Yolanda Díaz (Fene, Corunya, 1971) ve de Ferrol, com Francisco Franco. Però d’un Ferrol diametralment oposat al del caudillo. El dictador va ser qui va enviar el seu pare, Suso Díaz, a la presó el 1972 per les protestes obreres a la ciutat. Era militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i del sindicat Comissions Obreres, del qual va arribar a ser el secretari general a Galícia. I els testos s'assemblen a les olles. La filla de Suso Díaz s’ha convertit avui en la militant comunista que més amunt ha arribat a Espanya. Va ser la primera ministra del govern d’Espanya i ara la primera vicepresidenta (tercera) espanyola amb carnet del PCE. Santiago Carrillo, a qui va conéixer quan tenia quatre anys i li va besar la mà, estaria orgullós del seu llegat. Però qui és Yolanda Díaz, més enllà de la seva herència familiar?

La nova vicepresidenta tercera desmenteix l’home de palla del comunista menja-nens que han dibuixat amb molt esforç Isabel Díaz Ayuso, Pablo Casado i Santiago Abascal. Diputats al Congrés de tots els colors, que han coincidit amb ella durant els cinc anys que porta a Madrid, coincideixen a destacar les seves formes amables i respectuosos. És el rostre més amable d’Unidas Podemos. Li costa perdre el somriure, malgrat els exabruptes masclistes que ha hagut de patir, i que no li han fet perdre les formes. El seu únic carnet és el del PCE, després d’abandonar Esquerra Unida a finals del 2019. Ni tan sols té el de Podemos, malgrat que Pablo Iglesias l’ha assenyalat ja amb el dit per prendre el relleu al capdavant del partit. I en poc més d’un any s’ha convertit en la ministra millor valorada d’Unidas Podemos i una de les millor valorades del govern espanyol. No només entre els seus votants. Segons el CIS de gener, els votants del PSOE li donen un 6 sobre 10. Els mateixos votants socialistes que posen una nota de 6,3 a Pedro Sánchez.

Ha fet de la seva professió el seu gran actiu. Tenia poca experiència en gestió, però aquesta advocada laboralista ha exercit les competències de Treball en una de les pitjors crisis que es recorden. Abans que esclatés la pandèmia, quan tan sols portava dues setmanes al Ministeri, va convocar sindicats i patronal. N’hi va haver prou amb una hora per arribar a una entesa i apujar el salari mínim interprofessional. Des de llavors, amb un estil tranquil i dialogant, i un ritme reposat, no ha parat d’arribar a acords amb els representants dels treballadors i dels empresaris. Alguns han costat més, altres menys, i altres han hagut de ser aigualits. El més evident, els que han fet possible els ERTO, que encara continuen vigents. No cal oblidar que va costar una repetició electoral que Pedro Sánchez no li cedís la cartera de Treball a Podemos, que Iglesias ja tenia clar que havia de ser per a Yolanda Díaz. I ara probablement és una de les carteres que està donant més fruits i èxits a La Moncloa, sempre sota la bandera del diàleg social.

Abans d’aterrar al govern de l’Estat, Yolanda Díaz ja tenia experiència de governar en coalició amb el PSOE. Però no es pot dir que fos una bona experiència. Va ser tinent d’alcalde d’El Ferrol per Esquerra Unida, governant de la mà dels socialistes. Va durar 16 mesos, entre el 2007 i el 2008. I en va sortir dient que “és impossible governar amb el PSOE”. La segona experiència no ha estat ni més fàcil ni menys turbulenta. Els xocs han estat constants amb la vicepresidenta Nadia Calviño, que representa una esquerra molt diferent a la seva. Però, a diferència de companys seus d’Unidas Podemos, ha preferit deixar les discussions en la confidencialitat de les deliberacions del Consell de Ministres. Les tensions al marge dels focus, sense airejar els draps bruts. Un important dirigent d'Unidas Podemos descriu la política gallega amb aquests conceptes: "(Xosé Manuel) Beiras, galleguisme, PCE, sindicalisme i caparruda, però amb bones formes". 

