–Com descriuries el que va ser Intxaurrondo?
–Va ser la casa dels horrors
Qui parla és Idoia Zabaltza, germana de Mikel Zabaltza. El 1985, el seu germà era un jove de 33 anys. Era d’Orbaizeta, un poble de la muntanya de Navarra, però vivia i treballava a Donosti, a la companyia d’autobusos. No tenia cap mena de vinculació amb ETA. Però, “com era habitual” després de molts atemptats, després d’un atac a Guipúscoa, la Guàrdia Civil va procedir a una batuda. Se’l van endur a ell, a la seva parella, a un altre noi del poble i al seu cosí, que estava a casa seva passant una temporada. També dos germans del Mikel. “Nosaltres no vam saber res de la seva detenció, perquè no ens van comunicar res. De la resta sí, però d’ell no. Només sabíem que no havia anat a treballar”, explica l’Idoia, recordant els primers moments. Els hi negaven que estigués detingut, tot i que sabien que ho estava.
Van anar passant els dies i el cas era molt estrany. Tota la resta sortia en llibertat menys ell. La seva mare va acostar-se fins a Intxaurrondo —la caserna comandada pel general torturador Enrique Rodríguez Galindo— demanant explicacions. El guàrdia civil de torn li va respondre que “preguntés a objectes perduts”. Van continuar passant els dies i cridava tant l’atenció que les autoritats van donar una versió diferent de la inicial: que havia estat detingut, que aquella mateixa nit havien anat amb ell a suposadament comprovar un zulo i que llavors se’ls va escapar. Les pàgines al calendari van continuar passant. Al cap de 20 dies de la desaparició, el cadàver de Mikel Zabaltza va aparèixer flotant al riu Bidasoa, encara emmanillat, on suposadament havia fugit segons la Guàrdia Civil.
La versió oficial es va mantenir des de llavors: va intentar escapar saltant al Bidasoa. Però la família i l'entorn de Mikel Zabaltza no hi donava cap mena de validesa. Al cap de deu dies de la batuda, ja van anar sortint la resta de detinguts. També havien estat a Intxaurrondo i van sentir crits i vòmits. També que algú deia "se'ns en va". I fins i tot la seva parella va veure un cos tapat. Com sempre en aquests casos, la paraula del policia contra la del detingut.
No ha estat fins ara, però, que s’ha pogut conèixer un nou element. Coincidint amb l'estrena del documental Non dago Mikel? (On està el Mikel?) ha emergit la gravació d'una conversa entre comandaments de la Guàrdia Civil. Els qui parlen són el llavors coronel del CESID, Juan Alberto Perote, i el capità de la Guàrdia Civil, Pedro Gómez Nieto. Va anar de la següent manera:
PEROTE: El tema de Zabaltza està molt lleig
GÓMEZ NIETO: Sí, molt malament.
PEROTE: Has parlat amb Felipe i aquests?
GÓMEZ NIETO: No, no hi he parlat. Jo, el meu… Un judici així ràpid meu de valors, que se’ls ha anat la mà, que se li ha quedat a l'interrogatori
PEROTE: Tu creus que se’ls va morir a Intxaurrondo?
GÓMEZ NIETO: Sí, la meva impressió és que a l’interrogatori. Possiblement va ser una aturada cardíaca com a conseqüència de la bossa al cap. Aquesta és la meva impressió. Van cometre molts errors. Estar interrogant-lo havent-hi al costat els familiars...
Idoia Zabaltza ja coneixia el document. Havia llegit les transcripcions. Tot i així, escoltar la gravació dels propis guàrdies civils “impacta”, admet avui. “Impacta no ja pel que diu, sinó pel to. Per la total naturalitat amb la qual parlen”, assegura la germana de Mikel Zabaltza. “Parlen amb la naturalitat que un jardiner diu que ha col·locat cinc arbres o un peó d’obra dient que ha col·locat una vintena de maons”, afirma.
