fa a la llibertat d’expressió en creacions artístiques i personatges públics. L’inconvenient és que el procés pot allargar-se tant que la sentència arribi quan la pena ja s’hagi executat.

Delicte d’odi o calaix de sastre?

Per evitar aquests casos, els experts destaquen que el dret penal s’ha de regir per un criteri d’intervenció mínima, ja que inclou els perjudicis més greus per l’afectat. Encara cal ser més curós quan es tracta de drets fonamentals, fent una lectura al més restrictiva possible de la legislació.

Assegurar que s’aplica aquest criteri es complica quan es tracta de delictes relativament recents al Codi Penal. Aquest és el cas del delicte d’odi. “Sembla que sigui el calaix de sastre per utilitzar-lo pel que no és”, denuncia Marsal, que alerta de la “màniga ampla” a la qual s’estan agafant alguns magistrats aprofitant que la interpretació del delicte encara no està consolidada.

La norma està pensada per protegir els drets de les minories i evitar la violència “contra grups o persones determinades per motius racistes, ètnics, ideològics, religiosos, etc.”. En canvi, s’està utilitzant per imputar un regidor que es va posar davant la Guàrdia Civil amb un nas de pallasso o l’exdiputat Germà Bel que va criticar la violència policial a Twitter.

L'escena que ha costat al regidor Jordi Pessarodona la imputació per delicte d'odi / ACN

Enaltiment del terrorisme sense terrorisme

Un altre dels delictes més polèmics per la seva borrosa frontera amb la llibertat d’expressió és l’enaltiment del terrorisme. El nombre de casos jutjats per l’Audiència Nacional per aquest càrrec s’ha disparat en els últims anys. La dada sorprèn, ja que ha augmentat especialment després de la dissolució oficial de la banda terrorista ETA.

“El dret penal no només serveix per castigar sinó també per dissuadir”, explica Marsal. Per això, no troba sentit al fet que “quan podia haver estat més dissuasiu en relació a les accions terroristes reals, hi hagués menys persecució” que actualment, quan la seva activitat ha cessat.

“És absurd”, coincideix el jurista Joan Queralt, recordant que s’estan obrint més causes per enaltiment que per terrorisme com a tal. A més, en molts dels casos, els acusats no són persones vinculades a activitats violentes, sinó que se’ls imputa el delicte per tuits o cançons. De fet, des del passat novembre, fins i tot, un retuit pot ser delicte.

Intimidació i repressió a Catalunya

La censura ha anat un pas més enllà en els temes relacionats amb el procés independentista català. Fins i tot, l’organització Amnistia Internacional ha denunciat al seu informe anual publicat aquest dijous les reiterades infraccions de les autoritats espanyoles als drets humans a Catalunya, com la llibertat d’expressió o de reunió pacífica.

Així mateix, opina Marsal, advocat vinculat a l’associació Drets, que critica les “decisions judicials que tendeixen a reprimir expressió política o reivindicativa” a Catalunya.

Un bon exemple és el cas dels avis de Reus, a qui la Junta Electoral de Tarragona va prohibir manifestar-se durant la campanya electoral del 21-D. Gairebé un mes després de les eleccions, la Junta Electoral Central discrepava i resolia que sí que es podien manifestar, però ja era massa tard.

Fets com aquests demostren, a parer de l’advocat, una “sobrereacció” que acaba provocant un “efecte d’intimidació” sobre la població catalana.

El dilema de l’esquerra espanyola

Les intimidacions i els intents de repressió, però, està creant l’efecte contrari sobre els ciutadans, tant a Catalunya com a Espanya. La condemna del raper Valtònyc va provocar una allau de solidaritat cap a ell i, a la vegada, de revolta contra la monarquia espanyola a les xarxes. El cas de les obres d’Arco també ha situat al centre del focus mediàtic la censura i el dèficit democràtic a Espanya.

Aquest debat deixa en una posició incòmoda alguns sectors de l’esquerra espanyola, que es veuen desorientats a l’hora de donar suport o condemnar certes conductes repressives, sobretot si carreguen contra el procés independentista.

Fa unes setmanes, vèiem com el món de la cultura, sempre caracteritzat per la crítica i la denúncia d’injustícies, mantenia un silenci sepulcral sobre la repressió a Catalunya a la gala dels Goya. El món de l’art també ha tingut una tímida resposta al cas de censura a Arco.

Mentrestant, els polítics també intenten passar de puntetes sobre tot el que fa a aquests temes i, quan no ho aconsegueixen, sembren la polèmica. El PSOE ho va deixar clar altra vegada aquesta setmana. En un primer moment, el partit aplaudia la censura de l’obra sobre presos polítics i, poques hores després, es veia obligat a rectificar la seva posició. Mentrestant, des de Catalunya, el PSC alçava la veu per dur-los la contrària i denunciava que la decisió suposava "tornar 40 anys enrere". 

En els propers mesos, veurem fins on arriba aquest retrocés cap a èpoques que es creien ja superades.