Yolanda Díaz ve del comunisme i el sindicalisme. Però també de l’Espanya plurinacional, que també ha mamat a casa. Si el seu pare Suso Díaz era el sindicalista del PCE i CCOO, el seu oncle Xosé Díaz també va ser sindicalista i diputat del BNG al Parlament gallec. Ella mateixa va liderar la confluència gallega de Podemos, molt més àmplia que la formació de Pablo Iglesias i que incorporava alguns sectors del nacionalisme gallec d’esquerres. Ara que pren el lideratge de Podemos a La Moncloa, quina serà la seva posició al voltant de Catalunya? És encara una incògnita per esclarir. El vicepresident segon sortint ha alçat la veu quan ha calgut, empatitzant amb els presos i fins i tot amb el president Carles Puigdemont, a qui va comparar amb els exiliats republicans. Iglesias ha anat més enllà que la majoria del seu espai polític, com li reconeixen els diputats independentistes. Yolanda Díaz hi ha passat, ara per ara, més de puntetes. Perquè tampoc no se li ha preguntat gaire per la qüestió.

Què n'espera l'independentisme?

L’independentisme al Congrés prefereix esperar abans de fer-ne valoracions. Massa decepcions s’han endut. En conversa amb ElNacional.cat, Gabriel Rufián descriu la nova vicepresidenta espanyola com a “molt hàbil”, “capaç que parli bé d’ella tant la CEOE com UGT”. El portaveu d’ERC recorda com van entrar junts a la cambra ara fa cinc anys, seien molt a prop a l’hemicicle i sempre han tingut una “relació cordial” i converses periòdiques. Quines expectatives davant la qüestió catalana? Una primera impressió: “És gallega i això ja fa molt”. Rufián espera “que no parli de Catalunya com si fos Timbuctú, com passava de vegades amb companys seus”.

Ferran Bel, del PDeCAT, també l’ha acompanyat durant aquests cinc anys al Congrés. Malgrat les grans discrepàncies polítiques, subratlla que el “tracte personal” sempre ha estat “molt bo”, amb una interlocució fluïda, també des del Ministeri. “És una persona raonable, que s’ha fet càrrec del lloc que ocupa”, assegura Bel en aquest sentit. Malgrat tot, creu que s’ha fixat més en temes sectorials que no en grans temes polítics, com el conflicte territorial, sobre el qual ha passat de puntetes. Pel que fa a la carpeta catalana, es limita a dir que “caldrà estar a l’expectativa” i que desitja “una posició tan explícita com la que tenia Pablo Iglesias”. Com a gallega, pot tenir certa “comprensió”, però “caldrà esperar”.

La nova portaveu de Junts a Madrid, Míriam Nogueras, també constata el bon tracte des que totes dues eren diputades, i que ha continuat sent "accessible" com a ministra, sobretot en temes sectorials, encara que no sempre resolgui els problemes. Pel que fa a la qüestió nacional, Nogueras assenyala com "no sempre s'ha posicionat". Què n'espera? "Com a mínim la mateixa claredat que Pablo Iglesias, que era l'únic que parlava clar i sovint estava sol", assegura la diputada. Malgrat tot, veu en la sortida del vicepresident segon un missatge ben clar: "Que no hi ha recorregut, que llança la tovallola perquè no hi ha voluntat de fer política del PSOE i també d'una part de Podemos".

El cupaire Albert Botran hi ha tractat molt menys. Aquesta és la primera legislatura dels anticapitalistes al Congrés. Tot i això, té la impressió que serà "més moderada" que el seu predecessor. "Iglesias volia complir dos papers, l'institucional i la lluita ideològica. En canvi, Yolanda Díaz és molt més institucional, no busca destacar com a ideòloga", valora Botran. El fet de ser gallega no considera que la faci més "sensible al tema de l'autodeterminació". Remarca que només són "impressions" i que caldrà estar a l'expectativa.

Les eleccions gallegues de l’any passat van ser un avís a navegants no només pel PSOE, sinó sobretot i especialment per a Podemos. Als socialistes el BNG els va fer un sorpasso, però els d'Iglesias van ser devorats justament per aquest nacionalisme d’esquerres i van acabar desapareixent del Parlament gallec. L’actiu de Yolanda Díaz no va ser suficient. Cal entendre bé el que passa fora de la M-30.