Xosé Manuel Beiras (Santiago de Compostel·la, 1936) és una de les cares més visibiles de la història del Bloc Nacionalista Galego. Va ser un dels seus fundadors, portaveu durant vint anys i cap de llista a les eleccions gallegues en cinc ocasions consecutives (del 1985 al 2001). Tanmateix, el 2012 va encapçalar un corrent intern del BNG (Encontro Irmandiño) que va acabar desembocant en un nou partit: Anova-Irmandade Nacionalista. Des d’aleshores, aquesta formació es va aliar amb Esquerda Unida i Podemos en els successius processos electorals, una unió que va donar lloc a Alternativa Gallega d’Esquerda (amb Yolanda Díaz) i En Marea. Ara, després d’un cicle polític de deu anys, Anova torna a casa, s’ha reconciliat amb el BNG i aposta per Ana Pontón com a primera presidenta de la Xunta en un gest per “propiciar el canvi polític a Galícia” davant de la “cruïlla històrica” del 18-F. De fet, Beiras atén ElNacional.cat poques hores abans d’assistir a un acte del BNG a Vigo. Amb la seva dialèctica habitual, qualifica el règim espanyol de “podrit” i “en procés de descomposició”, reprova que el PP estigui convertint Galícia en “un país acèfal i espoliat”, considera “inconcebible” que el Poder Judicial estigui “doblegant” les decisions de les Corts i reclama una coordinació entre els tres “nacionalismes emancipadors” i una aliança amb “l’esquerra estatal confederal”.
El panorama polític que hi ha ara al Congrés dels Diputats és el millor escenari possible per Catalunya, Galícia i el País Basc com a nacions?
Dins de l’estret marge que deixa l’actual règim polític, probablement sí. El que passa és que és molt poca cosa. En realitat hi hauria d’haver la màxima potència possible de la presència de les forces de les nacions sense estat i una mica més d’homogeneïtat en alguns casos; no és el mateix una força nacionalista progressista d’esquerres que una força nacionalista que representa sectors conservadors, i això és el que està passant amb Junts. Entenc perfectament la seva problemàtica, però em sembla que no comprenen gaire bé les limitacions que tenen les actuals majories a les Corts per fer determinades coses que reclamen. Caldria tenir una miqueta més de paciència i no donar-li cartes a l’amenaça que tenim a sobre. Hi ha un enemic comú i cal preservar les condicions en les quals aquest enemic comú pot ser derrotat, anul·lat i bloquejat perquè no hi hagi conseqüències més greus. I, dins d’aquest marge, buscar la manera d’ampliar-lo per poder augmentar la qualitat i la dimensió de les reivindicacions pròpies de les nostres nacions.
El Poder Judicial està doblegant les decisions de les Corts, és inconcebible
Creus que el govern espanyol hauria de ser més ambiciós a l’hora de reconèixer la plurinacionalitat de l’Estat i impulsar mesures progressistes?
El govern espanyol hauria de ser més ambiciós per enfrontar-se amb els poders que estan fora de les institucions i que són els que tenen poder. Hi ha una situació molt clara: l’esquerra té el govern espanyol, però no té el poder. Això és una prioritat, i no només en l’òptica del conflicte de classes i de la classe treballadora davant les oligarquies, també és un problema greu per a les nostres nacions. Qui va acabar amb els nostres drets nacionals no va ser la dreta espanyola, va ser un cop d’estat feixista. Hem de tenir una gran coordinació entre totes les forces nacionalistes de les nostres nacions sense estat. Per això seria molt útil una institució plurinacional, com quan vam promoure el 1998 la reedició del Galeusca (Galícia, Euskadi i Catalunya), on no va entrar Eusko Alkartasuna ni Esquerra Republicana. Ni el PNB ni CiU van posar-hi cap impediment, però consideraven que no seria possible als seus respectius països que fos ben vist explicar que estiguessin en la mateixa institució.
Deies que l’esquerra té el govern espanyol, però no té el poder. Et refereixes al Poder Judicial i als jutges?