Una prova molt evident. Però, quan va arribar als tribunals el 1996 a través de les transcripcions, aquests la van denegar. El jutge va justificar que “no presenta una mínima qualitat convictiva”. Gómez Nieto va negar l’existència de la conversa i el ministre de Defensa, Eduardo Serra, va dir que no existia “cap document que contingui informació que pugui contribuir a l’esclariment de les circumstàncies en les quals es va produir la mort de Mikel Zabaltza”. Ara han emergit els àudios, però el cas continua sense reobrir-se. El 1995 un guàrdia civil també va confessar que havia vist el cos de Zabaltza en un ascensor d’Intxaurrondo, però res de res. Durant més de tres dècades s’ha perpetuat la sensació d’impunitat. La versió policial sempre s'ha imposat. De fet, el tinent Gonzalo Pérez García, inicialment processat pel cas, va ser absolt i després ascendit a coronel.
El cas Zabaltza està lluny de ser una excepció a la norma. L'Institut Basc de Criminologia ha documentat almenys 4.113 casos de tortura només a Euskadi
Però el cas de Mikel Zabaltza està lluny de ser singular o una excepció a la norma. El prestigiós forense Paco Etxeberria, de l’Institut Basc de Criminologia, va liderar l’estudi més exhaustiu al respecte, per encàrrec del Govern basc. Va ser presentat el 2017 i va poder documentar fins a 4.113 casos de tortura i maltractaments entre els anys 1960 i 2014 seguint el protocol d’Istanbul, el mateix que ha adoptat l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans. Tot i això, el mateix Etxeberria advertia que la incidència va ser molt més gran. En primer lloc, perquè no van poder acreditar molts casos de la dictadura (treballaven amb un cens de més de 20.000 detinguts). En segon lloc, perquè només se centra en la Comunitat Autònoma Basca, però no Navarra, on no s’ha fet cap estudi com aquest. Cal tenir present, com va denunciar llavors l’expert forense, que va ser una arma sistemàtica en el marc de la lluita antiterrorista.
Dels casos documentats per Etxeberria, en 1.792 està implicada la Guàrdia Civil, que recorria sobretot a la bossa al cap. El Cos Nacional de Policia (CNP) és responsable d’almenys 1.785 casos, i optava especialment per les descàrregues elèctriques i la pràctica de la banyera. En 336 casos ha estat a càrrec de l’Ertzaintza, que feien ús de postures forçades i altres formes per produir extenuació física i cansament. El 43% dels torturats van acabar sortint en llibertat. El règim d’incomunicació, que també van aplicar a Mikel Zabaltza, és el que permetia aquesta mena de vulneracions.
FOTO: L'advocat Sebastià Salellas va portar la defensa dels quinze independentistes catalans
Hi ha altres balanços i estimacions. És el cas de la Fundació Euskal Memoria, que té per objectiu reconstruir la memòria històrica d'Euskal Herria, que treballa en aquesta mena de casos i que col·labora de forma sovint amb l’Institut Basc de Criminologia. El seu centre de documentació eleva fins a 5.657 els casos verificats de tortura al País Basc i Navarra. En unes proporcions similars, el 47% és de la Policia Nacional, el 41% de la Guàrdia Civil i el 7% de l’Ertzaintza.
Si bé la tortura va ser una eina generalitzada amb els detinguts a Euskal Herria, no es circumscriu a aquest territori. A Catalunya també hi ha hagut denúncies en aquest sentit. Sense anar més lluny, la primera condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans en aquest sentit va ser de quinze independentistes catalans detinguts poc abans dels Jocs Olímpics del 92. El 2004, Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per no investigar les denúncies de tortures físiques i psicològiques presentades per aquests, en el marc de l’Operació Garzón, batejada així pel magistrat instructor Baltasar Garzón.
