Per mitjà de la ciència sabem que els beneficis neurofisiològics d'estar enamorats són nombrosos. Des de la disminució del dolor, la reducció de la pressió arterial, l'alleujament de l'estrès i, en general, la millora de la salut cardiovascular, l'amor s'associa amb una àmplia gamma de beneficis per a la salut.
Però si l'amor no fos més que sentiments positius, sensacions càlides i productes químics per sentir-se bé, probablement no s'aplicarien expressions com estar ferit o estar malalt d'amor per descriure els intensos efectes d'aquesta emoció.
L'amor i l'hormona de l'estrès
Estar enamorat desencadena un còctel de substàncies químiques al cervell. Algunes de les hormones, que també actuen com a neurotransmissors, que el cos allibera quan estem enamorats poden tenir un efecte calmant.
Per exemple, s'ha dit a l'oxitocina l'hormona de l'amor perquè el cos l'allibera durant el sexe o el contacte físic. L'evidència neurocientífica també mostra que redueix l'estrès i l'ansietat.
Però els nivells d'oxitocina només comencen a augmentar considerablement després del primer any d'amor. El neurotransmissor ajuda a solidificar les relacions a llarg termini, però en les primeres etapes de l'amor és diferent.
Un estudi dut a terme per investigadors fa més d'una dècada, va comparar persones que recentment s'havien enamorat amb altres que portaven relacions duradores o eren solteres.
Les avaluacions estàndard de diverses hormones van revelar que les persones que s'havien enamorat en els sis mesos anteriors tenien nivells molt més alts de cortisol, l'hormona de l'estrès. Quan els investigadors van avaluar els participants novament entre 12 i 24 mesos després, els seus nivells de cortisol van tornar a la normalitat.
Els nivells més alts de cortisol alliberats pel cervell en els primers sis mesos d'amor "són suggestius de les condicions estressants i excitants associades amb l'inici d'un contacte social", van concloure els investigadors.
Els nivells alts de cortisol poden danyar el sistema immune i conduir a un risc més gran d'infeccions. També augmenta la probabilitat de desenvolupar hipertensió i diabetis tipus 2. L'excés de cortisol pot afectar la funció cerebral, la memòria, i alguns han suggerit que fins i tot pot reduir el volum cerebral.
L'amor com a addicció
Recentment, cada vegada més científics han suggerit que els mecanismes neurobiològics que sustenten el sentiment d'amor s'assemblen a l'addicció en diversos aspectes.
Per exemple, és un fet conegut que l'amor desencadena l'alliberament de dopamina, un neurotransmissor que va rebre el sobrenom de l'hormona del sexe, les drogues i el rock and roll perquè el cos l'allibera quan una persona realitza activitats agradables.
En general, des d'un punt de vista neurològic, l'amor activa els mateixos circuits cerebrals i mecanismes de recompensa que estan involucrats en l'addicció. En un estudi de l'Institut Kinsey de la Universitat d'Indiana, els investigadors van demanar a 15 participants que van informar de sentir-se intensament enamorats que miressin imatges dels seus amants que els havien rebutjat. Mentre ho feien, els científics van escanejar els cervells dels participants mitjançant ressonància magnètica.
L'estudi va trobar una alta activitat cerebral en àrees associades amb l'addicció a la cocaïna, els guanys i pèrdues, el desig, la motivació i la regulació de les emocions. Aquestes regions del cervell incloïen l'àrea tegmental ventral, el cos estriat ventral, l'escorça orbitofrontal/prefrontal medial i lateral, i la circumvolució cingulada.
"L'activació d'àrees involucrades en l'addicció a la cocaïna pot ajudar a explicar els comportaments obsessius associats amb el rebuig en l'amor", segons l'investigadors. Alguns d'aquests comportaments inclouen "canvis d'humor, ànsies, obsessió, compulsió, distorsió de la realitat, dependència emocional, canvis de personalitat, presa de riscos i pèrdua d'autocontrol".