Em refereixo al poder financer i de les multinacionals. El que passa és que a les institucions hi ha els aliats d’aquest poder. Fa cinc anys que la cúpula del Poder Judicial viola la Constitució amb la complicitat del PP. Per tant, són colpistes: un dels tres poders està en contra de la pròpia ètica democràtica i violant la Constitució. Podrien dimitir per forçar la renovació, però saben perfectament que amb això estan doblegant les decisions de les Corts i posant-se per sobre de la cambra de representants de la sobirania popular. Això és inconcebible.
És necessari que hi hagi una coordinació entre Galícia, Catalunya i el País Basc
Caldria reflotar Galeusca ampliant les formacions que en formaven part?
Per descomptat. Estic convençut que és necessari que tinguem una coordinació institucionalitzada, ja que, amb Galeusca, es van fer una sèrie de projectes molt importants. També seria necessari pressionar les esquerres estatals, que diuen que assumeixen els nostres drets nacionals, perquè els portin a la pràctica. Aquí el que va passar és que ho van dir, però no hi va haver un canvi profund. A nosaltres ens van trair. Les esquerres estatals a l’esquerra del PSOE han d’entendre que l’estratègia de l’esquerra a escala de l’estat espanyol no pot obtenir els fruits necessaris si no s’alia amb els nacionalismes emancipadors. Ni nosaltres podem aconseguir l’emancipació de les nostres nacions sense una complicitat en l’aparell central de l’Estat, ni ells (si realment són alternatives d’esquerres i fins i tot teòricament rupturistes amb el règim de la restauració borbònica) aconseguiran els seus objectius. El que passa és que, a l’hora de la veritat, hi ha massa procés d’adaptació al joc de les institucions.
En aquest sentit, quin valor té l’acostament que vau fer des d’Anova amb les aliances amb Esquerda Unida i Podemos?
És una cosa que el BNG d’aquell moment no va entendre. Nosaltres enteníem que estàvem en plena gran depressió, amb una ciutadania comuna molt castigada, i l’eix de classe tenia un caràcter relativament dominant. Per això calia passar la frontera entre nacionalisme i espanyolisme, com es va fer a Galícia i a tot arreu. Això no ho va entendre el BNG. La veritat és que va resultar que no eren de confiança. Podemos va fer un document del Grup Parlamentari Confederal en el qual En Marea funcionaria com a grup amb llibertat de vot. No es va complir. Membres del grup parlamentari que no eren d’Anova, sinó d’Esquerda Unida o Podemos, eren cavalls de Troia dins del grup. L’experiència va ser negativa. Un desastre.
Les esquerres a l’esquerra del PSOE no poden obtenir els fruits necessaris si no s’alien amb els nacionalismes emancipadors
Yolanda Díaz va ser un d’aquests cavalls de Troia?
Antón Gómez-Reino i Yolanda Díaz van funcionar com si fossin diputats de Podemos en comptes de ser diputats d’En Marea. Aquesta és la realitat. D’altra banda, dins de l’organisme de direcció d’En Marea hi va haver una sèrie de conflictes per falta de consciència del que ens estàvem jugant. I ara, en canvi, cal jugar l’eix nacional, a la vista, sobretot, de com va reaccionar l’Estat davant de la via absolutament neta, democràtica i pacífica de l’esquerra abertzale, d’una banda, i de les forces catalanes apallissades pel Poder Judicial. I ara amb aquesta barbaritat de declarar terrorisme i de fer una bandera de xovinisme espanyol absolutament reaccionari i feixista davant una amnistia. Quan no es té en compte que en la transició es va fer una llei d’amnistia que amnistiava els genocides de quaranta anys de franquisme i allà ningú es va queixar. Ara resulta que en democràcia per votar has de demanar permís i votar sense tenir permís és terrorisme. És un disbarat, és un manicomi perquè aquest règim està podrit i en procés de descomposició. I amb aquest règim no hi ha sortida per resoldre a fons els problemes de la societat de l’estat espanyol, tant els problemes de classe com els problemes de les qüestions nacionals.