La primera condemna del TEDH a Espanya va ser per no investigar les denúncies de quinze independentistes catalans
Ara Paco Etxeberria treballa com a assessor del govern espanyol en matèria de memòria democràtica, però es remet a allò que ja va dir anteriorment. Ja fa anys que ha denunciat com era una pràctica “sistemàtica” contra qualsevol detingut. Havia documentat casos de tota mena, que no es limitaven a “l’entorn d’ETA”, un concepte també ambigu. Entre els 4.113 hi ha cirurgians, professors universitaris, militants sindicalistes, sacerdots i fins i tot militants del PNB o del PSOE. Una dada simptomàtica: només 1.081 denúncies corresponen al període de la dictadura i als primers anys de la transició. La resta, al període de “democràcia plena”, fent servir els termes del govern espanyol.
“Va ser sistemàtica i generalitzada”, confirma Ainara Esteran, de la fundació Egiari Zor, que treballa pels drets de les víctimes que han patit la violència dels Estats francès i espanyol en el marc del conflicte basc. “Ha estat sistemàtica i generalitzada perquè hi havia un pacte d’Estat que ho facilitava, que perpetuava inèrcies franquistes fins a la democràcia”, constata la representant de l’entitat. Assenyala com fins i tot es va “incrementar” després de la dictadura. “És impensable que una pràctica prohibida sota qualsevol circumstància en una democràcia pugui allargar-se durant tantes dècades si no és amb un pacte d’Estat”, insisteix Esteran. Un pacte d’Estat que també és un pacte de silenci i d’impunitat.
N’hi ha prou donant una ullada a les sentències condemnatòries. Per aquests milers de casos de tortura, segons l’informe de l’Institut Basc de Criminologia, hi ha hagut només 20 resolucions de condemna del Tribunal Suprem sobre un total de 31 persones afectades. Hi ha hagut 49 persones condemnades per aquests maltractaments. En canvi, un informe del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) parla de 448 condemnats per “patiments físics i mentals” entre els anys 2013 i 2019. També inclou els funcionaris de presons, un altre punt fosc.
Dels pocs policies condemnats, molts han estat indultats, condecorats i fins i tot ascendits
No només això. En els casos on va haver-hi condemna per tortura, els agents condemnats van ser posteriorment indultats pel govern espanyol. És el cas dels responsables de la mort de Joxe Arregi, ara fa quaranta anys. Els dos policies condemnats, Julián Marín i Juan Antonio Gil Rubiales, van ser indultats per l’executiu de Felipe González. Els dos agents van reincorporar-se al CNP. Fins i tot Gil Rubiales va ser ascendit a comissari cap provincial a Tenerife. El general Enrique Rodríguez Galindo, responsable d’Intxaurrondo, va ser condemnat a 71 anys de presó pel cas Lasa i Zabala. Només va passar cinc anys privat de llibertat.
Idoia Zabaltza assenyala diversos condicionants que han permès aquesta impunitat. En primer lloc, indica com les persones que han patit tortures en surten amb una “por atroç”. Però també com “era habitual” que denunciessin a qui tenia el valor de denunciar tortures. A més a més, des dels mitjans de comunicació estatals se’ls acusava d’estar “al servei d’ETA”. Lamenta com només aquells casos “amb seqüeles molt evidents”, com el cas d’Arregi o d’altres que han acabat a l’hospital molt greus, hi ha hagut depuració de responsabilitats.
Hi ha hagut una negativa de la política a reconèixer-ho i una absència de la justícia a l’hora de depurar responsabilitats. Però els mitjans de comunicació també van ser una part important de l’engranatge d’aquesta impunitat. Com a exemple, el reportatge que publicava El País el maig del 2002, titulat Torturas en el País Vasco: ¿realidad o simple propaganda?. El periodista destacava que “en comparació amb altres països, el sistema espanyol pot ser considerat garantista”, que només eren uns “casos aïllats” i comprava el relat de la policia. “ETA fa servir els suposats maltractaments infligits per la policia als detinguts per a guanyar simpatitzants per a la seva causa”, concloïa.
FOTO: Mural en record a José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, morts a mans dels GAL
“El negacionisme ha estat una part clau, una eina al servei de la tortura”, denuncia Ainara Esteran. La responsable d’Egiari Zor assenyala tota una cadena de complicitats: “No només en són responsables el policia, el guàrdia civil o l'ertzaina de torn. També ho són els jutges que han mirat cap a una altra banda, o la implicació imprescindible de molts metges forenses”. Si hi hagués hagut depuració de responsabilitats, assegura, “no s'hauria allargat durant tants anys”.
Condemnes internacionals
No hi ha hagut depuració de responsabilitats malgrat les nombroses condemnes internacionals a l’Estat espanyol per no investigar les denúncies de tortures. La primera va ser la dels 15 independentistes catalans detinguts pels Jocs Olímpics de Barcelona. Però des de llavors no han parat de caure noves sentències. Des del 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha emès fins a onze sentències condemnatòries contra Espanya per vulneració de l’article 3, per no investigar com toca aquestes denúncies. Com a fet simptomàtic, en set d’aquestes condemnes el jutge instructor era el llavors magistrat de l’Audiència Nacional, Fernando Grande-Marlaska, avui ministre de l’Interior del govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.
Però la primera condemna internacional va arribar abans, el 1998, de la mà del Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides pel cas d’una ciutadana basca detinguda per la Guàrdia Civil. El mateix comitè també ha condemnat l’Estat espanyol el 2005 i el 2019. El relator de l’ONU va visitar Madrid i Euskal Herria el 2004, una visita de la qual en va sortir un informe amb “recomanacions”. Aquestes recomanacions directament van ser menyspreades pel govern de l’Estat. Va qualificar l’informe de “fals” i les recomanacions d’”absolutament inacceptables”.
L'Estat espanyol acumula 11 condemnes d'Estrasburg per no investigar denúncies de tortures
Organismes internacionals de drets humans també han fet reiterats tocs d'atenció a Espanya. És el cas d'Amnistia Internacional, que ha emès informes en diverses ocasions. El 2017, va demanar al govern espanyol que investigués les denúncies de tortures i no obstaculitzés les diverses iniciatives de governs autonòmics. És el cas de la llei basca de reconeixement i reparació de víctimes de vulneracions de drets humans entre 1978 i 1999. La Moncloa va portar-la al Tribunal Constitucional. Finalment, els dos governs van arribar a un acord en el marc de la comissió bilateral. "Oposar-se al reconeixement de les víctimes de tortures, sense proposar mesures alternatives, només serveix per a consolidar la impunitat", advertia llavors Amnistia.
Confien les víctimes que hi hagi justícia? “La veritat, almenys, l’estem traient a la llum després de moltíssimes dècades. El negacionisme ha estat vençut per informes com el de l’Institut Basc de Criminologia, que té caràcter oficial”, subratlla Ainara Esteran. A falta de tribunals que actuïn, mentre les víctimes van desapareixent, consideren que poden “entendre la veritat com un element de justícia”. En aquest sentit, insisteix: “Que 40 anys després hi hagi un informe que digui que això va existir, que no mentien, pot ser considerat com un element de justícia”. Assenyala el “desequilibri” en l’exercici de la justícia entre unes víctimes i altres en el marc del conflicte violent basc.
En els mateixos termes s’expressa la germana de Mikel Zabaltza. “Si hi haurà justícia, no en tinc ni idea, perquè a poc a poc se’ns està tancant aquesta porta”, assegura. No hi té “cap esperança”. Malgrat tot, sí que en té en la veritat. “Potser cal renunciar a impartir justícia per a saber la veritat”, afegeix. I conclou: “Potser quan ja no hi hagi ningú que ho pugui pagar, que hagi de retre comptes, potser llavors arribarà el moment que podrem saber tota la veritat”.