El procés català va posar de manifest que, per a l’autèntic poder de l’Estat, no val ni tan sols un mètode absolutament democràtic perquè la ciutadania exerceixi els seus drets sobirans
Quin ha de ser el camí de Galícia per exercir l’autodeterminació? Hi pot haver un Procés equiparable al de Catalunya?
El que va passar a Catalunya va ser escrupolosament democràtic, protagonitzat per la ciutadania fins a l’any 2017. Ja es va veure. Va posar de manifest que, per a l’autèntic poder de l’Estat, no val ni tan sols un mètode absolutament democràtic perquè la ciutadania catalana aconsegueixi exercir els seus drets sobirans. Els bascos eren terroristes, van deixar de ser-ho, no val tampoc. Aquest règim no admet res que pugui moure res, aquesta és la qüestió. És realment un monstre, estem en una espècie de camp de concentració virtual
Llavors, Galícia com pot exercir l’autodeterminació?
Amb un procés d’ampliació de l’espai del nacionalisme progressista, tenint un tipus de fórmula estable de coordinació amb els nacionalismes de les altres nacions sense estat i convencent segments de l’esquerra estatal confederal, ja que sense nosaltres ells no aconsegueixen els seus objectius i sense ells nosaltres no aconseguirem canviar el règim. I si no canvies el règim, no hi ha camí per l’autodeterminació. Les nostres nacions respectives han d’actuar de manera coordinada i solidària. Si no, estarem donant voltes en una espècie de remolí que t’absorbeix en l’aparell de l’Estat.
El PP, podrit, antigallec i subversor de les institucions autonòmiques, està convertint Galícia en un país acèfal i espoliat
Anem a les eleccions de Galícia. Quin és el panorama que es planteja el proper 18 de febrer?
Aquestes eleccions són una oportunitat en la qual sectors de la ciutadania gallega que estaven més o menys desanimats s’estan activant perquè ja estan farts del que està fent el Partit Popular amb les institucions autonòmiques. Està convertint aquest país en un país acèfal i espoliat. Cal intentar guanyar posicions a Galícia per aconseguir desallotjar un PP absolutament podrit i antigallec, subversor de les institucions autonòmiques i que ataca l’idioma d’una manera absolutament sibil·lina. És un país que per baix continua estant molt viu i ara sembla que hi ha un procés de rebel·lió cívica en forma de “Votarem”. Això és el que té de novetat la conjuntura d’aquestes eleccions. A escala de l’Estat, l’estratègia de les forces democràtiques de veritat ha de ser la ruptura amb el règim, però cal fer-ho pas a pas perquè no es donen, en aquest moment, les condicions necessàries per assolir la ruptura democràtica, i cal ser conscients d’això. Però cal tenir la brúixola posada en aquest objectiu.
En cas que hi hagi alternança en la Xunta, quins aprenentatges del bipartit cal tenir en compte per millorar aquesta experiència?
Que tu no pots entrar a la selva sense un matxet per tallar les lianes. No pots intentar moure’t pel laberint de les lianes. Has de centrar-te en dos o tres objectius primordials que siguin necessitats absolutes per a la ciutadania comuna, per exemple, la sanitat, i donar-li primacia. Si intentes fer un vademècum, estàs perdut. Crec que això ho van aprendre. Es pot avançar si hi ha un govern liderat per Ana Pontón i pel BNG actual, que va aprendre les lliçons de la història recent. Però els avenços seran dins del marc de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia, i és un marge molt estret. Bona part de la realitat a què es refereix l’Estatut de Galícia del 1981 ja no existeix, va ser exterminada pel PP. És com si acabéssim de sortir d’una guerra que ha destruït bona part del patrimoni construït i dels ecosistemes, i ara cal començar a reconstruir-ho tot.
I així hi hauria una triangulació de presidències sobiranistes a les tres nacions sense estat.
Sempre que es coordinin. Si cada una va a la seva, no. L’experiència és allà. La història és la gran mestra, el que passa és que moltes vegades l’esquerra i els nacionalismes no aprenem de la història.